Dolços Nadals...

Ja és Nadal...

Quan s'acosten aquestes dates el meu cap és un batibull de records, il.usions i situacions entranyables que fan que un nus a l'estòmac aparegui tot sovint.

I el que més recordo són els NAdals de quan era petita... on no existien responsabilitats, problemes ni decepcions... tot era lluminòs, màgic, alegre... era fantàstic,... massa sovint m'hi refugïo, en aquells moments, em fan mantenir l'esperit infantil que de vegades m'ajuda a enfrontar-me a la realitat.

Bé, especialment avui m'enrecordava de les xuxes del "Súper del Miquel i l'Almudena".
El "Súper" era, como podeu entreveure, el petit supermercat de sota casa , que tot i ser petitó, tenia de tot!
En arribar Nadal, l'estanteria que la resta de l'any era plena de pastes, tetra briks de sucs i llets, de cop i volta, s'omplia de tot un món de sucre i color... "Ja han posat les xuxes!!!" , exclamàvem els nens i tots anavem corrents a badar de puntetes per a veure quines d'aquelles petites meravelles demanariem als nostres estimats Reis Mags...
entre elles, la reina era la xocolata...mare meva! tenies la llauna de sardines, els espàrrecs, la capseta de quesitos , els paraigüets, els llapissos de xocolata, les monedes, els cigarrets que imitaven les marques més conegudes, i el més preciat eren els tres reis mags , el blanc, el ros i el negre, de xocolata, és clar ,però tant ben embolicats amb alumini de colors al màxim detall que et feia cosa menjarte'ls...
després, hi havien els caramels... confits que embolicadets feien de cebes i estaven penjats en una corda ( imitant una branca), els ous dins la ouera ( peladilles!), i l'orinal amb la caqueta marroneta i dolça amb la que els Reis obsequiaven els nens que ja anaven sols al wàter...
Evidentment, el carbó el miravem d' esquitllada, d'això no en voliem!!! però sempre queia algun trosset que restava a la cuina setmanes i setmanes...

Ai! Quins temps aquells, inoblidables i punyents alhora. oi?

Avui em feia feliç compartir-ho amb vosaltres...

Nota: El "Súper" ja fa uns anys que el porten uns pakistanesos, i el Miquel i la Almudena , per raons diverses , ja han passat a millor vida... Ell, un tio trempat i pencaire, amb dona i fills, que amb 60 anys es va despenyar per la muntanya , i ella, una soriana que portava tota la vida a Catalunya , treballant al Súper, i que en tornar a la seva terra amb uns quants dinerets, un càncer de pit no curat se l'endugué en un tres i no res.

Des d'aquí, el meu sentit record per a ells... ells em van veure crèixer entre xuxes i queviures...