dimarts, 25 de maig del 2010

Una mica de misticisme...

Familia, acabo de tornar de passar quatre dies al sud d'Espanya, he estat a Còrdova i a Sevilla, i vinc amb un somriure d'orella a orella... m'ha encantat Còrdova, magnífica i plena d'història, i Sevilla m'ha deixat amb ganes de més doncs vem estar.hi poques hores...

Total, que posarem una mica de misticisme i "gipsy soul" , ànima gitana, com diu en en Van Morrison a la cançó que us poso i seguiré amb el somriure als llavis una mica més...
Us sembla??


M'agrada moltíssim aquest tema, els riffs de guitarra espanyola, el ritme, el bon rotllo que transmet... submergim-nos "Into the Mystic"

consell: apujeu el volum!!!!!

dijous, 13 de maig del 2010

Cada moment... té una cançó

Avui m'agradaria obsequiar.vos amb una cançó d'un grup que he descobert recentment:
Clem Snide.

Crec que ja ho he comentat alguna vegada per aquí, però quan vaig a les botigues de discs, em deixo dur per la meva intuició ( per dir,ho d'alguna manera...) i molt sovint l'acerto!

Amb aquest grup, m'ha passat...
Ara mateix , quan escric, és fosca nit, i tot sembla que s'alenteix i comença a disposar.se per al descans...
PS : i comença a ploure... i sento les gotes lliscant pel vidre...es pot demanar més???

per que cada moment, té una cançó...

aviam si us agrada....


dimarts, 11 de maig del 2010

Frase del dia - XXXIII

"El temps és molt lent pels que esperen,
molt ràpid pels que tenen por,
molt llarg pels que es lamenten,
molt curt pels que festejen...


però , pels que estimen,
el temps és eternitat"


WILLIAM SHAKESPEARE

dijous, 6 de maig del 2010

Llueve- Ismael Serrano

L'Ismael Serrano actua avui a Barcelona, aprofitant que acaba de sortir el seu últim treball " Acúerdate de vivir " , Memento vivere, en llatí, frase que acostumava a posar-se als rellotges de sol de les façanes per a fer.nos conscients del pas del temps i del que cal aprofitar.lo.
Ultimament , me n'adono que la meva vida gira massa al voltant del "temps"...mmm... era una reflexió en veu alta, perdoneu.

Bé, al tema, per a variar, aquest cop tampoc he aconseguit entrades per a poder.lo veure, és quelcom sorprenent, s'esgoten en un moment, i, evidentment, faig tard en aquestes coses.
O sigui, que no tindré concert , però em consolo amb una de les reflexions que el mateix Ismael Serrano ha publicat al seu Facebook ( aquestes tecnologies de vegades són una meravella!)

Es titula " Llueve " i explica les sensacions i reflexions que ha tingut el cantautor madrileny aquests dies que ha estat per Barcelona.
A mi, m'ha emocionat... tot i que ja sabeu, que tot el que fa aquest home, m'encanta...
aqui ho teniu :

"Una cortina de agua baila por las calles de Barcelona, dibujando en el suelo coronas de agua. Llueve sin parar durante todo el día. Barcelona, empapada, abre su gabardina, como un exhibicionista, invitándonos a todos a escondernos bajo su abrigo, para guarecernos de la tromba. Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo.

La primera vez que toqué en Barcelona apenas éramos una decena de personas. Fue en la sala Tarantos allá por el 97. La Plaza Real saludaba la entrada de aquel muchacho de Madrid, con relámpagos en los ojos, con su despliegue de turistas, malevaje y palmeras abriéndose al cielo como una oración. En el local abrí la funda de mi guitarra y derramé las primeras canciones de “Atrapados en azul” ante un público desconocido y curioso. Ya ha llovido desde entonces. Casi tanto como hoy.


Desde entonces cada uno de mis discos ha sido presentado puntualmente en Barcelona, estrechando el vínculo que me une a esta ciudad en la que he dado largos y hermosos conciertos. Después de Tarantos, el Llantiol. Luego el Apolo. Alguna vez en el festival de Barna Sants, y más tarde el salto al Palau, con las musas vigilando nuestro canto de titiritero, temblando con la magia que palpita en cada tesela de sus mosaicos. Después vendría el Auditori, que nos recibirá en estos días para celebrar que aún intentamos recordar qué era vivir.

Barcelona. La ciudad de los prodigios. “Más, cada vez más hondaconmigo vas, ciudad,como un amor hundido,irreparable.A veces ola y otra vez silencio” cantaba Gil de Biedma.

Barcelona es para mi Gil de Biedma. José Agustín Goytisolo. Fonollosa en la voz de Albert Pla o en los versos de Ciudad del hombre: Barcelona. Es el Pijoaparte seduciendo a la niña rica que fantasea con proletarios. Son los poemas de Joan Margarit cargados de nostalgia, de trenes que viajan en la noche, y de la memoria herida por aquellos que perdimos.

Barcelona me trae recuerdos de una noche en Montjuic cuando The Police abría la botella y leía su mensaje . Barcelona es la voz de Llach o de Serrat. El “Qualsevol nit pot sortir el sol” del galáctico Sisa. Barcelona son retales de mi vida, fotos a contraluz. Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre, cantaba Manolo García.

Barcelona es el paseo por el barrio gótico tarde, como siempre tarde, una noche “en que comenzaba todo, toda la noche amor. Toda la noche claridad y vehemencia, toda la noche amor.” Cantaba Goytisolo.

Esta será una semana recorriendo el Mediterráneo. Quedarán prendidos en nuestro pelo rayos de sol como agujas de pino tras la siesta. Volveremos a Madrid tras pasar por Palma de Mallorca, Barcelona, Tarragona y Valencia. Traeremos hasta Madrid el sabor amargo del llanto eterno, ese que lleva adherido Serrat a la piel, un trozo de Mediterráneo con el que pintaremos de azul las futuras y largas noches de invierno.

Viajamos soñando ser eternos, como el mar que vigila nuestro recorrido, bebiendo el incansable aguacero que nos acompañará en cada trayecto, para devolver en futuras canciones algo de aquello que amamos.

Llueve, y mientras el compás obstinado del limpiaparabrisas mece nuestro sueño, Barcelona se abre como una flor tras el cristal del auto que nos lleva, con la tranquilidad de un barco que atraca en el final de la noche. Miramos llenos de agradecimiento el paisaje envuelto en la cortina de agua, sus calles brillantes, como el lomo de una ballena dormida, mientras la ciudad espera a que amaine, como un amor hundido e irreparable, marchando hacia tu encuentro. "


Què us ha semblat?
S'admeten opinions!

I és que no tinc temps...

Després d'un parell de mesos de "sequera" bloguera, il.lustro les últimes 8 setmanes d'existència amb una cançó qe cada cop que l'escolto, em posa les piles...

En aquest temps que no he compartit amb vosaltres, he tingut experiències úniques i irrepetibles, m'he inspirat i he escrit, he plorat, no he parat amunt i avall,he anat a un casament, he passat fred, m'ha escalfat el sol , he cridat gols, n'he maleït d'altres, he passejat per la Rambla per Sant Jordi, he regalat roses, m'han regalat llibres, m'han emocionat, he estat nerviosa, han marxat amics, d'altres han fet un gir en la seva vida, una ha fet 40 anys "por todo lo alto"... he viscut, en definitiva...que d'això es tracta, oi? Però no he parat, us ho asseguro...

Sento aquest "forat negre" a Tot Passejant per la Vida, intentarem que no es torni a repetir.

Us poso la cançó que us comentava:




Salut i petons!!!