Google+ Followers

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Stefan Klein i El Temps


La setmana que deixem enrera ha donat un parell de “Contres” de La Vanguardia que m’han fet pensar molt.


Aquesta secció, “La Contra” de La Vanguardia, que con el nom indica és la contraportada de l’edició impresa del diari, val moltíssim la pena.

Es tracta d’una petita entrevista amb tot de personatges més o menys coneguts, però tots amb un nexe comú... porten a la reflexió i la majoria d’ells ens toquen aquella part interior nostre que tenim ben amagadeta.
Evidentment, es toquen molts temes i àmbits, depenent dels personatges entrevistades, però cada dia hi trobem un xic d’autoconeixement i de filosofia de vida.

Doncs bé, com deia, la setmana passada va ser especialment “fructífera” en aquest sentit,
Per començar, dijous dia 16 el protagonista ens deixava sentències com aquesta:

"La prisa es el mejor modo de perder el tiempo".
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'

No està malament, oi? Al llegir l’entrevista, encara em va copsar més el que aquest científic alemany argumentava...

" La felicidad es el instante; la satisfacción, el balance.
Y debemos advertir que la satisfacción es fácil de estropear sólo con un mal momento. "
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'

Noi! en una societat com la nostra, tant desordenada i vertiginosa, frases com aquesta et provoquen un somriure... i pensem “ Cuánta razón tiene este tio!” , la de cops que un dia magnífic es trenca per una tonteria ... quantes vegades!
De fet, no es pot tenir mai tot, sempre pot fallar quelcom ( Murphy existeix!) , però potser aqui rau la clau de la questió...precisament el secret es troba en la recerca dels petits instants, instants que ens donin el que més s’acosti al que anomenem felicitat, i aquesta lluita contínua amb tot el dret a equivocar-nos que ens permeti seguir buscant.


L’Stefan Klein també reflexiona sobre per què com més grans ens fem més ràpid passa el temps , o això ens sembla... la raó està en el nostre cervell. Aquest és l’encarregat d’associar la percepció del temps i el funcionament de la memòria.
Els joves percebem el temps més lent perquè la memòria està treballant emmagatzemant moltes dades. En canvi, la gent gran que ja ha emmagatzemat a la seva memòria gran part de les dades de la seva vida, el temps els hi passa molt ràpid.
També tenim la sensació de que le temps passa més ràpid quan estem entretinguts, en un trajecte cap a un lloc desconegut ( no us heu fixat mai que el camí d’anada sempre es fa més llarg que el de tornada? ) o amb la por o en una situació de perill , on tenim la sensació que el temps es para. La por estimula la memòria i ens fa retenir molta informació per si es tornés a repetir una situació similar. És una característica evolutiva que ens facilita la supervivencia.
A que és interessant?


Ah! També feia una reflexió molt interessant sobre els subordinats i els caps ( jefes) en el món laboral… deia que els subordinats sempre tenen la sensació de pressa i de perdre el temps, així com d’stress i ansietat en més gran mesura que els grans directius; la raó es troba en la satisfacció personal i en els objectius assolits. En quan l’ésser humà és conscient d’assolir el que s’ha proposat, es relaxa i administra molt millor el seu temps i és molt més feliç. En canvi, el subordinat sempre té la llosa sobre el cap de que l’estan evaluant i que ha de justificar el seu lloc de treball… s’autoimposa inconscientment la presió…d’aquí el seu malestar .

Us sembla familiar tot plegat? Qui més qui menys ens hem sentit Així, oi?


A mi em va encantar llegir aquesta entrevista, i veient que aquest físic ha publicat un llibre recentment ( titul.lat “El Tiempo”) qualsevol dia d’aquests m’el compro!!!
El què s’aprèn en un moment… ja us deia que La Contra està molt bé… a partir d’ara em prendré les coses amb calma, que no vull perdre el temps!


Salut!

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Frase del dia - XII


" La felicidad es la certeza de no sentirse perdido"

Jorge Bucay, escriptor i psicòleg

Us proposo una endevinalla...

Molt bones!

Fa unes setmanes, al mercat de “pongos” en favor de MSF dins de la II Setmana de Tossa Solidària, on una servidora col.laborava, amb la Sumpta i l’Arnald vam pasar una bona estona i em van plantejar una curiosa reflexió.

Podiem posar cds en un equip de música deixat, i no recordo com, va sorgir a la conversa La Troba Kung-Fú, grup que va sorgir a partir de Dusminguet i ben conegut a Catalunya per la seva frescor i ritme enganxòs.

Us els recomano, doncs fusiona instruments tradicionals amb ritmes actuals, i és un exemple de les noves músiques del país.

Per a qui no els conegui, així és com els defineixen en els medis musicals:
“El sonido de la Barcelona mestiza del fin del siglo debe mucho a Dusminguet. No sólo por su indiscutible papel de pioneros, sino porque adelantaron muchas de las polirritmias que terminaron por definir el llamado sonido del Raval . Ahora uno de sus miembros más carismáticos, el acordeonista Joan Garriga, vuelve a la carga con La Troba Kung-Fú. Más que una vuelta de tuerca a la fusión de estilos, la banda emparenta su sonido con una de las tradiciones más vitales y definitorias de la cultura catalana: la rumba gitana. Herederos directos del añorado Gato Pérez, se sirven de la cumbia colombiana y el dub jamaicano para poner en el siglo XXI el viejo ventilador y de las posibilidades de la web para publicar quincenalmente sus canciones a modo de blog musical”


Bé, doncs, dit i fet, l’Arnald va anar a buscar el cd de La Troba per a sentir.los tot venent pels nens del Niger i em van comentar que a la web d’aquest grup , fa uns mesos, es plantejava una endevinalla molt ben "trobada".
Tenen una cançó ( que ells mateixos anomenen Endevinalla o Sense Nom) on no queda clar de què parlen, i a la web es plantejava fer un petit joc - enquesta on els que visitaven la web donessin possibles respostes a la qüestió. Els que ho endevinessin, tindrien premi.

La veritat es que em va fer molta gràcia aquesta iniciativa, i tot escoltant la cançó et venen moltes possibles respostes al cap, doncs es una cançó que podria estar parlant d’ un munt de coses, aixo sí, coses abstractes, no tangibles .

Entre ballaruca i ballaruca, el meu caparró no parava de rumiar.hi...

Us proposo el mateix a vosaltres!

Aviam que us suggereix a vosaltres, podeu donar les possibles respostes a Comentaris.

Jo tinc un parell d’opcions al cap, pero es fa dificil dir-ne només una!!


Endevinalla - La Troba Kung-Fu

Des d'orient fins a occident, del gran Sol fins Barbaria
he robat tots els tresors per riure'm del qui els tenia
M'he rigut de l'home àvar, m'he saltat la jerarquia.
M'han executat 1000 cops, però jo neixo cada dia.


Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eiii sóc aquí, sóc aquí.


Acompanyo el boig amant perquè trobi companyia,
l'abandono trist poruc si ell és ple de gelosia.
Nedo sempre entre bons vins, petonejant l'alegria
m'emborratxo ben amarg si no s'hi ha a la taula amiga.


Sóc allò que no té nom, si el tingués mai no el diria
Sóc allò que no té nom, si el digués us mentiria.


Un tros de cel
un xic d'estació
un cop de vent
un trist de blau
xiulet d'amor
motin de tren
a prop de tu
un riff de rock


Un cop de sort
un cap de núvol
un cop de mà
un cop de cap
un pic de mar
un ull de blau
un cau de llop
o el tros de cel


Faig del desig un plaer si el que desitja sommia
si el que sommia és amor
si no ho és, obro ferida
Que amb el pres no em trobarà ni posant-me al punt de mira
Abraçaré aquell que em veu i el meu nom mai cridaria.


Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eii sóc aquí, sóc aquí.



Què? A que no és fàcil???? Ja us ho deia...
Vinga, espero respostes, eh???

He arribat a pensar que ni els mateixos creadors de la cançó saben realment de què parla... però la cançó està molt bé i és un bon exercici...

Ah! Evidentment, d’aquuesta bona estona amb la Sumpta i l’Arnald, n’ha sortit un concert al novembre per anar a veure La Truba Kung Fu en el concert de cloenda de la seva gira... es pot demanar més ?

Gràcies!!!