Google+ Followers

dilluns, 23 de febrer de 2009

Carnaval a Vilanova i la Geltrú

El cap de setmana passat ha sigut Carnestoltes.
Els nens i els adults ho cel.lebrem disfressant.nos, és època de Dijous Gras, botifarres d'ou, coques de llardons, rues de carnaval, confetti, plomes i pintures...

I jo m'he enrecordat dels meus carnavals 20 anys enrera, quan tota la família anàvem a Vilanova i La Geltrú on els meus avis i tiets tenien , i tenen, una magnífica torre amb jardí. Allà, desprès de dinar al voltant de la llar de foc, ens disfressàvem tots junts, els meus germans i els meus cosins, i anàvem Rambla avall a veure l'ambient, tots guarnits de pallasso, charlot, mimo, sheriff, indi, pitonissa, enfermera... el que fes falta, vaja!.

L'endemà, els so de la música ens despertava , encara m'enrecordo de la tonada ( nananana nananana nananananá na na na na naná na na na na naná...) , eren les Comparses!

Totes les Colles ( Cofraries de Pescadors, de Veïns, de Jovent) anaven recorreguent les Rambles en parelles home-dona tot saltant i ballant al so de la orquestra que els precedia. El millor de tot, però, era que llençaven caramels!!!

En sentir la tonada, tota la quitxalla sabia que les comparses aviat passarien per davant de casa, i sortíem tot corrents al carrer a recollir el dolç premi . Evidentment, els meus cosins, com a bons vilanovins, sempre hi participaven, i en passar per davant nostre teniem ració extra de caramels...això sí, haviem d'anar amb compte doncs es tiraven amb força i més d'un "nyanyo" vem obtenir de regal. S'havien de protegir les finestres amb taulons el dia abans doncs el meu tiet ja estava fart de canviar vidres esquerdats...



A la Rambla de la Pau, molt a prop de casa la meva familia, hi vivia ( i encara viu, em penso) en Pere Tàpies, ben conegut per tots els catalans, fill de Vilanova i company d'infantesa del meu tiet. Doncs bé, com que en Tàpies era un personatje entranyable i es posava al balcó de ca seva a llençar eñs seus caramels ( per a provocar a les colles) , i com que llavors les colles s'hi tornaven amb més caramels, tots els nens i nenes anàvem a sota el balcó d'en Tàpies a recollir la gran quantitat de caramels que allà tiraven...des d'allà, tan sols aixecant el cap, l'espectacle era magnífic , veies un intercanvi de dolços projectils passant per sobre teu... amb els arbres i el cel blau de fons...

Era fantàstic!!! Al final del matí, les colles es dirigien a la Plaça Major on hi havia una Batalla Campal de caramels que es tiraven entre les colles, d'allà en sorties senyalat segur!!! Algun dels meus cosins havia vingut "lesionat"...



I la plaça, a la tarda, tenia un llit de caramels xafats que la feia especial...única.

Evidentment, a aquests records hi van associats també els de la meva familia, els meus avis Josep i Teresina, la meva tieta Pili, el meu tiet Jordi, els meus cosins Montse, Xavier, joan , Enric i Anna, i la resta de canalleta que va anar vinguent a mida del pas del temps.
I , evidentment, els meus pares Dolors i Josep, i els meus germans Oriol i Jordi ( Toti).



Els nostres estius a Vilanova també són mereixedors de ser explicats, però això, ja és una altra història! En un proper post...

dijous, 19 de febrer de 2009

Que boig, el món!




"Que boig el món, que no té cap sentit
i em fa pensar: "no sé què hi faig aquí.
Que boig el món, que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deixa sol
en el principi del camí.
Diuen que al món s'hi ve a patir.

Que boig el món, que no té cap ni peus
ni ens deixa tenir el que teníem ahir.
Que boig el món, que no vol aconseguir
per fi esborrar del mapa
aquelles coses que menyspreem,
i ens fan sentir mesquins.
En la distància està el secret,
callat, ocult, pacient, discret.

Per art de màgia
baixem com l'aigua
i, a cada obstacle,
refem com si res el camí,
construint a mida el destí.

A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res a perdre.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d'entre els possibles.

Que boig el món,
que em fa anar amunt i avall,
i és tard quan veig que molt pitjor estic jo.
Que boig el món, on podem creure en més d'un déu,
i això ens obre les ales de la vanitat,
podem ser injustos i malvats.
Però el pitjor és no saber mai
qui mou els fils al teu terrat.

Per art de màgia,
baixem com l'aigua
i a cada obstacle
refem com si res el camí
construint a mida el destí.

A contracorrent..."


Pemi Rovirosa, Lax'n'busto

El video, clickant aquí

Una cançó preciosa... no trobeu?

dimarts, 17 de febrer de 2009

Frase del dia - XVI



"La madurez llega cuando se puede mirar al futuro sin miedo y al pasado sin nostalgia"

mmmm... bona, eh?

I vosaltres, que hi heu arribat???

Jo crec que encara no...la nostàlgia sempre m'acompanya...

10 anys sense Sau



Ai! Dolça nostàlgia!!!


A la revista Enderrock d'aquest mes de febrer regalen un cd titul.lat M'en Torno a Sau: Tribut a Sau, incloc temes .


Val la pena escoltar versionades en diferents estils les cançons que molts de nosaltres tenim en la nostra memòria col.lectiva... grups emergents i consolidats del panorama musical català han volgut d'aquesta manera retre homenatje al desaparescut Carles Sabater, mort ara fa 10 anys, i en consequència, al grup Sau del que formava part juntament amb en Pep Sala.
Especialment sorprenent la versió instrumental del "Boig per tu", amb estil reggae ( El Belda i el conjunt Badabadoc ), i les versions del "Només ho faig per tu" ( Miquel Abras), d'una delicadesa emocionant,"Perestroika" (Verdcel), gran descobriment aquest grup, "Envia'm un àngel" (Bikimel), gratament encertada o "El tren de mitjanit" en veu femenina ( La Puerta de los Sueños).
Si més no, els nous arranjaments són de bon escoltar, cada grup amb el seu estil personalitza les cançons més conegudes i recordades d'aquest grup tant determinant durant els anys 90.
S'em fa agradable d'escoltar certes cançons imborrables en la meva memòria ( era una adolescent aleshores...) amb estil techno electrònic, amb bases rítmiques o amb riffs de guitarres al mes pur estil indie... sense comptar la qualitat de molts dels grups participants en aquest recull, noms que sonaran molt en un futur, sens dubte...
( Destacaria els anteriorment citats i també Espart, ERM i La Brigada...)




Això sí, el resultat val molt la pena. Els temes agafen una riquesa sonora brutal.
I ara, tornant enrera uns 15 anys, exclamaria : Visca Sau!!!!


divendres, 13 de febrer de 2009

diumenge, 8 de febrer de 2009

El món dels "clicks" n'ha perdut el creador


Qui no s’enrecorda els “clicks” de Playmobil???
Qui no hi ha jugat alguna vegada??

Jo recordo especialment el “barco pirata” que un any els reis ens van portar a casa i va ser la joguina més rentabilitzada d’aquell any. Tots tres, els meus dos germans i jo ens vem fer un fart de jugar amb ell… que si penjavem, els clicks del màstil, que si feiem veure que navegava per l’alfombra en plena tempesta, que si una enfermera “infiltrada” era la donzella que s’havia de salvar ( l’heroi era un soldat de la guerra de secessió americana…)…en fi, la imaginació era totalment lliure aleshores, i el temps passava entre ninotet i ninotet…

Bé, tot això us ho explico, a part de que el record m’és molt entranyable, per que fa uns dies, llegint el diari tot esmorzant, vais llegir que el senyor Hans Beck havia mort.

I aquest senyor, fou l’inventor d’aquestes figuretes que imitaven els humans amb les que vam gaudir tant. I vaig exclamar un “Ohhh..” amb pena sentida.

I em vaig adonar que la nena que hi jugava encara és dins meu…
La notícia, clickant aquí.


Señor Beck, gràcies pel Vaixell Pirata, pel Castell amb almenes, pel “Fuerte” confederat, pels metges i l’Hospital, per les Princeses i Reis de l’Edat Mitjana, i , sobretot, pel somriure adorable, net i senzill dels seus ninotets, que sempre era allà, dibuixat gràcilment sobre el plàstic, i que mai perdien , ja fossin un pirata, un gladiador o un soldat, i que ens feien viure una infància alegre i positiva…



En Hans Beck, alemany, disenyador de joguines de Brandstäter, fou l’ inventor d’aquests ninotets de plàstic que van sortir al mercat l’any 1974 ( els “clicks” tenen la meva mateixa edat!!).

En Beck es va inspirar en dibuixos fets per nens i nenes per a disenyar els Playmobil: amb cap i ulls grossos, un somriure i sense nas ni orelles.
La seva primera figureta mesurava 7,5 cm, era fàcilment manejable per una mà infantil i movia braços i cames.

D’aquest disseny en va surgir la idea de convertir el prototip en una criatura dotada per a adaptar-se a qualsevol situació i professió, ja fossin pirates, indis, policies o metges, tot i que la movilitat de les seves articulacions era bastant escassa.

Tot i que la idea inicial era que fos una joguina per a infants de fins a quatre anys, els 'clicks' de Playmobil van deixar de ser un producte exclusivament infantil, en el sentit literal de la paraula, per a fascinar a col.leccionistes adults de tot el planeta. Hi ha una afició per aquest ninotes que fa que es facin fires de col.lecionistes a tot el món on cadascú els porta personalitzats i adaptats a qualsevol situació i època històrica, existeix la cultura playmobil molt més enllà de la simple joguina ( sense anar més lluny, en el meu últim viatge a Madrid, a les galeries de Fuencarral, vaig comprar un parell d'"adquisicions" al respecte, i us asseguro que creaven gran expectació...)


Adjunto web no oficial feta per col.leccionistes on veureu una mica més a què em refreixo ( Playclicks)


Avui en dia, l'empresa Playmobil porta venuts uns 2 mil 200 millons de ninotets i altres objetes relacionats, i exporta les seves joguines a 70 països.
Té uns tres mil empleats i factura 452 millons d’ eurus .

I en el món Playmobil se seguéix respetant el principi d’en Beck: "res d’horror, de violència, ni de tendències transitòries".

Aquest era el món sommiat pel pare dels clicks…


Gràcies de nou, senyor Beck... seguirem sommiant el seu mòn tant idí.lic i entranyable...

El dia a dia ens aclapara

Em sap greu dir que No tinc temps...
Aquesta maleïda frase , " Es que no tinc temps", malauradament és certa en la major part de les nostres vides ...

En el meu cas, en aquestes últimes setmanes, ha estat així, no he parat, he anat de bòlit, amb quaranta coses a fer, sobretot amb la feina, però també en la meva vida personal...
com és possible que estigui més de dues setmanes sense escriure unes ratlles en el bloc?
No és que no hi pensés, que ho feia , i molt, és que no trobava el coi de moment per a posar.m.hi, que si ara no puc, que si ara no tinc la ocasió , que si ara estic rebentada i marxo a dormir... bé, què us he d'explicar, gairebé el pa de cada dia dels qui currem en aquest país... (que al pas que anem, cada cop serem menys...)

quan hi ha les ganes, no hi ha el temps, i quan hi ha el temps, no hi caben les ganes...

Mireu, dissabte nit, i espessa, espessa... cansada... ja que avui, tampoc he parat, aviam si demà diumenge puc reposar, i busco més temps per a explicar-vos cosetes.

Per avui, i ja em disculpareu, ja n'hi ha prou...

Que descanseu!