Bé, un any acaba i dóna pas a un altre, així és el cicle on estem tots ficats, no?
Doncs només em resta desitjar.vos a tots , de tot cor,
un fantàstic, màgic i feliç 2009.
Segur que entre tots, ho aconseguirem!!!
Salut!!!
dimecres, 31 de desembre del 2008
dimarts, 30 de desembre del 2008
Frases del dia - XV
" M'agraden més els somnis del futur
que la història del passat"
Thomas Jefferson, president dels Estats Units d'Amèrica entre 1801 i 1809
Sóm al Segle XXI i penso igual que ell... quina llàstima!
que la història del passat"
Thomas Jefferson, president dels Estats Units d'Amèrica entre 1801 i 1809
Sóm al Segle XXI i penso igual que ell... quina llàstima!
Frase del dia - XIV
"Es una locura amar,
a menos que se ame con locura."
Proverbi llatí
Doncs ja sabeu què hem de fer, no???
dilluns, 29 de desembre del 2008
Recepta sana, fàcil i bona
Avui inaugurem secció!!!
A l'etiqueta "De cuinetes i fogons" intentaré posar receptes que us poguin ser d'interès. M'agrada molt cuinar, em relaxa i m'agrada anar tastant cosetes noves i diferents; malauradament , el problema per a que no ho faci tant sovint com voldria és la manca de temps... però vaja, ja n'aniré posant!
Vinga, doncs, primera recepta!!!
Sana i fàcil...
necessitem: 1 bròcoli , 1 col blanca ( o repollo en castellà) , 1 ceba grosseta, aigua, sal i un rajolí d'oli...
fàcil, no?
Posem tota la verdura neta i tallada ( la ceba pelada i per la meitat, el bròcoli a trossos, la col en 4 trossos aprox) ben coberta d'aigua i a bullir. Afegim el rajolí d'oli i la sal.
Deixem que bulli ben bé 20-25 minuts ( o que la verdura veieu que està cuita) . Si feu servir olla a pressió, un cop començi a alliberar vapor, esperar 5-6 minutets.
I ja està!
Teniu verdureta bullida ( al servirla afegir una mica més d'oli i pebre ( si us agrada,
clar!).
A més, l'aigua on s'ha bullit la verdura és un caldo de verdures boníssim( no el llenceu!!) pot servir com a sopeta, hi podeu bullir pasta, o el podeu fer servir per cuinar ( arròs, per exemple...)
I una altra cosa! , si us sobra verdura, podeu fer-la servir per a un altre àpat... la saltejeu amb un all tallat petitet i pernil salat tallat i obteniu un "trinxat" menys calòric que el de la Cerdanya!!! Està molt bo, el vem fer ahir i mmmm ( també hi podeu afegir un xic de
pebre, condimenteu al gust!!!)
que us sembla? En una bullida, 3 àpats com a mínim! I força econòmic!
Que aprofiti !!
A l'etiqueta "De cuinetes i fogons" intentaré posar receptes que us poguin ser d'interès. M'agrada molt cuinar, em relaxa i m'agrada anar tastant cosetes noves i diferents; malauradament , el problema per a que no ho faci tant sovint com voldria és la manca de temps... però vaja, ja n'aniré posant!
Vinga, doncs, primera recepta!!!
Sana i fàcil...necessitem: 1 bròcoli , 1 col blanca ( o repollo en castellà) , 1 ceba grosseta, aigua, sal i un rajolí d'oli...
fàcil, no?
Posem tota la verdura neta i tallada ( la ceba pelada i per la meitat, el bròcoli a trossos, la col en 4 trossos aprox) ben coberta d'aigua i a bullir. Afegim el rajolí d'oli i la sal.
Deixem que bulli ben bé 20-25 minuts ( o que la verdura veieu que està cuita) . Si feu servir olla a pressió, un cop començi a alliberar vapor, esperar 5-6 minutets.
I ja està!
Teniu verdureta bullida ( al servirla afegir una mica més d'oli i pebre ( si us agrada,
clar!).A més, l'aigua on s'ha bullit la verdura és un caldo de verdures boníssim( no el llenceu!!) pot servir com a sopeta, hi podeu bullir pasta, o el podeu fer servir per cuinar ( arròs, per exemple...)
I una altra cosa! , si us sobra verdura, podeu fer-la servir per a un altre àpat... la saltejeu amb un all tallat petitet i pernil salat tallat i obteniu un "trinxat" menys calòric que el de la Cerdanya!!! Està molt bo, el vem fer ahir i mmmm ( també hi podeu afegir un xic de
pebre, condimenteu al gust!!!)que us sembla? En una bullida, 3 àpats com a mínim! I força econòmic!
Que aprofiti !!
diumenge, 28 de desembre del 2008
Descoberta Neandertal referent al grup sanguini
Com a biòloga, i com a aficionada a l'evolució i antropologia humana , avui he rebut una interessant notícia.
Cientifics espanyols ( entre ells un de casa nostra, que per a més inri tinc el gust de conèixer...) han descobert, a partir de dues restes nendertals provinents de El Sidrón, a Astúries, que els neandertals pertanyien al grup sanguini 0.
La troballa és especialment rellevant per que mostra que la mutació genètica que defineix el grup sanguini dels neandertals era comú a la dels humans moderns.
L' estudi ha estat coordinat per Carles Lalueza-Fox de l'Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona, en la part de l'estudi genètic, i Antonio Rosas, del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid i responsable de la investigació paleoantropológica de El Sidrón, qui ha excavat els fóssils.
Incloc links a les notícies de El País , RTVE noticies i d'un bloc ( Mundo Neandertal ) força interessant que inclou entrevista amb en Carles Lalueza.
Enhorabona per la gran feina!!! Penseu que extraure ADN de restes de 43,000 anys d'antiguitat és extremadament complicat, el material genètic està molt deteriorat i és necessària una rigurositat extrema.
Em reitero, felicitats! Segur que es descobriran moltes més dades interessants al respecte.
dissabte, 27 de desembre del 2008
Per molts anys, Serrat!
Avui en Joan Manel Serrat fa 65 anys... el "noi " de Poble Sec arriba a l'edat de jubilació establerta.
Però ell, en canvi, continúa al peu del canó i amb més empenta encara.
A hores d'ara , en Serrat és una figura entranyable, un clàssic, un mite...
Per a joves i grans, per a catalans, espanyols, sudamericans, per a gairebé la majoria de la societat que hem viscut en els darrers 50 anys, vaja!
A l'estiu del 2007 vaig poder gaudir d'un concert de la gira "Dos Pájaros de un Tiro" amb en Sabina... quins dos "mostres" ! Va ser un dels millors concerts que he anat mai!
Cançons com Paraules d'Amor, Cançó de Matinada, Cantares ( posant música a Machado...), Tu nombre me sabe a yerba, Ara que tinc vint anys i, evidentment , Mediterráneo, ja formen part de la cultura popular de les últimes dècades...
Il.lustraré el post amb algunes de les seves frases, en la tònica del seu pensament i actitud més recent.
"No pesan los años, sino los daños"
"Lo único que te permite poder caminar por la vida, sabiendo de alguna manera dónde estás, reside en el compromiso".
¿Jubilación? I ell respon: "¡Con lo bonita que es la palabra júbilo!".
Si, "noi" , quina raó tens!!!!!
Per molts més anys ens puguis anar musicant la vida...
dimecres, 24 de desembre del 2008
BON NADAL
Demà és Nadal...
per a mi , aquesta data té un sentit especial... he tingut la gran sort de poder.la cel.lebrar any rera any amb tota la meva familia i envoltada de companyonia i alegria...
Es una data on qui té la meva mateixa sort, és feliç, però , per contra, també hi ha persones que la passen amb un sentiment agredolç i trist... se m'acut la gran quantitat de families separades per molts quilòmetres, les persones que estan soles en aquest dia, els qui estan malalts... crec que si pensem en aquesta gent, segurament ens sentirem encara més afortunats.
Per què Nadal, sense els teus, no és Nadal.
Trobes a faltar els que no hi són, i gaudeixes dels que hi són.
per a mi , aquesta data té un sentit especial... he tingut la gran sort de poder.la cel.lebrar any rera any amb tota la meva familia i envoltada de companyonia i alegria...
Es una data on qui té la meva mateixa sort, és feliç, però , per contra, també hi ha persones que la passen amb un sentiment agredolç i trist... se m'acut la gran quantitat de families separades per molts quilòmetres, les persones que estan soles en aquest dia, els qui estan malalts... crec que si pensem en aquesta gent, segurament ens sentirem encara més afortunats.
Per què Nadal, sense els teus, no és Nadal.
Trobes a faltar els que no hi són, i gaudeixes dels que hi són.
Per a mi, Nadal és l'olor de caldo i carn d'olla, el baf als vidres de la cuina, els petits fent cagar al tió, l'arbre ben guarnit, la taula ben parada en tons blancs, verds i vermells, la llar de foc espurnejant, safates plenes de vianda, turrons i neules a la sobretaula, converses i rialles, el sol que t'acaricïa del gèlid fred, les nadales de la canalla i parant la mà a posteriori, els gossets trastejant per sota la taula aviam que els cau, i ... com a mínim, 15 boques menjant a una i 15 veus conegudes exclamant "mmm, que n`és de bo"... " boníssim, mama", " hi ha més caldo?", " jo vull més galets!", " farcidet amb mooolts pinyonets, si et plau, tieta"...
puc demanar més???
Us desitjo, de tot cor, que tingueu un Bon Nadal .
Una abraçada ben forta per a tots els que visiteu aquest bloc.
Marta
Una abraçada ben forta per a tots els que visiteu aquest bloc.
Marta
dilluns, 22 de desembre del 2008
Dolços Nadals...
Ja és Nadal...
Quan s'acosten aquestes dates el meu cap és un batibull de records, il.usions i situacions entranyables que fan que un nus a l'estòmac aparegui tot sovint.
I el que més recordo són els NAdals de quan era petita... on no existien responsabilitats, problemes ni decepcions... tot era lluminòs, màgic, alegre... era fantàstic,... massa sovint m'hi refugïo, en aquells moments, em fan mantenir l'esperit infantil que de vegades m'ajuda a enfrontar-me a la realitat.
Bé, especialment avui m'enrecordava de les xuxes del "Súper del Miquel i l'Almudena".
El "Súper" era, como podeu entreveure, el petit supermercat de sota casa , que tot i ser petitó, tenia de tot!
En arribar Nadal, l'estanteria que la resta de l'any era plena de pastes, tetra briks de sucs i llets, de cop i volta, s'omplia de tot un món de sucre i color... "Ja han posat les xuxes!!!" , exclamàvem els nens i tots anavem corrents a badar de puntetes per a veure quines d'aquelles petites meravelles demanariem als nostres estimats Reis Mags...
entre elles, la reina era la xocolata...mare meva! tenies la llauna de sardines, els espàrrecs, la capseta de quesitos , els paraigüets, els llapissos de xocolata, les monedes, els cigarrets que imitaven les marques més conegudes, i el més preciat eren els tres reis mags , el blanc, el ros i el negre, de xocolata, és clar ,però tant ben embolicats amb alumini de colors al màxim detall que et feia cosa menjarte'ls...
després, hi havien els caramels... confits que embolicadets feien de cebes i estaven penjats en una corda ( imitant una branca), els ous dins la ouera ( peladilles!), i l'orinal amb la caqueta marroneta i dolça amb la que els Reis obsequiaven els nens que ja anaven sols al wàter...
Evidentment, el carbó el miravem d' esquitllada, d'això no en voliem!!! però sempre queia algun trosset que restava a la cuina setmanes i setmanes...
Ai! Quins temps aquells, inoblidables i punyents alhora. oi?
Avui em feia feliç compartir-ho amb vosaltres...
Nota: El "Súper" ja fa uns anys que el porten uns pakistanesos, i el Miquel i la Almudena , per raons diverses , ja han passat a millor vida... Ell, un tio trempat i pencaire, amb dona i fills, que amb 60 anys es va despenyar per la muntanya , i ella, una soriana que portava tota la vida a Catalunya , treballant al Súper, i que en tornar a la seva terra amb uns quants dinerets, un càncer de pit no curat se l'endugué en un tres i no res.
Des d'aquí, el meu sentit record per a ells... ells em van veure crèixer entre xuxes i queviures...
Quan s'acosten aquestes dates el meu cap és un batibull de records, il.usions i situacions entranyables que fan que un nus a l'estòmac aparegui tot sovint.
I el que més recordo són els NAdals de quan era petita... on no existien responsabilitats, problemes ni decepcions... tot era lluminòs, màgic, alegre... era fantàstic,... massa sovint m'hi refugïo, en aquells moments, em fan mantenir l'esperit infantil que de vegades m'ajuda a enfrontar-me a la realitat.
Bé, especialment avui m'enrecordava de les xuxes del "Súper del Miquel i l'Almudena".
El "Súper" era, como podeu entreveure, el petit supermercat de sota casa , que tot i ser petitó, tenia de tot!
En arribar Nadal, l'estanteria que la resta de l'any era plena de pastes, tetra briks de sucs i llets, de cop i volta, s'omplia de tot un món de sucre i color... "Ja han posat les xuxes!!!" , exclamàvem els nens i tots anavem corrents a badar de puntetes per a veure quines d'aquelles petites meravelles demanariem als nostres estimats Reis Mags...
entre elles, la reina era la xocolata...mare meva! tenies la llauna de sardines, els espàrrecs, la capseta de quesitos , els paraigüets, els llapissos de xocolata, les monedes, els cigarrets que imitaven les marques més conegudes, i el més preciat eren els tres reis mags , el blanc, el ros i el negre, de xocolata, és clar ,però tant ben embolicats amb alumini de colors al màxim detall que et feia cosa menjarte'ls...
després, hi havien els caramels... confits que embolicadets feien de cebes i estaven penjats en una corda ( imitant una branca), els ous dins la ouera ( peladilles!), i l'orinal amb la caqueta marroneta i dolça amb la que els Reis obsequiaven els nens que ja anaven sols al wàter...
Evidentment, el carbó el miravem d' esquitllada, d'això no en voliem!!! però sempre queia algun trosset que restava a la cuina setmanes i setmanes...
Ai! Quins temps aquells, inoblidables i punyents alhora. oi?
Avui em feia feliç compartir-ho amb vosaltres...
Nota: El "Súper" ja fa uns anys que el porten uns pakistanesos, i el Miquel i la Almudena , per raons diverses , ja han passat a millor vida... Ell, un tio trempat i pencaire, amb dona i fills, que amb 60 anys es va despenyar per la muntanya , i ella, una soriana que portava tota la vida a Catalunya , treballant al Súper, i que en tornar a la seva terra amb uns quants dinerets, un càncer de pit no curat se l'endugué en un tres i no res.
Des d'aquí, el meu sentit record per a ells... ells em van veure crèixer entre xuxes i queviures...
diumenge, 21 de desembre del 2008
B.S.O que recomano
Tots nosaltres estem acostumats a veure constantment pel.licules, que ens poden agradar més o menys, algunes ens colpeixen, d'altres ens deixen indiferents, altres ens fan patir , i algunes ens fan sentir malament de pertànyer a la raça humana... això és el cinema, no?
Bé, el tema que volia comentar és que a voltes, alguna d'aquestes pel.licules et sorprèn gratament amb la seva banda sonora... vull dir que quan la música o melodia que estàs sentint supera les imatges que estàs veient, per a mi , això significa que la banda sonora val enormement la pena.
En els casos que m'ha passat, he aconseguit el cd de rigor, i no m'ha decebut mai, per això volia compartir aquestes bandes sonores amb vosaltres.
Són de pel.licules relativament recents, de ben segur que no serà l'últim post al respecte i espero anar.li donant continuitat.
Una recomanació: abans d'escoltar la música, mireu el film en questió, i si us agrada el que sentiu, llavors, vosaltres mateixos ( ho dic per que la música combinada amb les imatges i amb el fil argumental del film pren encara més força). A mi em van agradar molt totes les pel.lícules.
-GARDEN STATE , 2004 ( "Algo en común") Artistes diversos, de Coldplay , passant per Simon&Garfunkel , i amb la descoberta de The Shins.
Protagonitzda per una jove Natalie Portman... el film és altament recomanable.
-EVERYTHING IS ILLUMINATED , 2005 ("Todo está iluminado"). Música de vessant acústica d'arrel eslava , un pél folkloritzada però d'una bellesa relaxant.
Protagonitzada per un sorprenent Elijah Wood, pel.licula d'autor.
-ONCE , 2007 Música del cantautor Glen Hansard (de la famosa banda The Frames) i Markéta Irglová , la pel.lícula està interpretada per ells mateixos sobre uns músics aficionats i està dolçament filmada a Dublín, Irlanda. Em va encantar.
-DREAMGIRLS, 2006 Film amb referències biogràfiques del grup musical The Supremes, que a finals dels 60 , principis dels 70 va assolir l'èxit i reconeixement amb les seves cançons . Va guanyar uns quants premis, entre ells un Oscar .
Protagonitzada per un camaleònic Eddie Murphy , Beyoncé ( qui posa la veu principal en les cançons)i per Jennifer Hudson (. Si us agrada la música negra dels 70, la Banda sonora és fantàstica , melodies enganxoses i vitals ( de fet, es van editar dues bandes sonores, una inicial i veient `l'èxit es va editar una altra amb les cançons que no havien sortit en el primer)
-ELIZABETHTOWN, 2005 Deliciosa la Banda sonora i deliciosa la pel.lícula, que es podria considerar un pél alternativa si no fos pels actors ( Orlando Bloom i Kirsten Dunst). Però no us deixeu dur pel nom dels actors, no us enganyeu, el film és entranyable i amb missatge, dels que a mi em fan pensar...
com us dic, les cançons són molt bones ( en especial les de Nancy Wilson, acústica excel.emt que et porta lluny, molt lluny...) i el tram final del film és una barreja de banalitats amb sentiments d'allò més profunds, un seguit de contradiccions visuals que fan que aquesta pel.lícula sigui una petita joia.
Aviam que us sembla aquesta petita selecció...
Bé, el tema que volia comentar és que a voltes, alguna d'aquestes pel.licules et sorprèn gratament amb la seva banda sonora... vull dir que quan la música o melodia que estàs sentint supera les imatges que estàs veient, per a mi , això significa que la banda sonora val enormement la pena.
En els casos que m'ha passat, he aconseguit el cd de rigor, i no m'ha decebut mai, per això volia compartir aquestes bandes sonores amb vosaltres.
Són de pel.licules relativament recents, de ben segur que no serà l'últim post al respecte i espero anar.li donant continuitat.
Una recomanació: abans d'escoltar la música, mireu el film en questió, i si us agrada el que sentiu, llavors, vosaltres mateixos ( ho dic per que la música combinada amb les imatges i amb el fil argumental del film pren encara més força). A mi em van agradar molt totes les pel.lícules.
-GARDEN STATE , 2004 ( "Algo en común") Artistes diversos, de Coldplay , passant per Simon&Garfunkel , i amb la descoberta de The Shins.
Protagonitzda per una jove Natalie Portman... el film és altament recomanable.
-EVERYTHING IS ILLUMINATED , 2005 ("Todo está iluminado"). Música de vessant acústica d'arrel eslava , un pél folkloritzada però d'una bellesa relaxant.
Protagonitzada per un sorprenent Elijah Wood, pel.licula d'autor.
-ONCE , 2007 Música del cantautor Glen Hansard (de la famosa banda The Frames) i Markéta Irglová , la pel.lícula està interpretada per ells mateixos sobre uns músics aficionats i està dolçament filmada a Dublín, Irlanda. Em va encantar.
-DREAMGIRLS, 2006 Film amb referències biogràfiques del grup musical The Supremes, que a finals dels 60 , principis dels 70 va assolir l'èxit i reconeixement amb les seves cançons . Va guanyar uns quants premis, entre ells un Oscar .
Protagonitzada per un camaleònic Eddie Murphy , Beyoncé ( qui posa la veu principal en les cançons)i per Jennifer Hudson (. Si us agrada la música negra dels 70, la Banda sonora és fantàstica , melodies enganxoses i vitals ( de fet, es van editar dues bandes sonores, una inicial i veient `l'èxit es va editar una altra amb les cançons que no havien sortit en el primer)
-ELIZABETHTOWN, 2005 Deliciosa la Banda sonora i deliciosa la pel.lícula, que es podria considerar un pél alternativa si no fos pels actors ( Orlando Bloom i Kirsten Dunst). Però no us deixeu dur pel nom dels actors, no us enganyeu, el film és entranyable i amb missatge, dels que a mi em fan pensar...
com us dic, les cançons són molt bones ( en especial les de Nancy Wilson, acústica excel.emt que et porta lluny, molt lluny...) i el tram final del film és una barreja de banalitats amb sentiments d'allò més profunds, un seguit de contradiccions visuals que fan que aquesta pel.lícula sigui una petita joia.
Aviam que us sembla aquesta petita selecció...
dissabte, 20 de desembre del 2008
Tot l'Univers al teu abast
Si, amics, sí, tot l'Univers al nostre abast i de manera gratuïta...
Aquesta iniciativa s'enmarca dins el projecte Astro, de l'Instituto de Astrofísica de Canarias ( IAC), i és una de eles iniciatives espanyoles per a conmemorar les primeres observacions astronòmiques d'en Galileo Galilei al 1609 (fa 400 anys!!!).
Per al proper 2009, estigueu atents si aquest mòn estel.lar us apassiona, doncs més de 130 països d'arreu preparen activitats que prometen ser d'allò més interessant.
Amb motiu del Año Internacional de la Astronomia, com ha estat declarat l'any 2009, qui desitji tenir tot de planetes, estels , cometes i astres al seu ordinador, mòbil o suport media ho pot fer gratis entrant a la web http://www.astroparatodos.es/ .
Entrant a aquesta web ( a part de que si us agrada l'Astronomia està força bé) , us podeu descarregar fotos realment espectacul.lars , us en poso un aperitiu:
Aquesta iniciativa s'enmarca dins el projecte Astro, de l'Instituto de Astrofísica de Canarias ( IAC), i és una de eles iniciatives espanyoles per a conmemorar les primeres observacions astronòmiques d'en Galileo Galilei al 1609 (fa 400 anys!!!). 
Per al proper 2009, estigueu atents si aquest mòn estel.lar us apassiona, doncs més de 130 països d'arreu preparen activitats que prometen ser d'allò més interessant.
Impressionant, oi?
I jo sempre em plantejo ... hi ha algú allà fora????
Gaudiu de les imatges!!!
diumenge, 14 de desembre del 2008
Nostàlgia plujosa
Aquest cap de setmana que deixem enrera ha estat ple d'emocions;
he gaudit de dinars fets amb carinyo, de sobretaules interminables amb converses d'allò més interessant, de partits de futbol d'infart (Visca el Barça!), de fer el gos al sofà , de caminadetes sota la pluja, de cerveses entre amics...
però també ha estat un cap de setmana un pèl nostàlgic i tristot per a mi... no sé ben bé per què, potser per la lluna plena que ens ha acompanyat, potser per la pluja que ens ha remullat, o simplement per que tocava, la questió és que avui em ve de gust compartir amb vosaltres un petit texte que vaig rebre en un mail d'una amiga meva ( lectora d'aquest bloc...gracias, sargento!) ara ja fa uns dies, escrit ple de nostalgia i sentiment...
O sigui que aqui el teniu:
"Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos.
Queda prohibido no demostrar tu amor...
Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivisteis juntos,
llamarles solo cuando los necesitas.
Queda prohibido echar a alguien de menos sin alegrarte,
olvidar sus ojos, su risa, todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente. "
Doncs ja ho sabeu, queda prohibit no valorar cada moment que hem viscut...
Salut i tapeu.vos!!!
he gaudit de dinars fets amb carinyo, de sobretaules interminables amb converses d'allò més interessant, de partits de futbol d'infart (Visca el Barça!), de fer el gos al sofà , de caminadetes sota la pluja, de cerveses entre amics...
però també ha estat un cap de setmana un pèl nostàlgic i tristot per a mi... no sé ben bé per què, potser per la lluna plena que ens ha acompanyat, potser per la pluja que ens ha remullat, o simplement per que tocava, la questió és que avui em ve de gust compartir amb vosaltres un petit texte que vaig rebre en un mail d'una amiga meva ( lectora d'aquest bloc...gracias, sargento!) ara ja fa uns dies, escrit ple de nostalgia i sentiment...
O sigui que aqui el teniu:
"Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos.
Queda prohibido no demostrar tu amor...
Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivisteis juntos,
llamarles solo cuando los necesitas.
Queda prohibido echar a alguien de menos sin alegrarte,
olvidar sus ojos, su risa, todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente. "
Doncs ja ho sabeu, queda prohibit no valorar cada moment que hem viscut...
Salut i tapeu.vos!!!
divendres, 5 de desembre del 2008
Escapadeta al nord
Aquest cap de setmana és més llarg del normal, dilluns es festiu...
Bé, doncs veient que el cos ho demana faré una escapadeta a Logroño, a La Rioja ...
Tinc tendència a anar cap al nord, Euskadi és una de les destinacions que més em motiven, però aquest cop em quedarè una mica abans en el trajecte.
No conec Logroño, però estic convençuda que gaudiré del viatge, de la companyia i de la sensació d'oblidar-me de la quotidianitat i omplir l'esperit de noves sensacions.
Ja us explicaré!
Petons i abrigueu-vos!!! Brrrr ....
Bé, doncs veient que el cos ho demana faré una escapadeta a Logroño, a La Rioja ...
Tinc tendència a anar cap al nord, Euskadi és una de les destinacions que més em motiven, però aquest cop em quedarè una mica abans en el trajecte.
No conec Logroño, però estic convençuda que gaudiré del viatge, de la companyia i de la sensació d'oblidar-me de la quotidianitat i omplir l'esperit de noves sensacions.
Ja us explicaré!
Petons i abrigueu-vos!!! Brrrr ....
Estampes urbanes
Als que vivim en una gran ciutat , com ara jo, s'ens fa inevitable veure constantment, en els moments mes inesperats, el que jo anomeno "estampes urbanes"...
A qualsevol carrer, racó, asfalt, botiga et pots trobar aquests petits tresors...
i només es poden anomenar així quan tenen un efecte concret... quan fan que els que passem pel costat projectem un gran somriure, que per uns moments ens farà oblidar el que segons abans ens preocupava...
avui me n'he trobat dues... i m'han regalat dos somriures per a la meva col.lecció.
Tapeu-vos, que fa fred!!!
( pels que estigueu encuriosits, us dic quines eren les estampes... però explicades no fan el mateix efecte...
Al mercat del Ninot, al C/Casanova, a quarts de 4 de la tarda les dependentes de les paradetes de roba ,veient la manca d'activitat , passen el fred amb un cafe a les mans assegudes a l'acera en cadires i amb una taula al mig on juguen al parxís... el taulell, aixo si, per evitar que el dau caigui al terra te "reforços" de cartró que fan de barrera... totes contentes elles, s'ho passaven de bé... alegria per a la crisi !
Al C/Marina, pujant cap Sagrada Familia ( de mar a muntanya) , pel carril bici una noia amb una bicicleta de Bicing, i en una mà porta la corretja que l'uneix a un gosset corrent al seu costat.. els dos, tant panxos, al.liens a les mirades de complicitat que els dels cotxes els fem... transmetien tanta felicitat i tranquilitat... a més, el gosset era monissim, sempre pendent de la seva mestressa...
Bona nit! )
A qualsevol carrer, racó, asfalt, botiga et pots trobar aquests petits tresors...
i només es poden anomenar així quan tenen un efecte concret... quan fan que els que passem pel costat projectem un gran somriure, que per uns moments ens farà oblidar el que segons abans ens preocupava...
avui me n'he trobat dues... i m'han regalat dos somriures per a la meva col.lecció.
Tapeu-vos, que fa fred!!!
( pels que estigueu encuriosits, us dic quines eren les estampes... però explicades no fan el mateix efecte...
Al mercat del Ninot, al C/Casanova, a quarts de 4 de la tarda les dependentes de les paradetes de roba ,veient la manca d'activitat , passen el fred amb un cafe a les mans assegudes a l'acera en cadires i amb una taula al mig on juguen al parxís... el taulell, aixo si, per evitar que el dau caigui al terra te "reforços" de cartró que fan de barrera... totes contentes elles, s'ho passaven de bé... alegria per a la crisi !
Al C/Marina, pujant cap Sagrada Familia ( de mar a muntanya) , pel carril bici una noia amb una bicicleta de Bicing, i en una mà porta la corretja que l'uneix a un gosset corrent al seu costat.. els dos, tant panxos, al.liens a les mirades de complicitat que els dels cotxes els fem... transmetien tanta felicitat i tranquilitat... a més, el gosset era monissim, sempre pendent de la seva mestressa...
Bona nit! )
dissabte, 29 de novembre del 2008
Felicitats, mama!
Avui, la meva mare fa 65 anys...
Ella sempre comenta que el temps passa molt ràpid, que sembla ahir que els seus fills erem uns nadons en els seus braços, que sembla mentida com creixem... aquella frase de : "...ja fa tant de temps d'això?..." us sona familiar?
bé, tots som conscients de que el rellotge no s'atura mai, però per a les mares sempre sembla que el tic-tac és més ràpid.
Suposo que en mirar enrera, se n'adonen de tot el que han fet , i també del que no han fet, però en definitiva ,quan exclamen "com passa el temps"! , en realitat, el que estan dient és " que grans que ens fem!".
Bé, avui, la meva mama en fa 65, es jubila i espero que ara que encara té salut ( i que duri!) pugui aprofitar i gaudir aquests anys de "segona joventut", com anomenen alguns, doncs s'ho mereix, i molt!
La vida no és un camí de roses, però la meva mare és una rosa en sí mateixa ,
i es mereix aquest petit post d'agraïment i d'estimació.
PER MOLTS ANYS, MAMA!!
T'estimem!
Marta, Oriol i Jordi
Ella sempre comenta que el temps passa molt ràpid, que sembla ahir que els seus fills erem uns nadons en els seus braços, que sembla mentida com creixem... aquella frase de : "...ja fa tant de temps d'això?..." us sona familiar?
bé, tots som conscients de que el rellotge no s'atura mai, però per a les mares sempre sembla que el tic-tac és més ràpid.
Suposo que en mirar enrera, se n'adonen de tot el que han fet , i també del que no han fet, però en definitiva ,quan exclamen "com passa el temps"! , en realitat, el que estan dient és " que grans que ens fem!".
Bé, avui, la meva mama en fa 65, es jubila i espero que ara que encara té salut ( i que duri!) pugui aprofitar i gaudir aquests anys de "segona joventut", com anomenen alguns, doncs s'ho mereix, i molt!
La vida no és un camí de roses, però la meva mare és una rosa en sí mateixa ,
i es mereix aquest petit post d'agraïment i d'estimació.
PER MOLTS ANYS, MAMA!!
T'estimem!
Marta, Oriol i Jordi
diumenge, 16 de novembre del 2008
FILMETS o petits trossos de bon cinema
Aquesta setmana es cel.lebra la 34ena edició del Festival Internacional de FILMETS de Badalona.
( Ja haureu vist que he afegit un gadget nou sobre ell a la part dreta del bloc ,amb link directe a la web) --- Ja no està actiu doncs ja ha finalitzat el Festival...
Per a mi aquest festival té un sentit especial, no només per que fa uns quants anys que m'hi perdo, que també! , amb grans estones compartides de bon cinema, de coneixençes i de bons àpats en bona companyia, si no per que la gent que ho organitza ho fa de tot cor , amb una gran implicació . Com a resposta, la ciutat de Badalona s'hi implica moltíssim, fent possible arribar a aquestes 34 edicions... que té molt de mèrit!
Bé, només dir-vos que val molt la pena anar-hi; si teniu unes horetes lliures qualsevol dia d'aquesta setmana , deixeu-vos caure pel Teatre Zorrilla ( al bell mig de Badalona, molt ben situat i , per cert, preciós!) i gaudiu de petits trossets de cinema, de bon cinema la major part dels casos, que han estat seleccionats a partir de més de 1400 curts que s'han presentat al Festival d'enguany provinents de més de 50 països diferents ...
Si us agrada el cinema, seure en una sala fosca i còmoda, i restar a l'expectativa amb la incògnita de què us oferiran, aquest és el vostre festival!
El millor de tot és que en un parell d'hores es projecten 7 o 8 curts, petites però grans històries , fragments de vida, de sensacions, de denúncia, d´experiments visuals...
i en sortir de la sala sents aquelles pessigolletes a l'estòmac , et sents bé i penses:
"Visca el cinema!!!"
Gràcies, Filmets!!!
dijous, 13 de novembre del 2008
Frase del dia - XIII
" Un home amb una idea nova és considerat un boig fins que aquesta idea triomfa"
Mark Twain, escriptor
Visca la bogeria!!!!
Marketing "personal"
Fa uns dies estava prenent un cafè d'hora al matí amb les lleganyes als ulls i tot d'una s'em va acostar un noi amb un ipod i uns auriculars.
" Hola, sóc músic. Vols escoltar les meves cançons?"
Em va sobtar que fos tant directe i que m'abordés com si tal cosa.
Bé,... jo li vaig dir, "Vinga, aviam què tal" ( ja que ell no es tallava un pèl, doncs jo tampoc! )
La veritat és que alguna de les cançons no sonava malament, i el noi m'explicava que ho feia tot ell: música.,lletra, tocar els instruments, les gravacions... i que al no trobar discogràfica anava per tot Catalunya fent promoció directe a client amb el seu cd... que costava 10 eurus ( un pèl car, li vaig dir) però com que el nano em va semblar simpàtic i em va enganxar una mica fora de joc, li vaig comprar la seva creació...
Aviam, el cd no és gran cosa, les lletres són bastant senzilles, però les melodies no em van desagradar, alguna estava ben treballada.. així que em vaig sentir com que feia una aportació a una bona causa...
pel sol fet d'anar de persona en persona fent-se autopromoció ja es mereix un mèrit, no trobeu?
Com aquella dita "Yo me lo guiso, yo me lo como"
Que tinguis sort!!! Per alguna cosa es comença, no ?
Petons!
" Hola, sóc músic. Vols escoltar les meves cançons?"
Em va sobtar que fos tant directe i que m'abordés com si tal cosa.
Bé,... jo li vaig dir, "Vinga, aviam què tal" ( ja que ell no es tallava un pèl, doncs jo tampoc! )
La veritat és que alguna de les cançons no sonava malament, i el noi m'explicava que ho feia tot ell: música.,lletra, tocar els instruments, les gravacions... i que al no trobar discogràfica anava per tot Catalunya fent promoció directe a client amb el seu cd... que costava 10 eurus ( un pèl car, li vaig dir) però com que el nano em va semblar simpàtic i em va enganxar una mica fora de joc, li vaig comprar la seva creació...
Aviam, el cd no és gran cosa, les lletres són bastant senzilles, però les melodies no em van desagradar, alguna estava ben treballada.. així que em vaig sentir com que feia una aportació a una bona causa...
pel sol fet d'anar de persona en persona fent-se autopromoció ja es mereix un mèrit, no trobeu?
Com aquella dita "Yo me lo guiso, yo me lo como"
Que tinguis sort!!! Per alguna cosa es comença, no ?
Petons!
diumenge, 9 de novembre del 2008
"Yes, we can"
El passat 4 de novembre serà un dia que passarà als anals de la història, doncs per primer cop a partir d'ara el president de la potència nº1 del mòn no serà de raça blanca, serà de color.
I això, amics , tant sols fa 40 anys era com a mínim impossible...
I una dada significativa, la participació va ser elevadissima, indicatiu de la necessitat d'un relleu, de manera frepant.
I jo em plantejo...
El món està canviant???
Realment ens estem adonant de que ens cal anar més enllà, per a poder evolucionar i per a fer que les coses millorin??
Tant de bo ...
sigui com sigui, jo crec que el 4 de novembre del 2008 tots vem guanyar a la nostra manera. I es va fer història.
"Sí, podem! "
I això, amics , tant sols fa 40 anys era com a mínim impossible...
I una dada significativa, la participació va ser elevadissima, indicatiu de la necessitat d'un relleu, de manera frepant.
I jo em plantejo...
El món està canviant???
Realment ens estem adonant de que ens cal anar més enllà, per a poder evolucionar i per a fer que les coses millorin??
Tant de bo ...
sigui com sigui, jo crec que el 4 de novembre del 2008 tots vem guanyar a la nostra manera. I es va fer història.
"Sí, podem! "
El Dimoniet Negre
L'altre dia estava jo com de costum per un dels hospitals de Barcelona, ja se sap, temes del curro, en concret era a Vall d'Hebron, i al sortir a l'exterior finalitzades les visites, i anant a buscar el cotxe, vaig sentir una flaira super agradable, com dolça... que semblava venir de la cigarreta d'un noi que era davant meu...
Era un "ambulanciero" que anava fumant tant panxo, i com que a mi les olors avainillades m'encanten, al anar.la sentint com que em va donar bon rotllo...
bé, doncs que no em tallo un pèl i li dic "- Perdona, sento l'atreviment , però quin tabac estàs fumant?-"
I el noi, super maco, em diu que és un tabac holandès, que un col.lega li havia recomanat, amb gust de vainilla, i que si en volia un... i, res, que m'en vaig anar amb un cigarret "avainillat" al bolso...
Bé, aquest tabac es diu Black Devil, té un disseny força txulo i les cigarretes són de color negre , semblen uns purets amb filtre i és tabac ros.
Al vespre, al fumar-me'l , em va agradar...
La meva sorpresa va ser al anar a l'estanc a comprar-ne ( em pensava que el dependent m'engegaria...) i veure que també n'hi han amb sabor xocolata!
Paquet negre, sabor a vainilla,; Paquet gris, sabor a xocolata...
em va fer gràcia, i total, que m'en vaig comprar un paquetet... de xocolata, doncs era el que hi havia a la botiga...
que voleu que us digui, un pèl empalagosos són... però son agradables de fumar... et deixa un regust als llavis bastant curiós, però el millor del tema és la olor que emeten, és com si es fumés en pipa...
i a mi em recorda anys enrera quan el meu pare fumava en pipa els dissabtes al vespre... potser per això en sentir la oloreta el primer cop em va donar bona sensació...
Au, aviam qui s'atreveix... de moment, a mi ja només em queda mig paquet...
Era un "ambulanciero" que anava fumant tant panxo, i com que a mi les olors avainillades m'encanten, al anar.la sentint com que em va donar bon rotllo...
bé, doncs que no em tallo un pèl i li dic "- Perdona, sento l'atreviment , però quin tabac estàs fumant?-"
I el noi, super maco, em diu que és un tabac holandès, que un col.lega li havia recomanat, amb gust de vainilla, i que si en volia un... i, res, que m'en vaig anar amb un cigarret "avainillat" al bolso...
Bé, aquest tabac es diu Black Devil, té un disseny força txulo i les cigarretes són de color negre , semblen uns purets amb filtre i és tabac ros.
Al vespre, al fumar-me'l , em va agradar...
La meva sorpresa va ser al anar a l'estanc a comprar-ne ( em pensava que el dependent m'engegaria...) i veure que també n'hi han amb sabor xocolata!
Paquet negre, sabor a vainilla,; Paquet gris, sabor a xocolata...
em va fer gràcia, i total, que m'en vaig comprar un paquetet... de xocolata, doncs era el que hi havia a la botiga...
que voleu que us digui, un pèl empalagosos són... però son agradables de fumar... et deixa un regust als llavis bastant curiós, però el millor del tema és la olor que emeten, és com si es fumés en pipa...
i a mi em recorda anys enrera quan el meu pare fumava en pipa els dissabtes al vespre... potser per això en sentir la oloreta el primer cop em va donar bona sensació...
Au, aviam qui s'atreveix... de moment, a mi ja només em queda mig paquet...
El poder dels bancs
Incloc un fragment de l'entrevista de La Contra de La Vanguardia amb data 17 d'octubre del 2008 a en Frank Schirrmacher, copropietari y director del ´Frankfurter Allgemeine Zeitung´
"Tengo 52 años: esta es la peor crisis desde los años veinte. Hemos permitido que una élite de banqueros indeseables arruinen nuestro sistema y ahora debemos intervenir para defenderlo. Vivimos el fin de la permisividad financiera.
Hemos permitido que una élite de banqueros acumulen tanto poder que, para lucrarse, han podido arruinar sus propios países e infligir graves daños a toda la economía mundial.
"Tengo 52 años: esta es la peor crisis desde los años veinte. Hemos permitido que una élite de banqueros indeseables arruinen nuestro sistema y ahora debemos intervenir para defenderlo. Vivimos el fin de la permisividad financiera.
Hemos permitido que una élite de banqueros acumulen tanto poder que, para lucrarse, han podido arruinar sus propios países e infligir graves daños a toda la economía mundial.
¿Por qué arruinar su propia sociedad?
Porque ya no es la suya. Ya no tienen nada que ver con los problemas de todos nosotros ni son capaces de ponerse en nuestro lugar. Son marcianos que viven en su planeta privado, al que han llegado con retribuciones simplemente inimaginables para nosotros.
Y les importamos muy poco.
Por ejemplo. Paul Krugman cita el sueldo de un responsable de fondos de alto riesgo equivalente al salario de todos los profesores de primaria del estado de Nueva York durante tres años.
Si permitimos que un puñado de ejecutivos ganen más que todo un Estado, no nos podremos quejar luego de que arruinen ese estado y a nosotros con él.
¿Qué hacer?
Los europeos debemos cambiar la legislación, intervenir en los bancos, racionalizar su gestión y fiscalizar los salarios de sus ejecutivos.
Jared Diamond, profético en Colapso,lo explica muy bien: cuando ganas esas cantidades obscenas de dinero, dejas de ser un ciudadano y puedes arruinar tu propio país, y eso incluye el medio ambiente.
Esa élite que decide contaminar una región para mantener sus ingresos ya ha dejado de sentirse parte del planeta. Y sabe que si el daño que causa es lo suficientemente grande y global, quedará impune.
Defendámonos. "
Quin panorama, no?
Però jo segueixo pensant després de la pluja, SEMPRE acaba sortint el sol.
Petons
dimecres, 5 de novembre del 2008
M'en vaig de concert!
Molt bones!
com el titol del post indica, avui m'en vaig de concert!
Fa molt de temps que no hi vaig ( l'economia dóna pel que dóna!) , però avui gaudirem del final de gira de La Troba Kung-Fú , a Barcelona.
Ens hi han convidat i espero passar una molt bona estona sentint bona musica i movent una mica l'esquelet...
Doncs res, avui tindré un petit oasi musical entre la quotidianitat del dia a dia.
Petons!
com el titol del post indica, avui m'en vaig de concert!
Fa molt de temps que no hi vaig ( l'economia dóna pel que dóna!) , però avui gaudirem del final de gira de La Troba Kung-Fú , a Barcelona.
Ens hi han convidat i espero passar una molt bona estona sentint bona musica i movent una mica l'esquelet...
Doncs res, avui tindré un petit oasi musical entre la quotidianitat del dia a dia.
Petons!
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Stefan Klein i El Temps
La setmana que deixem enrera ha donat un parell de “Contres” de La Vanguardia que m’han fet pensar molt.
Aquesta secció, “La Contra” de La Vanguardia, que con el nom indica és la contraportada de l’edició impresa del diari, val moltíssim la pena.
Es tracta d’una petita entrevista amb tot de personatges més o menys coneguts, però tots amb un nexe comú... porten a la reflexió i la majoria d’ells ens toquen aquella part interior nostre que tenim ben amagadeta.
Evidentment, es toquen molts temes i àmbits, depenent dels personatges entrevistades, però cada dia hi trobem un xic d’autoconeixement i de filosofia de vida.
Doncs bé, com deia, la setmana passada va ser especialment “fructífera” en aquest sentit,
Per començar, dijous dia 16 el protagonista ens deixava sentències com aquesta:
"La prisa es el mejor modo de perder el tiempo".
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'
No està malament, oi? Al llegir l’entrevista, encara em va copsar més el que aquest científic alemany argumentava...
" La felicidad es el instante; la satisfacción, el balance.
Y debemos advertir que la satisfacción es fácil de estropear sólo con un mal momento. "
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'
Noi! en una societat com la nostra, tant desordenada i vertiginosa, frases com aquesta et provoquen un somriure... i pensem “ Cuánta razón tiene este tio!” , la de cops que un dia magnífic es trenca per una tonteria ... quantes vegades!
De fet, no es pot tenir mai tot, sempre pot fallar quelcom ( Murphy existeix!) , però potser aqui rau la clau de la questió...precisament el secret es troba en la recerca dels petits instants, instants que ens donin el que més s’acosti al que anomenem felicitat, i aquesta lluita contínua amb tot el dret a equivocar-nos que ens permeti seguir buscant.
L’Stefan Klein també reflexiona sobre per què com més grans ens fem més ràpid passa el temps , o això ens sembla... la raó està en el nostre cervell. Aquest és l’encarregat d’associar la percepció del temps i el funcionament de la memòria.
Els joves percebem el temps més lent perquè la memòria està treballant emmagatzemant moltes dades. En canvi, la gent gran que ja ha emmagatzemat a la seva memòria gran part de les dades de la seva vida, el temps els hi passa molt ràpid.
També tenim la sensació de que le temps passa més ràpid quan estem entretinguts, en un trajecte cap a un lloc desconegut ( no us heu fixat mai que el camí d’anada sempre es fa més llarg que el de tornada? ) o amb la por o en una situació de perill , on tenim la sensació que el temps es para. La por estimula la memòria i ens fa retenir molta informació per si es tornés a repetir una situació similar. És una característica evolutiva que ens facilita la supervivencia.
A que és interessant?
Evidentment, es toquen molts temes i àmbits, depenent dels personatges entrevistades, però cada dia hi trobem un xic d’autoconeixement i de filosofia de vida.
Doncs bé, com deia, la setmana passada va ser especialment “fructífera” en aquest sentit,
Per començar, dijous dia 16 el protagonista ens deixava sentències com aquesta:
"La prisa es el mejor modo de perder el tiempo".
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'
No està malament, oi? Al llegir l’entrevista, encara em va copsar més el que aquest científic alemany argumentava...
" La felicidad es el instante; la satisfacción, el balance.
Y debemos advertir que la satisfacción es fácil de estropear sólo con un mal momento. "
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'
Noi! en una societat com la nostra, tant desordenada i vertiginosa, frases com aquesta et provoquen un somriure... i pensem “ Cuánta razón tiene este tio!” , la de cops que un dia magnífic es trenca per una tonteria ... quantes vegades!
De fet, no es pot tenir mai tot, sempre pot fallar quelcom ( Murphy existeix!) , però potser aqui rau la clau de la questió...precisament el secret es troba en la recerca dels petits instants, instants que ens donin el que més s’acosti al que anomenem felicitat, i aquesta lluita contínua amb tot el dret a equivocar-nos que ens permeti seguir buscant.
L’Stefan Klein també reflexiona sobre per què com més grans ens fem més ràpid passa el temps , o això ens sembla... la raó està en el nostre cervell. Aquest és l’encarregat d’associar la percepció del temps i el funcionament de la memòria.
Els joves percebem el temps més lent perquè la memòria està treballant emmagatzemant moltes dades. En canvi, la gent gran que ja ha emmagatzemat a la seva memòria gran part de les dades de la seva vida, el temps els hi passa molt ràpid.
També tenim la sensació de que le temps passa més ràpid quan estem entretinguts, en un trajecte cap a un lloc desconegut ( no us heu fixat mai que el camí d’anada sempre es fa més llarg que el de tornada? ) o amb la por o en una situació de perill , on tenim la sensació que el temps es para. La por estimula la memòria i ens fa retenir molta informació per si es tornés a repetir una situació similar. És una característica evolutiva que ens facilita la supervivencia.
A que és interessant?
Ah! També feia una reflexió molt interessant sobre els subordinats i els caps ( jefes) en el món laboral… deia que els subordinats sempre tenen la sensació de pressa i de perdre el temps, així com d’stress i ansietat en més gran mesura que els grans directius; la raó es troba en la satisfacció personal i en els objectius assolits. En quan l’ésser humà és conscient d’assolir el que s’ha proposat, es relaxa i administra molt millor el seu temps i és molt més feliç. En canvi, el subordinat sempre té la llosa sobre el cap de que l’estan evaluant i que ha de justificar el seu lloc de treball… s’autoimposa inconscientment la presió…d’aquí el seu malestar .
Us sembla familiar tot plegat? Qui més qui menys ens hem sentit Així, oi?
A mi em va encantar llegir aquesta entrevista, i veient que aquest físic ha publicat un llibre recentment ( titul.lat “El Tiempo”) qualsevol dia d’aquests m’el compro!!!
El què s’aprèn en un moment… ja us deia que La Contra està molt bé… a partir d’ara em prendré les coses amb calma, que no vull perdre el temps!
Salut!
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Frase del dia - XII
" La felicidad es la certeza de no sentirse perdido"
Jorge Bucay, escriptor i psicòleg
Us proposo una endevinalla...
Molt bones!Fa unes setmanes, al mercat de “pongos” en favor de MSF dins de la II Setmana de Tossa Solidària, on una servidora col.laborava, amb la Sumpta i l’Arnald vam pasar una bona estona i em van plantejar una curiosa reflexió.
Podiem posar cds en un equip de música deixat, i no recordo com, va sorgir a la conversa La Troba Kung-Fú, grup que va sorgir a partir de Dusminguet i ben conegut a Catalunya per la seva frescor i ritme enganxòs.
Us els recomano, doncs fusiona instruments tradicionals amb ritmes actuals, i és un exemple de les noves músiques del país.
Per a qui no els conegui, així és com els defineixen en els medis musicals:
“El sonido de la Barcelona mestiza del fin del siglo debe mucho a Dusminguet. No sólo por su indiscutible papel de pioneros, sino porque adelantaron muchas de las polirritmias que terminaron por definir el llamado sonido del Raval . Ahora uno de sus miembros más carismáticos, el acordeonista Joan Garriga, vuelve a la carga con La Troba Kung-Fú. Más que una vuelta de tuerca a la fusión de estilos, la banda emparenta su sonido con una de las tradiciones más vitales y definitorias de la cultura catalana: la rumba gitana. Herederos directos del añorado Gato Pérez, se sirven de la cumbia colombiana y el dub jamaicano para poner en el siglo XXI el viejo ventilador y de las posibilidades de la web para publicar quincenalmente sus canciones a modo de blog musical”
“El sonido de la Barcelona mestiza del fin del siglo debe mucho a Dusminguet. No sólo por su indiscutible papel de pioneros, sino porque adelantaron muchas de las polirritmias que terminaron por definir el llamado sonido del Raval . Ahora uno de sus miembros más carismáticos, el acordeonista Joan Garriga, vuelve a la carga con La Troba Kung-Fú. Más que una vuelta de tuerca a la fusión de estilos, la banda emparenta su sonido con una de las tradiciones más vitales y definitorias de la cultura catalana: la rumba gitana. Herederos directos del añorado Gato Pérez, se sirven de la cumbia colombiana y el dub jamaicano para poner en el siglo XXI el viejo ventilador y de las posibilidades de la web para publicar quincenalmente sus canciones a modo de blog musical”
Bé, doncs, dit i fet, l’Arnald va anar a buscar el cd de La Troba per a sentir.los tot venent pels nens del Niger i em van comentar que a la web d’aquest grup , fa uns mesos, es plantejava una endevinalla molt ben "trobada".
Tenen una cançó ( que ells mateixos anomenen Endevinalla o Sense Nom) on no queda clar de què parlen, i a la web es plantejava fer un petit joc - enquesta on els que visitaven la web donessin possibles respostes a la qüestió. Els que ho endevinessin, tindrien premi.
La veritat es que em va fer molta gràcia aquesta iniciativa, i tot escoltant la cançó et venen moltes possibles respostes al cap, doncs es una cançó que podria estar parlant d’ un munt de coses, aixo sí, coses abstractes, no tangibles .
Entre ballaruca i ballaruca, el meu caparró no parava de rumiar.hi...
Us proposo el mateix a vosaltres!
Us proposo el mateix a vosaltres!
Aviam que us suggereix a vosaltres, podeu donar les possibles respostes a Comentaris.
Jo tinc un parell d’opcions al cap, pero es fa dificil dir-ne només una!!
Endevinalla - La Troba Kung-Fu
Des d'orient fins a occident, del gran Sol fins Barbaria
Endevinalla - La Troba Kung-Fu
Des d'orient fins a occident, del gran Sol fins Barbaria
he robat tots els tresors per riure'm del qui els tenia
M'he rigut de l'home àvar, m'he saltat la jerarquia.
M'han executat 1000 cops, però jo neixo cada dia.
Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eiii sóc aquí, sóc aquí.
Acompanyo el boig amant perquè trobi companyia,
l'abandono trist poruc si ell és ple de gelosia.
Nedo sempre entre bons vins, petonejant l'alegria
m'emborratxo ben amarg si no s'hi ha a la taula amiga.
Sóc allò que no té nom, si el tingués mai no el diria
Sóc allò que no té nom, si el digués us mentiria.
Un tros de cel
un xic d'estació
un cop de vent
un trist de blau
xiulet d'amor
motin de tren
a prop de tu
un riff de rock
Un cop de sort
un cap de núvol
un cop de mà
un cop de cap
un pic de mar
un ull de blau
un cau de llop
o el tros de cel
Faig del desig un plaer si el que desitja sommia
si el que sommia és amor
si no ho és, obro ferida
Que amb el pres no em trobarà ni posant-me al punt de mira
Abraçaré aquell que em veu i el meu nom mai cridaria.
Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eii sóc aquí, sóc aquí.
Què? A que no és fàcil???? Ja us ho deia...
Vinga, espero respostes, eh???
He arribat a pensar que ni els mateixos creadors de la cançó saben realment de què parla... però la cançó està molt bé i és un bon exercici...
Ah! Evidentment, d’aquuesta bona estona amb la Sumpta i l’Arnald, n’ha sortit un concert al novembre per anar a veure La Truba Kung Fu en el concert de cloenda de la seva gira... es pot demanar més ?
Gràcies!!!
Què? A que no és fàcil???? Ja us ho deia...
Vinga, espero respostes, eh???
He arribat a pensar que ni els mateixos creadors de la cançó saben realment de què parla... però la cançó està molt bé i és un bon exercici...
Ah! Evidentment, d’aquuesta bona estona amb la Sumpta i l’Arnald, n’ha sortit un concert al novembre per anar a veure La Truba Kung Fu en el concert de cloenda de la seva gira... es pot demanar més ?
Gràcies!!!
dissabte, 20 de setembre del 2008
"Vivir Adrede" , de Mario Benedetti
La passada Diada de Sant Jordi vaig quedar per dinar amb la Montse.
Vem anar a Diagonal Mar , com de costum, i després de dinar vem sortir a la terrassa del centre comercial on hi havien les típiques paradetes de llibres i roses pera fer honor al dia en questió.
Vaig ullejar els llibres que allà s'exposaven, més que res per a fer el xafarder, i de sobte un llibre em va cridar l'atenció... l'última creació de Mario Benedetti.
Aquest escriptor uruguaià mai m'ha deixat indiferent, i vaig prendre el llibre i el vaig fullejar...
Sabeu allò que de vegades passa quan agafes un llibre i vas alternant una pàgina i una altra i el que llegeixes t'agrada cada cop més... i més... Doncs això és el que em va passar, i, evidentment, vaig comprar el llibre.
Vivir Adrede és una obra totalment recomanable als qui estimen la vida i el fet de viure.
Mario Benedetti reflexiona sobre la vida, d' on venim, del que som, cap on anem ... amb les paraules més senzilles i planeres, el que fa que t'arribin més profundament.
És com un bàlsam llegir-lo, jo l'he gaudit moltíssim.
Vem anar a Diagonal Mar , com de costum, i després de dinar vem sortir a la terrassa del centre comercial on hi havien les típiques paradetes de llibres i roses pera fer honor al dia en questió.
Vaig ullejar els llibres que allà s'exposaven, més que res per a fer el xafarder, i de sobte un llibre em va cridar l'atenció... l'última creació de Mario Benedetti.
Aquest escriptor uruguaià mai m'ha deixat indiferent, i vaig prendre el llibre i el vaig fullejar...
Sabeu allò que de vegades passa quan agafes un llibre i vas alternant una pàgina i una altra i el que llegeixes t'agrada cada cop més... i més... Doncs això és el que em va passar, i, evidentment, vaig comprar el llibre.
Vivir Adrede és una obra totalment recomanable als qui estimen la vida i el fet de viure.
Mario Benedetti reflexiona sobre la vida, d' on venim, del que som, cap on anem ... amb les paraules més senzilles i planeres, el que fa que t'arribin més profundament.
És com un bàlsam llegir-lo, jo l'he gaudit moltíssim.
Us en poso un fragment per a assaborir.lo un xic:
" Los sentimientos se deslizan, a veces se refugian en guaridas de amor, pero cuando emergen al aire preso o libre, dan el color del mundo, no del universo inalcanzable sino del mundo chico, el contorno privado en que nos revolvemos. Gracias a ellos, los sentimientos, tomamos conciencia de que no somos otros, sino nosotros mismos. Los sentimientos nos otorgan nombre, y con ese nombre somos lo que somos."
Genial, oi?
Mario Benedetti també escriu poesia , qualsevol dels seus llibres són de capçalera , però Vivir Adrede, al ser petites reflexions ( com a molt d'una pàgina cadascuna ), són 107 petites dosis d'humilitat, d'autoconeixement i de sentiments.... de VIDA!
Al final del llibre , Benedetti ha inclòs el que ell anomena Cachivaches, 83 frases plenes d'ironia, humor i jocs de paraules.
En definitiva, un llibre que val enormement la pena!!
divendres, 19 de setembre del 2008
II Setmana de Tossa Solidària
Enguany es celebra la segona setmana solidària de Tossa de Mar, i, com que considero que és una iniciativa fantàstica i per a causes molt justes, m'hi implico activament tant com puc.
Diguem, de manera modesta, que formo part del que s'anomena Tossa Solidària , un grup de gent ( població civil, per entendre'ns) que representa la part no política ni de ONG que participa en aquest projecte.
Per a més informació i si voleu col.laborar.hi, clickeu aquí ( web de Metges Sense Fronteres), o aquí, al web de Diari de Girona fent.ne ressò .
L'any passat, al 2007, es recaudaven diners per a la Fundació Vicenç Ferrer, per a la construcció de cases al Sud de la India. Va ser tot un èxit, es varen construir 7 cases per a 7 famílies!
Aquest any, la ONG escollida ha estat Metges Sense Fronteres, i s'intentarà millorar la nutrició infantil al Níger, Àfrica. Per a que la canalla creixi com es mereixen...
Per a veure el programa dels actes que s'organitzen amb aquesta finalitat , clickeu aquí.
El meu vincle amb Metges Sense Fronteres també ve donat per que el meu amic Dani ( que ja he citat en aquest bloc) n´és cooperant i és una tasca que admiro moltíssim i que hauriem de seguir.la d'aprop.
No cal dir que us animo a tots a participar.hi, en l'edició d'aquest any de la Setmana Solidària o en les que hagin de venir, val moltíssim la pena.
Bé, la questió és que aquest any s'em va demanar de fer uns petits escrits per a diferents fulletons a repartir al llarg d'aquesta setmana, i m'agradaria compartir.los amb tots vosaltres, per que el que es diu realment ho penso, i podria il.lustrar una mica més tot el que engloba Tossa Solidària... espero que no us dexi indiferents...
“Tots estem avui aquí perque. . . Creiem. . . Que la pobresa és intolerable en un món d’abundància. I tots estem aquí avui per que estem convençuts—més aviat sabem—que podem acabar amb la pobresa en l’espai de la nostra vida, amb les nostres pròpies mans i amb les nostres pròpies ments.”
Kofi Annan
Molts de vosaltres us podrieu preguntar … Per què Tossa Solidària?
Com és que un grup de persones de Tossa de Mar s’involucren de cop i volta en un projecte solidari una setmana a l’any? Què fa que ens hi impliquem?
Doncs és ben senzill; com a tots els que esteu avui aquí, el que ens mou és una causa justa que ens tregui de la nostra indiferència i que ens motivi a fer quelcom més enllà de la passivitat , que ens faci donar un pas endavant per a que es materialitzi en accions concretes d’ajuda vers qui més ho necessita.
L’any passat, ens moguerem per a la Fundación Vicente Ferrer , i enguany, per a Metges Sense Fronteres
Per que , un dia qualsevol, et trobes a tu mateixa mirant la televisió on l’únic que s’hi mostra és gent patint, subsistint o defallint… i tu, asseguda al sofà amb el comandament a distància a la mà, simplement canvies de canal.
Us sembla familiar?
Així som, tots plegats ens hem tornat indiferents a la misèria i penúries dels altres , ens hem tornat passius davant el que passa al món al viure envoltats de luxes i facilitats.
Però ens hem parat a pensar per un moment que el que veiem a la pantalla ens podria haver passat a nosaltres?
Donat el cas, de ben segur que desitjariem desesperadament que una petita part dels que viuen en el “món desenvolupat” s’enrecordessin ni que fos de tant en tant de nosaltres i ens donessin un cop de mà.
Veritat?
Per això Tossa Solidària
Per que si tots fessim aquest acte d’humilitat de tant en tant, potser les coses canviarien.
De moment, la iniciativa de la Setmana Solidària de Tossa de Mar cumpleix 2 anys, i esperem que en faci molts més , gràcies a tots aquells i aquelles que, en algun moment o altre, en un acte d’empatia, ens hem posat al lloc d’aquesta gent i ens hem esgarrifat només d’imaginar-ho.
Tots els que esteu avui aquí també ho heu fet, i entre tots plegats hem aconseguit que una aportació de molts granets de sorra ajudi a millorar, si més no, temporalment, les condicions de vida dels nens de Madaoua, Níger.De segur que us n’estaran agraïts per sempre, i m’agradaria pensar que el seu somriure ens farà a tots una miqueta més humans.
Aqui en teniu un altre...
“La abundancia me hizo pobre.”
Ovidio
Donar és un acte plenament recomfortant, potser dels més nobles que existeix: ens fa sentir més humils , més humans, i el més curiós de tot, és fa sense esperar res a canvi.
Però m’atreviria a dir que SÌ que es rep quelcom a canvi; ens reconforta enormement pensar que amb la nostra petita aportació a una causa justa (ja sigui amb temps, amb idees, fent la gestió, o aportant diners ) estem fent que la qualitat de vida de centenars de persones millori , i això ens fa sentir millor, ens fa sentir una mica més persones.
Amb tant poc es pot fer tant!
Que per molts més anys es pugui anar celebrant aquesta setmana solidària , doncs avui en dia, la solidaritat és un valor imprescindible per a millorar les condicions de vida de mil.lions d’homes, dones i nens que realment ho necessiten.
Ells son la prova vivent i palesa de que l’ ésser humà amb molt poc pot viure, ens recorden que hi ha encara molt per fer i per canviar, i que l’evolució de la societat no es basa només en la riquesa, si no en molts altres valors, potser menys tangibles però de ben segur extremadament necessaris.
Donar és un acte noble i recomfortant com pocs, i alhora ens fa adonar de que entre tots , som capaços d’aconseguir qualsevol objectiu que ens proposem.
Tot i que soni utòpic; entre tots, podem moure muntanyes!
Diguem, de manera modesta, que formo part del que s'anomena Tossa Solidària , un grup de gent ( població civil, per entendre'ns) que representa la part no política ni de ONG que participa en aquest projecte.
Per a més informació i si voleu col.laborar.hi, clickeu aquí ( web de Metges Sense Fronteres), o aquí, al web de Diari de Girona fent.ne ressò .
L'any passat, al 2007, es recaudaven diners per a la Fundació Vicenç Ferrer, per a la construcció de cases al Sud de la India. Va ser tot un èxit, es varen construir 7 cases per a 7 famílies!
Aquest any, la ONG escollida ha estat Metges Sense Fronteres, i s'intentarà millorar la nutrició infantil al Níger, Àfrica. Per a que la canalla creixi com es mereixen...
Per a veure el programa dels actes que s'organitzen amb aquesta finalitat , clickeu aquí.
El meu vincle amb Metges Sense Fronteres també ve donat per que el meu amic Dani ( que ja he citat en aquest bloc) n´és cooperant i és una tasca que admiro moltíssim i que hauriem de seguir.la d'aprop.
No cal dir que us animo a tots a participar.hi, en l'edició d'aquest any de la Setmana Solidària o en les que hagin de venir, val moltíssim la pena.
Bé, la questió és que aquest any s'em va demanar de fer uns petits escrits per a diferents fulletons a repartir al llarg d'aquesta setmana, i m'agradaria compartir.los amb tots vosaltres, per que el que es diu realment ho penso, i podria il.lustrar una mica més tot el que engloba Tossa Solidària... espero que no us dexi indiferents...
“Tots estem avui aquí perque. . . Creiem. . . Que la pobresa és intolerable en un món d’abundància. I tots estem aquí avui per que estem convençuts—més aviat sabem—que podem acabar amb la pobresa en l’espai de la nostra vida, amb les nostres pròpies mans i amb les nostres pròpies ments.”
Kofi Annan
Molts de vosaltres us podrieu preguntar … Per què Tossa Solidària?
Com és que un grup de persones de Tossa de Mar s’involucren de cop i volta en un projecte solidari una setmana a l’any? Què fa que ens hi impliquem?
Doncs és ben senzill; com a tots els que esteu avui aquí, el que ens mou és una causa justa que ens tregui de la nostra indiferència i que ens motivi a fer quelcom més enllà de la passivitat , que ens faci donar un pas endavant per a que es materialitzi en accions concretes d’ajuda vers qui més ho necessita.
L’any passat, ens moguerem per a la Fundación Vicente Ferrer , i enguany, per a Metges Sense Fronteres
Per que , un dia qualsevol, et trobes a tu mateixa mirant la televisió on l’únic que s’hi mostra és gent patint, subsistint o defallint… i tu, asseguda al sofà amb el comandament a distància a la mà, simplement canvies de canal.
Us sembla familiar?
Així som, tots plegats ens hem tornat indiferents a la misèria i penúries dels altres , ens hem tornat passius davant el que passa al món al viure envoltats de luxes i facilitats.
Però ens hem parat a pensar per un moment que el que veiem a la pantalla ens podria haver passat a nosaltres?
Donat el cas, de ben segur que desitjariem desesperadament que una petita part dels que viuen en el “món desenvolupat” s’enrecordessin ni que fos de tant en tant de nosaltres i ens donessin un cop de mà.
Veritat?
Per això Tossa Solidària
Per que si tots fessim aquest acte d’humilitat de tant en tant, potser les coses canviarien.
De moment, la iniciativa de la Setmana Solidària de Tossa de Mar cumpleix 2 anys, i esperem que en faci molts més , gràcies a tots aquells i aquelles que, en algun moment o altre, en un acte d’empatia, ens hem posat al lloc d’aquesta gent i ens hem esgarrifat només d’imaginar-ho.
Tots els que esteu avui aquí també ho heu fet, i entre tots plegats hem aconseguit que una aportació de molts granets de sorra ajudi a millorar, si més no, temporalment, les condicions de vida dels nens de Madaoua, Níger.De segur que us n’estaran agraïts per sempre, i m’agradaria pensar que el seu somriure ens farà a tots una miqueta més humans.
Aqui en teniu un altre...
“La abundancia me hizo pobre.”
Ovidio
Donar és un acte plenament recomfortant, potser dels més nobles que existeix: ens fa sentir més humils , més humans, i el més curiós de tot, és fa sense esperar res a canvi.
Però m’atreviria a dir que SÌ que es rep quelcom a canvi; ens reconforta enormement pensar que amb la nostra petita aportació a una causa justa (ja sigui amb temps, amb idees, fent la gestió, o aportant diners ) estem fent que la qualitat de vida de centenars de persones millori , i això ens fa sentir millor, ens fa sentir una mica més persones.
Amb tant poc es pot fer tant!
Que per molts més anys es pugui anar celebrant aquesta setmana solidària , doncs avui en dia, la solidaritat és un valor imprescindible per a millorar les condicions de vida de mil.lions d’homes, dones i nens que realment ho necessiten.
Ells son la prova vivent i palesa de que l’ ésser humà amb molt poc pot viure, ens recorden que hi ha encara molt per fer i per canviar, i que l’evolució de la societat no es basa només en la riquesa, si no en molts altres valors, potser menys tangibles però de ben segur extremadament necessaris.
Donar és un acte noble i recomfortant com pocs, i alhora ens fa adonar de que entre tots , som capaços d’aconseguir qualsevol objectiu que ens proposem.
Tot i que soni utòpic; entre tots, podem moure muntanyes!
dijous, 11 de setembre del 2008
dilluns, 8 de setembre del 2008
Obert després de vacances
Molt bones.
Avui he tornat a la feina després de 4 setmanes ( ! ) de vacances... sóc conscient que sóc privilegiada, doncs no tothom té aquesta sort.
De vegades va bé aturar.nos un moment i adonar-nos de la gran sort que tenim, és un acte de modèstia que va bé de fer, ja que ens fa sentir un pèl més humans i ens fa una micona més feliços ... de fet, diuen que la felicitat com a tal no existeix, no és un estat constant ni perpetu, si no que és una sensació de calfred que en un instant et fa sentir l'home/ dona més afortunat/ ada del món,
és un sol moment, però t'hi sents, i així anem vivint, tot esperant que aquesta sensació es repeteixi altra volta i ens faci adonar del privilegi de viure.
Jugant amb la frase "Tancat per vacances", diguem que jo" Obro després de vacances", què coi! que han estat plenes de vivències, records, experiències, ( alguna borratxera, també!), moments màgics, viatges descobridors, familia, amics, amor, un casament fantàstic ( el meu germà Oriol amb la Sònia), un altre casament en terres pamploniques amb tota la colla de la facultat, moltes hores dormides, moltes hores vora la mar, molt de descans , gols del Barça cridats al Nou Camp, vespres banyant-nos a Mar Menuda, trajectes en moto, sensacions de felicitat, inspiracions escrites, àpats de cinc estrelles, ... ufff! No acabaria mai, i sempre és bo deixar quelcom sense dir...així pren més força quan hi pensem...
Sant tornem.hi, que no ha estat res!!!
Ara, fins Nadal... aish! snif!
Avui he tornat a la feina després de 4 setmanes ( ! ) de vacances... sóc conscient que sóc privilegiada, doncs no tothom té aquesta sort.
De vegades va bé aturar.nos un moment i adonar-nos de la gran sort que tenim, és un acte de modèstia que va bé de fer, ja que ens fa sentir un pèl més humans i ens fa una micona més feliços ... de fet, diuen que la felicitat com a tal no existeix, no és un estat constant ni perpetu, si no que és una sensació de calfred que en un instant et fa sentir l'home/ dona més afortunat/ ada del món,
és un sol moment, però t'hi sents, i així anem vivint, tot esperant que aquesta sensació es repeteixi altra volta i ens faci adonar del privilegi de viure.
Jugant amb la frase "Tancat per vacances", diguem que jo" Obro després de vacances", què coi! que han estat plenes de vivències, records, experiències, ( alguna borratxera, també!), moments màgics, viatges descobridors, familia, amics, amor, un casament fantàstic ( el meu germà Oriol amb la Sònia), un altre casament en terres pamploniques amb tota la colla de la facultat, moltes hores dormides, moltes hores vora la mar, molt de descans , gols del Barça cridats al Nou Camp, vespres banyant-nos a Mar Menuda, trajectes en moto, sensacions de felicitat, inspiracions escrites, àpats de cinc estrelles, ... ufff! No acabaria mai, i sempre és bo deixar quelcom sense dir...així pren més força quan hi pensem...
Sant tornem.hi, que no ha estat res!!!
Ara, fins Nadal... aish! snif!
Frase del dia - XI
"Quizás la imaginación no sea más que la inteligencia que se divierte"
Eduardo Jáuregui, Professor a la St Louis University
Eduardo Jáuregui, Professor a la St Louis University
dilluns, 25 d’agost del 2008
Wall-e
L'altre dia vaig anar al cinema.
Sí, feia temps que no hi anava amb aquella il.lusió de quan som petits i s'estrena una pel.licula d'aquelles que tothom parla i que et suggereixen una emoció especial.
Aprofitant que estava plovent, i que no es podia anar a la paltja, doncs cap al cinema falta gent.
La veritat és que la pelicula va omplir les meves expectatives amb escreix, vaig gaudir moltíssim amb la ultima creació de la factoria Pixar... WALL-E em va encantar!
Començant per els 3/4 d'hora inicials on no existeix diàleg ( el que es pot fer amb un robot i un escarabat, mare meva!) però on gaudeixes enganxat a la butaca com poques altres vegades has fet a la sala , i seguint amb una trama un pél preocupant que molt bé podria donar-se en un futur, però sempre amb un missatge d'optimisme i positivisme que et captiva.
Vaig llegir una crítica al respecte que la qualificava d'obra mestra, i que el film era capaç de donar un sentit positiu a l'apocalipsi generat per la prepotència i ambicions humanes... hi estic completament d'acord.
És sorprenent com uns robots et poden trasmetre tantes emocions i sentiments, i, com, sense adonar-te.n , els veus tant "humans"!! I el mèrit és de la gent de Pixar, que pelicula rera pelicula es superen abastament.
Així doncs, si aquestes vacances o al cap de setmana disposeu d'un parell d'hores lliures, val enormement la pena passar.vos a meravellar el cervell amb aquesta gran pelicula... menuts i grans, tots us ho passareu d'allò més bé...i si no...ja m'ho direu!!!
diumenge, 17 d’agost del 2008
Olor d'estiu
Us heu adonat que a l'estiu hi ha una olor caracteristica?
Crec que cada estació de l'any té uns perfums, una atmosfera, unes olors que les fa especials i diferents...
I a l'estiu, al inspirar aire dins els nostres pulmons, a mi em venen a la memòria tot d'escenes quotidianes viscudes...
Per mi,
l'estiu fa olor de matins de juliol a Vilanova, amb la llet fumejant al vas,
olor d'aniversaris amb els amics a les festes majors,
olor de mar, sorra i crema solar a Tossa de Mar,
olor de romani i pins tot caminant pel bosc,
olor de cafès a mitja tarda davant d'una bona conversa a Moià,
olor de la ciutat de Barcelona buida de gent i amb menys cotxes,
olor de xafogor amb una calor asfixiant tot conduint,
olor de vespres amb llum de capvespre i els grills cantant a Bellver,
olor de viatges coneixent llocs nous...
sí... per a mi, a l'estiu hi ha una olor caracteristica que fa que any rere any, en arribar.hi, em senti una mica més viva.
Potser és per que és a l'estiu quan vaig nèixer... qui sap!
Petons!!
Crec que cada estació de l'any té uns perfums, una atmosfera, unes olors que les fa especials i diferents...
I a l'estiu, al inspirar aire dins els nostres pulmons, a mi em venen a la memòria tot d'escenes quotidianes viscudes...
Per mi,
l'estiu fa olor de matins de juliol a Vilanova, amb la llet fumejant al vas,
olor d'aniversaris amb els amics a les festes majors,
olor de mar, sorra i crema solar a Tossa de Mar,
olor de romani i pins tot caminant pel bosc,
olor de cafès a mitja tarda davant d'una bona conversa a Moià,
olor de la ciutat de Barcelona buida de gent i amb menys cotxes,
olor de xafogor amb una calor asfixiant tot conduint,
olor de vespres amb llum de capvespre i els grills cantant a Bellver,
olor de viatges coneixent llocs nous...
sí... per a mi, a l'estiu hi ha una olor caracteristica que fa que any rere any, en arribar.hi, em senti una mica més viva.
Potser és per que és a l'estiu quan vaig nèixer... qui sap!
Petons!!
dimecres, 16 de juliol del 2008
EL PAS DEL TEMPS
Avui és el meu aniversari...
com passen els anys, mare meva!
Cada 16 de juliol quan la meva mare em felicita sento els tipics pero entranyables comentaris de " ai, que ràpid passa el temps! " o " però si sembla ahir que eres un peterró ( = nadó ) als meus braços i ara ja ets tota una dona!" o " ja fas XX anys !!! Aixo vol dir que jo també vaig sumant!!"...
Doncs bé, aprofitant l'avinentesa avui us regalaré un poema que vaig fer fa uns quants anys ( quan era més jove! jejeje) però que precisament es titula així, "El pas del temps".
Desitjo que us agradi!
EL PAS DEL TEMPS
El pas del temps,
espiral indefinida,
rellotge universal,
lluita contracorrent
El pas del temps
incògnita ennuvolada,
tristesa acumulada,
trajecte etern
El pas del temps
fet inqüestionable,
de vegades, incontrolable...
ressignació inevitable.
Es un dels candidats a publicar-se en el segon recull que estic preparant, ja us aniré informant.
Salut i Per molts anys !!!!
com passen els anys, mare meva!
Cada 16 de juliol quan la meva mare em felicita sento els tipics pero entranyables comentaris de " ai, que ràpid passa el temps! " o " però si sembla ahir que eres un peterró ( = nadó ) als meus braços i ara ja ets tota una dona!" o " ja fas XX anys !!! Aixo vol dir que jo també vaig sumant!!"...
Doncs bé, aprofitant l'avinentesa avui us regalaré un poema que vaig fer fa uns quants anys ( quan era més jove! jejeje) però que precisament es titula així, "El pas del temps".
Desitjo que us agradi!
EL PAS DEL TEMPS
El pas del temps,
espiral indefinida,
rellotge universal,
lluita contracorrent
El pas del temps
incògnita ennuvolada,
tristesa acumulada,
trajecte etern
El pas del temps
fet inqüestionable,
de vegades, incontrolable...
ressignació inevitable.
Es un dels candidats a publicar-se en el segon recull que estic preparant, ja us aniré informant.
Salut i Per molts anys !!!!
"My name is Lukka" és molt més que una cançó d'èxit
" Expresar gratitud me parece algo esencial en la vida.
Si recibes algo y no das las gracias, es como si se disipara..."
Suzanne Vega, lletrista, cantant i poeta
La Contra de La Vanguardia, 9 de juliol del 2008
Quina gran veritat, senyors!!!
dilluns, 7 de juliol del 2008
Frase del dia - X
" L'esperança és l'últim que es perd"
Dita popul.lar
La frase me l'ha fet recordar l'alliberament d'Ingrid Betancourt després de 6 anys d'estar segrestada per les FARC colombianes.
Benvinguda notícia!!!!!
dilluns, 30 de juny del 2008
La "roja", campiona d'Europa
Senyors,
després de 44 anys, la sel.lecció espanyola s'ha proclamat campiona de l'Eurocopa 2008.
Honestament, s'ho mereixien.
Com a equip, com a capacitat de lluita i pel bon joc que han fet en tots els partits del campionat.
Independentment del sentiment espanyolista que aixo desperti ( més o menys gran segons cadascú), han estat els millors , i amb diferència.
Aquest equip el composaven nois majoritariament joves provinents de diversos equips ( tan espanyols com europeus) , amb una columna vertebral de mig camp i defensa de jugadors del Barça i amb , al meu parer, el millor porter d'Espanya ( llàstima que jugui al Madrid...).
Tenien il.lusió, ganes, i eren una pinya. No han defallit mai, han lluitat fins al final, i això els ha fet guanyadors.
Són premises que hauriem d'aplicar al nostre dia a dia, i potser també aconseguiriem arribar a dalt de tot del que ens proposem... qui sap...
Només dir-vos que ahir, en un bar de Tossa de Mar, erem una barreja de danesos ( coneguts la nit abans, l'Uffe i la Malene ) , russos ( que havien estat a Viena 3 dies abans al partit de semifinals on Russia va caure eliminada per la "roja", portaven l'entrada a la cartera amb un orgull d'haver fet història), espanyols (el Carlos i la Asun amb samarreta d'Espanya inclosa, i ell del Madrid i ella del Barça, molt macos els dos) i uns quants catalans... tots veient el partit, i tots anavem a una, (haurieu d'haver vist els russos com cantaven a favor de la selecció espanyola...)...
i és que, en definitiva, el bon joc no entèn de nacionalitats, si gaudeixes del partit i, a més , guanyen els qui més s'ho mereixen , doncs que més volem, no???
Enhorabona, nois!!!
després de 44 anys, la sel.lecció espanyola s'ha proclamat campiona de l'Eurocopa 2008.
Honestament, s'ho mereixien.
Com a equip, com a capacitat de lluita i pel bon joc que han fet en tots els partits del campionat.
Independentment del sentiment espanyolista que aixo desperti ( més o menys gran segons cadascú), han estat els millors , i amb diferència.
Aquest equip el composaven nois majoritariament joves provinents de diversos equips ( tan espanyols com europeus) , amb una columna vertebral de mig camp i defensa de jugadors del Barça i amb , al meu parer, el millor porter d'Espanya ( llàstima que jugui al Madrid...).
Tenien il.lusió, ganes, i eren una pinya. No han defallit mai, han lluitat fins al final, i això els ha fet guanyadors.
Són premises que hauriem d'aplicar al nostre dia a dia, i potser també aconseguiriem arribar a dalt de tot del que ens proposem... qui sap...
Només dir-vos que ahir, en un bar de Tossa de Mar, erem una barreja de danesos ( coneguts la nit abans, l'Uffe i la Malene ) , russos ( que havien estat a Viena 3 dies abans al partit de semifinals on Russia va caure eliminada per la "roja", portaven l'entrada a la cartera amb un orgull d'haver fet història), espanyols (el Carlos i la Asun amb samarreta d'Espanya inclosa, i ell del Madrid i ella del Barça, molt macos els dos) i uns quants catalans... tots veient el partit, i tots anavem a una, (haurieu d'haver vist els russos com cantaven a favor de la selecció espanyola...)...
i és que, en definitiva, el bon joc no entèn de nacionalitats, si gaudeixes del partit i, a més , guanyen els qui més s'ho mereixen , doncs que més volem, no???
Enhorabona, nois!!!
divendres, 20 de juny del 2008
El so del silenci
Molt bones!
L'altre dia pensava en la sensació d'escoltar el silenci... sí. sí... escoltar el silenci...
Ho heu provat mai?
Per que. avui en dia, ja no escoltem, simplement, "sentim".
Si escoltessim més, ens sorprendiem tant!
Vaig posar.ho en pràctica i vaig al.lucinar del que es pot escoltar al teu voltant en un moment concret...
Per això, he deduït que el silenci parla...
L'altre dia pensava en la sensació d'escoltar el silenci... sí. sí... escoltar el silenci...
Ho heu provat mai?
Per que. avui en dia, ja no escoltem, simplement, "sentim".
Si escoltessim més, ens sorprendiem tant!
Vaig posar.ho en pràctica i vaig al.lucinar del que es pot escoltar al teu voltant en un moment concret...
Per això, he deduït que el silenci parla...
divendres, 13 de juny del 2008
Kit Kat
Hola a tots/es
he fet uns dies de descans fora de Barcelona i per això no he postejat gairebé gens...
La setmana vinent sant torne.m.hi, I promise!!
Gràcies als qui, malgrat no tenir el blog gaire al dia, em continueu visitant.
Petonets!!!
dijous, 29 de maig del 2008
Frase del dia- IX
" No és dolent cometre errors...
el dolent és no aprendre d'ells "
José Luis Borges ( ? ) , escriptor espanyol
dimarts, 13 de maig del 2008
Aquell Maig del 68 ...
Aquest any 2008, la famosa revolta del mes de Maig de 1968 a París, on els estudiants van ocupar La Sorbona per a un món millor , ha fet 40 anys d'història.
Com a úniques armes, tenien les idees liberals, la seva rebel.lia cap a un règim conservador i les llambordes de pedra que arrancaven del terra de París per a defensar-se dels policies que els atacaven.
Després de més d'un mes d'aldarulls, vagues i sang, en el Referèndum següent ,Charles De Gaulle tornà a guanyar a França...
tot va quedar en una utopia d'esquerres que quasi van tocar amb els dits...
Si en voleu saber més, cliqueu aquí
Heus aquí el meu petit homenatge a aquest moviment al que , com més temps passa, més mèrit li trobo...
Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.
Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.
Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.
Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.
Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.
Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.
Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Antes morían en Bosnia , ahora mueren en Bagdad.
Ismael Serrano , "Papá cuéntame otra vez"
del disc Atrapados en Azul
Senyors, ¿A què juguem?
El cicló Nargis ha arrassat part de Birmània, amb mil.lers de morts i de desapareguts.
Article molt interessant a 20minutos.es
"Naciones Unidas habla de entre 63.000 y 102.000 muertos, otras 220.000 personas en paradero desconocido, y casi dos millones sin hogar."
La Vanguardia, 13 de maig de 2008
Senyors, ¿ a què juguem ... ???
Per davant de tot... les PERSONES.
Article molt interessant a 20minutos.es
Els supervivents intenten subsistir entre el desastre, les runes, l'aigua, el fang, i , sobretot , amb la indiferència del seu gobern dictatorial que no permet l'entrada de l'ajuda humanitària dels paisos Occidentals per a no pervertir el poble birmà.
Senyors, si no permeten aquest ajut solidari i desinteressat per tal d'evitar més massacre, m'atreviria a dir que estem davant un genocidi perpretat pel propi gobern birmà.
Es un suïcidi no permetre que els aliments, les pastilles potabilitzadores d'aigua, les tendes de campanya i les medecines no entrin en un país devastat només per l'interès politic dels gobernants. Es una vergonya!!!
Tot el que podria pal.liar en part el sofriment d'aquesta gent resta a l'espera a les fronteres amb Tailàndia i la India, mentre la població agonitza i intenta sobreviure com pot d'aquest desastre natural.
I, per altra banda, les condicions en les que es troba el sud de Birmània juntament amb el gran nombre de cadàvers sense enterrar, surant en l'aigua, fa que malalties com la diarrea, la malària o el còlera es desenvolupin podent.se arribar a una pandèmia mundial... Ja han començat a donar-se elguns casos, segons informa Médicos Sin Fronteras.
"Naciones Unidas habla de entre 63.000 y 102.000 muertos, otras 220.000 personas en paradero desconocido, y casi dos millones sin hogar."
La Vanguardia, 13 de maig de 2008
Senyors, ¿ a què juguem ... ???
Per davant de tot... les PERSONES.
dijous, 1 de maig del 2008
"MAUS" , d'Art Spiegelman
El cap de setmana passat vaig acabar de llegir MAUS , d'Art Spiegelman.
M'el va recomanar una bona amiga meva ( gràcies, Montse!) i una mica reticent el vaig comprar i vaig començar a llegir.lo.
Val a dir que Maus és un còmic en blanc i negre, i al ser còmic i donada la insistència i passió de qui m'el recomanava, m'hi vaig llençar.
Bé... un cop llegit, he de dir que és de lectura obligada... no només pel tema del que parla ( l'holocaust nazi), sino per la senzillesa, familiaritat i alhora cruesa de com et va narrant la història d'en Vládek Spiegelman, pare del dibuixant, jueu polonés que va sobreviure a aquest desastre, aixo sí, amb les consequències que li comporten en el seu dia a dia un cop ja és vell, i com el seu fill ho viu tot plegat en la seva actual vida als Estats Units.
En la història dibuixada, els jues s'ens mostren com a ratolins (maus vol dir ratolí en alemany i és així com els anomenaven despectivament), els nazis s'ens mostren com a gats, els polonesos com a porcs, els americans com a gossos... manera subliminal de relacionar.nos les actituds de les diferents persones respecte la tragèdia que es vivia a mitjans del S.XX a Europa.
Es un llibre que no et deixa indiferent, que t'enganxa, t'atrapa i, m'atreviria a dir que et fa veure certes coses d'un altre manera... malauradament també te n'adones que l'èsser humà no n'aprèn mai, i admires profundament els supervivents d'aquesta barbarie no tan llunyana.
"MAUS, relat d'un supervivent " em va fer plorar, em va fer riure i, sobretot, em va ensenyar .
Com a cloenda, comentar-vos que Maus està considerat unànimement per la crítica com un dels millors còmics de la història.
A més, es tracta d'un dels pocs còmics que no només va trascendir el gran públic sino que ho va fer amb un gran reconeixement: va rebre un dels prestigiosos Premis Pulitzer l'any 1992...
així doncs...a que espereu per a llegir-lo?
Per a més informació, cliqueu aquí
Petons
Marta
dimecres, 23 d’abril del 2008
Bona Diada de Sant Jordi !!
Com que avui es 23 d'abril, dia de Sant Jordi, i com que és un dia especial per a tots els catalans i catalanes, us envio una rosa virtual
i unes ratlles de collita pròpia, un petit poema que us dedico amb tot el meu carinyo.
" Si m'ho proposo,
si ho vull,
si visc...
Els peus arrelen a la terra
i les mans s'aixequen cap al cel, arribant a l'infinit.
Si m'ho proposo...
tot vivint "
dilluns, 21 d’abril del 2008
Frase del dia - VII
"Me gustan más los sueños del futuro
que la historia del pasado"
Thomas Jefferson, polític americà del S.XVIII
Per què serà? ... pense.m.hi...
dissabte, 12 d’abril del 2008
Els Valors Mundials
Bona tarda,
per tots es sabut que aquest estiu es cel.lebraran els Jocs Olimpics de Pekin a la Xina.
També suposo que per la gran majoria de vosaltres es sabut l'enrenou pro drets humans que s'ha generat a tot el món a arrel dels aconteixements que estant succeint al Tibet , nació represaliada per part de la Xina.
Bé, dit això, davant de la indiferència dels grans organismes mundials cap a aquesta dictadura enmascarada, i davant la parsimònia de tots plegats per no fer res i condemnar el pais on tindran lloc les Olimpiades, de per sí simbol de pau, companyerisme i germanor de totes les nacions i paisos,
jo no puc fer més que des del meu petit bloc al ciberespai, condemnar aquesta actitud tan pasiva de la comunitat mundial.
Com pot ser que mirem cap a una altra banda com si no passés res i deixem que un símbol des de temps immemorials com son els Jocs es cel.lebrin en un pais on no es respecten els minims valors humans???
No només pels assassinats i repressions dels tibetans, si no per ser un pais on la pena de mort està a l'ordre del dia, on has de nèixer home per a sobreviure ( els orfanats de nenes fan fredat...), i on es prohibeixen llibertats que avui en dia son bàsiques...
Els xinesos viuen en una gàbia controlada pel seu propi govern, però ells no ho saben... per que no coneixen res més...
Això sí, la mà d'obra allà és barata... per tant, els països amb fàbriques i/ o inversions allà no mouran un dit per a fer.los "enfadar".
Els qui controlen el món, per tots es sabut que no condemnaran ni molt menys boicotejaran la cel.lebració dels Jocs a la Xina... no els interessa per que deixarien de guanyar dòlars i/o eurus...
Com sempre, els valors econòmics per sobre dels valors humans...
senyores i senyors, som tots uns hipòcrites!!!
Mentre no ens toquin la butxaca, tot va bé, oi?
Doncs NO!, diem NO a tanta hipocresia i egoïsme, si alcem la nostra veu com ja s'està fent per allà on està passant la flama olímpica possiblement no aconseguirem que aturin els jocs, però sí veuran que els ciutadans i ciutadanes anònims no hi estem d'acord, que diem que ja n'hi ha prou!!
Barcelona va ser un referent en les protestes del No a la Guerra, i moviments ciutadans semblants estan passant en d'altres ciutats europees i mundials... no abaixem la guàrdia, ens hem de fer sentir!
Tornant uns quants anys enrere, i us parlo de quan estudiava COU ( cap a l'any 1992 aproximadament), en el trajecte de casa a l'institut passava per davant d'un mur on algú havia escrit amb spray grafittero:
"En Bosnia no hay petróleo... seguid mirando la tele"
Aquesta frase era una bofetada que ens colpia dia rera dia als que creiem en els valors morals per sobre de qualsevol pretexte econòmic... bé, com veieu, han passat més de 15 anys i la frase no se m'ha oblidat.. i diré més, en aquell moment es feia referència a la guerra dels Balcans, peró al llarg d'aquests 15 anys només canviant el país en questió , malauradament la frase i el seu significat segueix estant vigent al llarg dels anys:
" En Ruanda no hay petróleo... seguid mirando la tele"
"En Kenia no hay petróleo... seguid mirando la tele"
"En Somalia no hay petróleo... seguid mirando la tele"
o per contra:
"En Iraq hay petróleo... seguid mirando la tele"
i, per acabar , i tancant el tema que ens ocupa:
"En China hay mano de obra ... seguid mirando la tele"
Res, amics, que avui m'he llevat indignada...
Salut i força!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)