Google+ Followers

dilluns, 28 de setembre de 2009

Un trobador contemporani

Els qui em coneixeu ja sabreu, a hores d'ara, la meva passió per l'Ismael Serrano, cantautor madrileny d'esquerres, sensible, de la meva "quinta" i a qui admiro enormement.

No només pel mèrit de dir cantant el que realment pensem molts de la meva generació, sino també per tenir la capacitat d'emocionar a qui l'escolta sigui on sigui ,atravessant fronteres i sense importar l'edat ...
No cal dir que , en directe, l'espectacle, la qualitat i l'ambient que aconsegueix aquest home són impagables , fruit d'un exercici d'humilitat i d'esperança difícils de trobar avui en dia.
Ell , entre cançó i cançó, parla, recita, interactúa... pensa, riu, s'emociona... arrossegant-nos a tots els qui estem observant-lo amb la sala a petar de gent.
De debò, val la pena viure.ho en carn pròpia almenys, una vegada... espectacular... ( jo ja he anat a 4 concerts de l'Ismael... si puc, no m'els deixo perdre...)

Tot això us ho deia per que, també com molts de vosaltres sabeu, em passo moltííííssimes hores conduint dins el cotxe...i què faig? Doncs escolto la ràdio o cds de música... i avui li ha tocat el torn al cd "especial" fet per mi amb les meves cançons preferides d'aquest gran poeta...
I, evidentment, en sentir la cançó que us poso a continuació, se m'ha posat la pell de gallina, un cop més... i he anat cantant tota la lletra acompanyant a l'artista tot recordant, somriguent i reflexionant... i es que la lletra d'aquesta cançó té moltíssimes coincidències amb coses, llocs, i sensacions que he viscut, i per això vull compartir-la amb vosaltres...

Gaudiu-la, i una abraçada ben forta...





"Ahora", Ismael Serrano del disc "La Traición de Wendy", 2001

Ahora que la adolescencia es un septiembre lejano,
humo de cerveza en un portal, un verano inacabado.
Algunos años en la facultad de ciencias,
papeles escritos, ron de Cuba, hojas de hierba,
un tren dormido en una vía muerta,
la luz de la ventana azul que siempre estaba abierta.

Ahora que quedan tan lejos las playas de Corfú,
las estaciones de trenes de Praga, Hamburgo o Estambul,
los viajes que trajeron a otros vistiendo nuestros cuerpos,
la luz de una cafetería, los amores conversos.

Ahora que te cansas y las piscinas cierran,
y apura el último baño la luz de las estrellas.
Ahora que regreso a los lugares a donde quise huir
y nadie me espera allí.
Ahora que casi llego a fin de mes,
que amo a una mujer.

Que amo a una mujer.

Ahora que pago las facturas, que me besé en La Habana,
que sueño con Lacandona, que ya no escribo cartas,
que cumplimos más añós que promesas,
que se hunden nuestros corazones como la vieja Venecia,
que llego tarde a los cines y al fin del planeta,
que alquilo un pequeño piso en un castillo de arena.

Ahora que duelen las resacas y cortan como una navaja.
Ahora que nadie nos saluda por los bares de Malasaña,
que pido auxilio, besos y comida por teléfono,
que fumo flores y lloro a veces mientras duermo.
Ahora que tiemblo como un niño abandonado.
Ahora que viejos amigos nos han traicionado.

Ahora es el momento de volver a empezar, que empiece el carnaval,
la orgía en el Palacio de Invierno, de banderas y besos.
Se cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí,
brindemos que hoy es siempre todavía,
que nunca me gustaron las despedidas.

Frases del dia - XXV

" La soledat és el preu de la llibertat"

Carmen Díez de Ribera, política de la transició espanyola

dissabte, 26 de setembre de 2009

La línea invisible

És tan prima i inestable la línea que separa la vida de la mort, i , alhora, tan abismal i tan fosca, que potser per això els humans tenim tanta por a encarar-nos-hi…

Avui , dissabte al matí, anavem a fer uns encàrrecs de Tossa a Llagostera i ens hem trobat un accident de moto a la carretera. Hem estat el tercer o quart cotxe en arribar, i us podeu imaginar el panorama que hem trobat.
Dues motos havien xocat entre elles, cadascuna anava en un sentit i no hem sabut ben bé què ha passat, però possiblement alguna d’elles ha perdut el control i s’ha estavellat contra la que li venia de cara.

Dos motoristes estaven estirats al terra, un més o menys conscient i l’altre sense coneixement… per sota el casc sortia molta sang… un ha intentat aixecar-se, atontat com estava, amb la cara blanca, suat, i amb els ulls descontrolats…

El més jove, estaba més o menys bé, però el més gran, de mitjana edat i cabell canós, ha estat tota l’estona inconscient , respirava, però amb dificultat, i en tot moment durant els 25 minuts que han trigat els sanitaris en arribar, ha estat acompanyat per la gent que, com jo, ens hem trobat allà i que ens trobavem, aclaparats per la impotencia i la ràbia que sentiem en aquell moment… impotència per no poder fer més per aquells homes i ràbia per la inconsciència de molts motoristes que veiem tot sovint en circular per la carretera.

Ha hagut de venir un helicòpter del SEM que ha aterrat a l’asfalt i la policia ha fet el que havia de fer… informar, tallar la carretera…

Ens han fet girar cua ja que n’hi havia per estona, i hem tornat a casa; però, coincidències i/o casualitats de la vida, ens hem trobat amb un cotxe que preguntava per una adressa doncs s’havien perdut, i que en sentir que parlàvem de l’accident entre nosaltres, ens han comfirmat que un dels motoristes havia mort… segurament l’home més gran, amb el trau al cap, que ha estat tota l’estona inconscient… no pintava gens bé, creieu-me…

Se m’ha posat la pell de gallina… la carretera se n’ha endut un més… i jo ho he viscut en primera línea.

La conclusió que en trec és que avui hi sóm, però demà qui sap…

De cop i volta, t’en pots anar, en un instant, sense més.

No sóm res… i tinc molta por …

dijous, 24 de setembre de 2009

Les frases de les bosses de sucre

D'un temps ençà, quan quedo per dinar amb la Montse, en demanar el cafè d'havent menjat, em trobo amb petites sorpreses impreses en les bossetes de sucre...

La iniciativa s'anomena "Filosofia Q , Pequeñas decisiones que hacen Grande el Mundo", i he de reconèixer que les frases escrites en el paper blanc són petites meravelles.
Cercant a la web, he descobert que aquesta proposta és de Cafès Novell, amb seu a Vilafranca del Penedès, Catalunya.
Adjunto link aquí

Us poso unes quantes d'aquestes frases com a mostra:
( sí, sí, cada cop que llegia quelcom que m'agradava, buidava la bosseta de sucre, i me la posava al bolso(( us podeu imaginar com m'ha quedat l'interior de la butxaca...m'ha quedat ben "dolça"))

"Un café visto y no visto.
Envolver recuerdos. Plantar un árbol.
Caminar bajo la lluvia..."

"Regalar una sonrisa.
Una palabra amable. Una caricia.
Un café solo, con leche o con los amigos..."

"Un café corto. O largo.
Sin mirar el reloj. Reciclar ideas.
Mirar hacia dentro. Hacia fuera.
Ahorrar energia. Soñar..."

"Mirar al cielo. Dormir debajo de un árbol.
Andar descalzo por la hierba. Por la luna.
Oler la brisa del mar."


Es fantàstic con aconsegueixen transportar per un instant al qui ho llegeix a un espai de relax i tranquilitat... sempre fent referència al café, però relacionant.lo amb moments intensos i de satisfacció...

La trobo una iniciativa excepcional, us asseguro que cada cop que em porten el café, miro el sobret i dibuixo un somriure. Per un moment em transporten a la grandesa dels petits grans moments de la vida...

Petons i salut!

divendres, 11 de setembre de 2009

Un any més, Visca Catalunya!!!!!



Bona Diada, gent!!!


Dia festiu , emblemàtic i per a recordar que som i serem...


A cel.lebrar-ho!!!!


diumenge, 6 de setembre de 2009

La dura tornada del mes de setembre...

Doncs sí, família, se m'acaben les vacances...demà torno a treballar, tornaré a la meva rutina i estress habitual , què hi farem!

He gaudit de tres setmanes ( ó 23 dies, que a mi m'agrada més la xifra) de descans... però no he parat! Semblen molts més dies, doncs l'últim dia a la oficina queda lluuuuny, lluny...

Aquest és un dels motius pel que quasi bé no he escrit al blog, espero que em sapigueu perdonar... però sempre arriba el dia en que el "miratge" s'acaba... i es torna a la crua realitat...

Fa molt de temps que penso que la tornada a la normalitat quotidiana del mes de setembre, per a petits i grans, suposa REALMENT el nou inici d'un any...no hi heu pensat mai? Evidentment, l'1 de gener sempre comença un any nou, però a efectes pràctics no s'ens fa tant evident aquest tornar a començar o aquest nou començament. En canvi, al setembre, els nens començen curs escolar, les universitats enceten curs acadèmic, i als que tornem a la feina sembla que aquest tornar a començar ens costa molt més que no al gener...

Sí...Per a mí, el nou any ( dit simbòlicament) és al setembre, amb el "premi" de que al cap de 3 mesos i escaig tornarà a començar-ne un altre... això m'ajuda a encarar.lo amb més empenta... us convido a plantejar-vos.ho també vosaltres.

De moment, aviam com em va demà la dura reentré a la feina... ja us explicaré!

Salut!

Novetats al bloc

He posat nous gadgets "literaris" en aquest vostre i meu espai... potser com que a l'estiu disposo de més temps, he pogut gaudir de la lectura d'uns quants llibres, i se m'ha ocorregut de fer.vos partíceps dels llibres que m'han agradat o que considero d'interès llegir.

Així doncs, a la part dreta de la pantalla trobareu el gadget "Ara llegim: " i més avall el que posa "Hem llegit:"( en aquest anirè puntuant de l'1 al 10 el meu grau de satisfacció personal ( totalment subjectiu, però que us pot guiar una mica))

Això és tot de moment, després d'un mes d'agost pràcticament inactiu, torno al setembre amb ganes i força , tot dependrà del munt de feina que m'espera fins a finals d'any...

Salut i petons!

i ... sí!!! encara hi sóc!!!!