Google+ Followers

dijous, 30 de desembre de 2010

Bones Festes!

Ai, que no arribo a temps...

fa dies que hauria d'haver pujat aquest post...però s'em va passar... diuen que més val tard que mai, no?
Doncs vinga!

Felicitació número 1, tradicional i de casa:


Felicitació número 2, original i amb estil:



Felicitació número 3; com no podia ser d'altra manera, la felicitació culé d'aquest any:


A falta d'una quan tocava, ara us en poso 3! No us queixareu, oi?

De tot cor, MOLT BONES FESTES!!!!!

Petonassos!

dijous, 23 de desembre de 2010

"Pastillas contra el dolor ajeno"





Immensa iniciativa de Medicos Sin Fronteras;
"Pastillas contra el dolor ajeno"... trobo que amb el nom ho diuen tot, per només 1€ a les farmàcies del país!
Es una caixeta amb 6 caramels de menta a dins i amb una explicació d'on es destinen els diners ( ajudaran a erradicar malaties "oblidades", en persones també "oblidades"...)
Val la pena, adjunto info al Facebook de MSF, i a la web de MSF


Gran campanya de sensibilització i conscienciació del molt que nosaltres tenim i del poc que d'altres tenen...us recomano veieu el video de presentació que adjunto a continuació o als links que us he adjuntat... i a més els caramels de dins estan boníssims! i són sense sucre!


Frase del dia - XLI

"La vida
és com l'abraçada d'un desconegut"

Llegida en un grafitti , en un mural d'art urbà...


M'encanta aquesta frase... immensos els poetes urbans, que mai et deixen indiferent amb el seu art...grans desconeguts, però grans filòsofs alhora... contradiccions d'aquest món nostre tant modern, però gris i metàl.lic alhora ???

A mi em crida l'atenció tot allò que et fa reaccionar, d'una manera o d'una altra, per a mi, aconseguir això s'endú tot el mèrit,
fer.nos despertar del nostre recolliment deshumanitzat i de desencant no ha de ser gens fàcil...

Balanç vital

Hi han moments a la vida en que ens aturem tot d'una i , conscient o inconscientment, fem balanç del que hem viscut i del que queda per endavant.
Tots ho hem fet, tots ho fem, tots ho farem ... és la recerca de l'equilibri personal, i tots mirem d'assolir.lo.

Molts ja coneixeu la meva debilitat per l'Ismael Serrano, però considero que en la cançó que us poso a continuació ha sabut plasmar aquest balanç que us comento d'una manera magistral; de manera sensible, entenedora i colpidora ; amb qui t'identifiques de seguida... són d'aquelles cançons que des del primer moment ja t'atrapen, i que a partir d'aleshores ja formen part de tu...

Ara que s'acosta un final d'any i un altre començarà, he pensat que potser podria ser un bon moment per a fer "Balance"



"Hago balance
y repaso viejas fotos.
Ya no soy aquel muchacho
con relámpagos en los ojos.

Conservo miedos
por los que aún debo cantar.
Aún siento el vértigo helado
al echar la vista atrás.

Aún me emocionan
viejas luchas,
el “No pasarán”.
Me duele América.
Amo viajar.
Sueño y milito
en tu risa,
en la amistad.
Leo tebeos.
Odio madrugar.

Aún creo en la utopía
y no soy el mejor hombre.
Reconozco que me cansa
dar siempre explicaciones.

Quiero que sepas
que, aunque arrastro mis fracasos,
si quieres contar conmigo,
aún guardo fuego en mis manos.

He aprendido
a hacer maletas
y a comer solo.
A reparar espejos rotos.
Sé del tesoro
de las cosas más pequeñas,
no siempre sé
lo que tiene urgencia.

Hago balance.
Queda todo por hacer.
Si tú quieres te acompaño.
No soy más que lo ves. "

Ismael Serrano, "Balance" , LP Acuerdate de vivir , 2010



Hi han frases i estrofes en que ho clava, no trobeu?

Petons!

Intercanvi de sensacions

Persona 1:

"Hola! Què tal el teu dia?
El meu ha sigut dur, un dia difícil tenint en compte que m'ha fet recordar moltes coses i que he estat molt trista.
En fi... Per sort ja s'ha acabat.
Un petonet !!!"

Persona 2:

"Em sap greu que t'hagis sentit tristona avui, però és comprensible i s'ha de passar... demà sortirà el sol ( en els dos sentits, t'ho dic , el metàforic i el del weather forecast ...) i ho veuràs tot diferent.

Recordar no és dolent, els records formen ja part de tu i així quedaran, quan els necessites els pots evocar, i quan et fan mal els pots intentar arraconar però mai desapareixen. Però jo penso que és una gran sort, recordar, per que som el que hem viscut, i el que s'ha viscut ens fa d'una manera o d'una altra; i el que hem viscut queda "emmagatzemat" en els records ...

Jo un cop vaig escriure que "Els mals dies t'ajuden a valorar els bons" ...i és cert, així els bons dies prenen més força...queda't amb això, amb els bons moments viscuts.

Vinga, t'envio una abraçada molt forta de bona nit i molts anims embolicadets amb paper nadalenc... Tot anirà bé! "


Senzillament, m'ha agradat i he decidit compartir.ho amb vosaltres...
Petons!

dijous, 9 de desembre de 2010

Fàcil recepta per a compartir...


Feia molt de temps que volia compartir amb vosaltres aquesta senzilla recepta que, ara que s'acosten dies de familia i amics, us pot anar bé de saber.

Agafeu formatge fresc per a untar ( el que més us agradi ) i li poseu tonyina prèviament eixuta d'oli.
Ho barrejeu tot amb una cullera o forquilla ( amb batedora d'aspes també queda bé).
La questió és fer una crema per a untar però "diferent" .
Ho poseu en unes tarrinetes ( les de flam, per exemple) i a la nevera unes hores , per a que quedi presa.
Ho serviu en forma de flam, i a sobre per a guarnir hi podeu posar sèsam, o el que s'us acudeixi.
En una ocasió, a la barreja, hi vaig posar cogombret molt petitet i va quedar prou bo, això com més us agradi...

En comptes de tonyina, també podeu fer la crema amb altres ingredients, podeu posar.hi:
-salmó fumat ( llavors ho guarniu amb tàperes i/o ou dur),
-pernil dolç ( llavors ho decoreu amb olives... )
- o el que la imaginació us suggereixi!













Serviu la "crema per a untar personalitzada" amb torradetes i... bon profit!!

La veritat és que és facilissim de fer i fa molta patxoca, a més...és boníssim!!!

Petons!

divendres, 3 de desembre de 2010

Frase del dia - XL

"Abans que un nou capítol comenci,
l'anterior ha d'haver.se acabat"


Paulo Coelho, escriptor brasileny

L'Alquimista, reflexions en estat pur

Encara recordo com em va captivar el llibre "L'Alquimista", de Paulo Coelho...

Ja en farà més de 10 anys, quan encara estudiava a la facultat de Biologia i un amic meu m'el va regalar dient-me que aquest era un dels llibres de capçalera de la literatura i que ajudava a tothom qui el llegís... jo m'el vaig mirar incrèdula ( ja se sap, als vint-i-pocs ets bastant reticent...) però m'el vaig llegir.

I tant que m'el vaig llegir...

Des de llavors, no he deixat de regalar.lo jo!

Es un llibre d'aquells que , segons el moment personal que estiguis vivint, l'interpretes diferent i en treus sempre conclusions acertades.

Jo l'he rellegit unes quantes vegades...he fet la prova, i llegir.lo als vint anys és molt diferent a llegir.lo als trenta, però en tots els casos és sensacional el que et fan reflexionar, pensar i sentir les frases d'aquest escriptor universal.

Per a mi, és una obra mestra!

dimecres, 1 de desembre de 2010

Frase del dia - XXXIX

"S'han de tenir aspiracions elevades,
expectatives moderades
i necessitats petites "


H.Stein , cientific i professor americà guanyador del Premi Nobel de Quimica l'any 1972.


A mi el que més em costa és l'última frase....

Petons congeladets !!!

dimarts, 30 de novembre de 2010

Recital blaugrana...

Era l'aniversari de la meva mare, el 29 de novembre , i ella ja va dir.ho...

"un Barça - Madrid el dia que faig anys??
Guanya el Barça segur!!"

renoi, si va guanyar... ara ja tenim quelcom més a cel.lebrar un 29 de novembre ! ;o)

Per si no sabeu el resultat, us en dono una pista :




FORÇA BARÇA!

ARA, I SEMPRE!!!

Tinc el cor blaugrana, des que vaig nèixer!



dissabte, 27 de novembre de 2010

La màgia de Ludovico Einaudi ...

"Revérie", LP Nightbook , Ludovico Einaudi




Un paisatge nocturn. Un jardí il.luminat per la lluna. Poques estrelles al cel fosc, les ombres dels arbres al voltant. Darrera meu una finestra il.luminada.A dins, la llar de foc encesa.

El que veig és familiar i desconegut alhora. És com un somni, qualsevol cosa pot succeir.

Nightbook és un camí, cada cançó és un capítol d'una història, la cara d'un prisma, tota una experiència que pertany a la part de somni, és el més íntim de nosaltres mateixos, la música ens obre les portes a móns amagats.

Escoltant.lo, tothom pot arribar a posar-se en contacte amb les seves emocions més profundes.

Les boies enmig del mar

La setmana passada vaig assistir a una cantata infantil en favor d'Unicef ( ja sabeu que recentment he col.laborat amb ells amb el llibre "Bocins de Petits Miralls", que he escrit jo per a poder recaptar diners per a projectes que Unicef té a Haití , per a ajudar als nens que ho necessiten)

Bé, el cas és que allà em vaig retrobar amb responsables d'aquesta organització amb les que hem anat forjant una sincera amistat, i, una d'elles , l'Angelina, a part de regalar.me la seva simpatia, afalacs i una de les seves creacions de patchwork, em va regalar una reflexió que compartiré amb tots vosaltres.

Em va dir que així com hi han boies al mar, subjectades al fons de terra, on quan nades et pots agafar i reposar , també hi han amistats en les que et pots recolzar i descansar al llarg de la vida.
Aquest paral.lelisme del mar amb la vida, aixi com la comparació d'una boia ( que evidentment es deixa portar per les onades del mar ) amb una persona / amistat ( que evidentment també està influenciat per la vida, pel que ha viscut) em va deixar pensant.hi una bona estona... ostres, que em va encantar!!!

I del que em va "regalar" l'Angelina, jo, dins del meu univers particular, en treuria el següent:

" Els bon amics són com boies en la mar:
ben arrelats a la sorra;
gronxats pel devenir de la vida,
però que en els moments de necessitat ,
et permeten reposar i et reconforten"

Ara que hi penso, no només seria atribuïble als amics, també podriem incloure.hi una bona lectura, una bona melodia, una frase de reflexió, què sé jo, qualsevol cosa que ens permetés aquest esbarjo i recolliment, no trobeu?

Bé, una abraçada immensa a l'Angelina, la Blanca, la Rosa i l'Assumpta ( elles ja saben per què!)

Petons!

Frase del dia - XXXVII

"- ¿Com podem ser tant diferents i sentir.nos tant iguals? - va meditar en Flitter.

- ¿I com podem sentir.nos tant diferents i ser tant iguals? – va preguntar.se en Pip.

Crec que això és tot un misteri... "

Fragment extret del llibre infantil "Stelalluna", de Jannell Cannon



i tant que és un misteri.... al llarg de tota l'existència humana aquest misteri encara no s'ha resolt....

us recomano aquest conte tingueu l'edat que tingueu; temes con la convivència, la solidaritat...així com les treballades il.lustracions us captivaran .

adjunto link on explica un xic més sobre l'obra:

Stelalluna , Janell Cannon





Sequera obligada

Sé que ultimament no m'he pasat gaire per aquí...ho sé.
En sóc conscient, cada cop més , de que el meu raconet de reflexió i esbarjo està un xic abandonat.
Alhora que també sóc conscient cada cop més de que em manca temps per a poder.ho fer...
és cert, el dia a dia ens absorbeix, ens segresta, ens ocupa de tal manera que sovint el que és important queda en segon terme...

Bé, només dir.vos ( als que encara sou aquí...) que aquesta aturada en escriure no ha estat voluntària, que segueixo aquí i que estic bé.

Ens trobem tot passejant per la vida...

Petons!

dimarts, 28 de setembre de 2010

Musicant a la lluna...

Avui estava passejant el gos, al vespre... en aquell moment del dia en que no és ni dia ni nit...amb aquella llum que em captiva tant...
i m'ha vingut aquesta melodia al cap , i he començat a tararejar.la inconscientment...



"Claire de lune ", Claude Debussy

De sobte, he evocat imatges d'una pel.lícula,
la complicitat d'una mirada entre amics,
un nen dormint abraçat al coixí,
una parella de gent gran agafats de la mà,
les fulles mogudes pel vent suament,
el despertar abraçada a qui estimes,
els coloms volant a ras de terra,
...la lluna brillant en un cel seré...

Petons de mitjanit!

diumenge, 26 de setembre de 2010

Frase del dia - XXXVI

"El paradís no és a la terra,
però n'hi ha uns quants fragments..."


Aquesta frase la tenia escrita en un full sobre la nevera del pis de Moià , i l'he retrobada després d'uns quants anys, quan em disposo a deixar aquest pis després de 12 anys...no recordo qui la va dir, ni sé on la vaig trobar, el que sí sé és que la vaig llegir , em va captivar, i, com faig molt sovint, la vaig escriure en el primer tros de paper que tenia a mà...per així recordar.la i, fins i tot, compartir.la amb algú com ara faig.

L'essència que té aquesta frase la sento en molts moments de la vida... moments en que em sento feliç de poder fer... de poder tenir...de poder veure o de poder estar amb petits trosssets de paradís... en aquest nostre món terrenal...

Petons de dissabte matinada...

dissabte, 11 de setembre de 2010

El meu país és tant petit... Bona diada!!!



Visca Catalunya, amics i amigues!
Ara , i sempre!!!!!


"El meu país és tant petit", LLuís Llach






El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
i tant se val!

És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tant petit
que des de d'alt d'un campanar
sempre es pot veure
el campanar veí.

Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val!

És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.

Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta
lluny d'aquí.

I ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així!

És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El més país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Frase del dia - XXXV

"Sóm esclaus de les nostres paraules
i amos dels nostres silencis "

dijous, 5 d’agost de 2010

Les pel.lícules sempre et fan descobrir grans cançons...

Sí, amics, sempre he pensat que encara que tot i que segons quines pel.lícules no les acabes mai de veure de lo aburrides, cutres o rebuscades que són, sempre hi podem trobar petites ( o grans) joies musicades...
Ja ho he comentat algunes vegades aqui a Tot passejant que a part de mirar els fotogrames, és un exercici molt interessant parar bé l'orella quan es va al cinema o mirem la pantalla...

Així que , veient una pel.lícula el títol de la qual no diré però que està feta única i exclusivament per a adolescents però que està arrassant als cinemes de tot el món, vaig fixar.me en la cançó que us poso a continuació...i vés per on! està signada per un grup americà que no coneixia però que no està malament, sobretot la veu femenina ; i per en Beck, clàssic cantautor de l'escena indie grunge que a mi, personalment, no em desagrada.

Total, ho poses dins la coctelera i et surt "let's get lost"... a mi em va agradar molt, aviam què us sembla!

Beck & Bat for Lashes - Let's get lost



i, res, amics, que ja estem de vacances! o sigui que ...Let's get lost!!!
ens perdem una mica per paratges suggerents o dormitem en caletes perdudes???

Als que encar us passeu per aquí...GRÂCIES!!

dilluns, 2 d’agost de 2010

Cançó dedicada

Avui algú a qui estimo molt fa anys, i ,
des d'aquí, des del el meu raconet de reflexió, d'esplai i de compartir amb tots vosaltres, voldria dedicar.li una cançó que trobo preciosa... de cap a fi, aquesta cançó és magnífica.
És d'un grup americà de recent descoberta... sonen prou bé, però aquesta cançó en especial té un nosequé que m'ha captivat...

Per molts anys, bitxu!!!! T'estimo!

Clem Snide - Every Moment

Frase del dia - XXXIV

" La felicitat fa ric a l'home pobre.
El descontent converteix en pobre a l'home ric ."

Benjamin Franklin, polític , científic i inventor nordamericà del S. XVIII

dimecres, 28 de juliol de 2010

Ultimament encara fa més mal llegir segons què...

" Ara, per pagar, ja queda vostè " 29/06/2010

"Ahir, "Le Monde" dedicava la totalitat de la seva pàgina 3 a un reportatge, demolidor, sobre l'aeroport de Ciudad Real. Es tracta d'un equipament d'última generació, amb una de les pistes més llargues d'Europa ( 4 Km ), capaç fins i tot de permetre l'aterratge de l'Airbus A380, l'avió comercial més gran del món. Les instal·lacions estan dimensionades per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l'any. Per gestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, més uns 200 de les diverses empreses concessionàries.

"Avui, un silenci de catedral regna en l'immens hall de les sortides", escriu el reporter del diari parisenc. El cas és que l'aeroport de Ciudad Real només té tres vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia.

Una obra d'aquesta magnitud ha necessitat invertir-hi, d'entrada, 500 milions d'euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, que ha estat invervinguda pel Banc d'Espanya i ha hagut d'avalar 9.000 milions d'euros amb diner públic. Ara, la Junta de Castella-La Manxa ha injectat en l'aeroport 140 milions més, que aniran a compensar les pèrdues, enormes i constants.

Ciudad Real té 75.000 habitants, més o menys les dimensions de Rubí. Disposa d'estació de TGV i aeroport internacional. Europa ja no vol pagar més. Queda vostè i la resta de catalans... "



L'havia de posar... JA N'HI HA PROU, HOME!!!!
NI ESTATUT, NI POLITICS DECENTS, NI LA MÉS MINIMA EMPATIA VERS ELS CATALANS... sempre anar entomant els atacs de tothom i aguantant els insults que venen de fora de Catalunya... que vinguin i ho vegin, osti!!!!
AIXÒ SI, NOSALTRES ANEM PAGANT PER TOT I A TOTS...

PORTO UNES SETMANES MOLT EMPRENYADA...

Músiqueta revival per a un dia d'estiu

La vaig sentir l'any passat a Eurovisió...representava a França, i a mi em va enganxar...

el cantant era conegut a França, i va sortir amb un "desparpajo" i manca de complexes brutals...uns tios fent els coros, ell amb ulleres de sol, barret i una bola del món inflable a les mans...i el tio va cantar bé!!!

La melodia, tipus revival i amb un ritme enganxós, però amb classe... res, que em va encantar!
els coros recorden una miqueta als Beach Boys pero amb molt més ritme i jocs de veus...

Evidentment, Sebastien Tellier va quedar mooolt malament en la classificació ( com acostuma a passar a Eurovisió amb les cançons mínimament de "qualitat"...) Però tot és subjectiu, i vés per on que en uns mesos sortia aquesta mateixa melodia musicant un anunci de cotxe de marca francesa, i a iCat FM no paren de posar.la... i jo que cada cop que sona, no paro de cantar i moure'm tot ballant.la... (avui l'he tornat a sentir!)

o sigui, que us la poso ja , no????

M'encantaaaaa...
Divine - Sebastien Tellier




No us sentiu una mica més... pa pa pa pa pa paaaa ... genials?

diumenge, 25 de juliol de 2010

Clicktossa 2010...i els clicks van arribar a Tossa...i van triomfar!!!!


Benvolguts
hagués volgut posar aquest post molt abans, però si heu llegit el meu post anterior, en sabreu la raó de no haver,ho fet fins avui...
però més val tard que mai, oi?

Doncs res, us comento que "Els clicks arriben a Tossa" va ser un èxit, van assistir 1.800 persones entre adults i canalla, i pels comentaris que vaig senir van gaudir de valent.
Hi havien 12 diorames, un d'ells sobre els drets humans per a començar a fer boca per a la III Setmana Solidària de Tossa de Mar, un altre fet pel mateix cos de Policia de la vila, i els altres fets per grans professionals de l'art del diorama...espectaculars!!!
L'oest americà, escenes de la pel.lícula "300", una ciutat amb tot de detalls, l'espai , pirates, escenes de la presa de la Bastilla, exèrcits enfrontats amb total estratègia, l'edat mitja, romans... de tot i força!
També hi havien botigues on podies trobar l'inimaginable en format Playmobil, peces soltes, ninos especials, clauers...
Vaja, que va valdre la pena i que desitjo poder repetir l'any vinent, i organitzar.ho de nou amb Somclicks i l'Ajuntament de Tossa.
Van ser dos dies amb molta feina, però que el bon ambient que hi havia et feia tot molt més agradable. Gràcies a tots!!!

Adjunto links a diferents llocs de la xarxa on es van fer ressó de Clicktossa, algun bloc particular de gent que va assistir,hi i amb fotos molt, molt xules...
m'hi vaig entretenir buscant i buscant i va haver.hi sort!! ;o)
Per a que us feu una idea del que va ser. ..


promocio a El Troc - web de col.leccionisme ( el meu amic Jordi Goñi que m'estima molt...gràcies!!!)

El blog d'en Vitalis ( és un tossenc, tossenc...), amb fotos molt maques !


Blog d'una noia de Lloret que va venir, Des del meu punt de vista ( va posar un post abans d'anar.hi, no s'acabava de creure lo de que regalessim el punt de llibre!!!) i el de després on hi han fotos i comentaris molt positius ( fins i tot a Lloret els va arribar la promoció!!! ole!)

entrevista a en Carles de Somclicks per part de TVTossa

més fotitos:
http://jalbum.net/browse/user/album/662713/

i per últim, pero no per això menys important, la pàgina de Somclicks amb post a la Fira de Tossa ( fotos, comentaris...)
http://foro.somosclicks.org/viewtopic.php?t=2811


Ara haurem de dir que "els clicks ja han marxat de Tossa de Mar", però que potser hi tornaran l'estiu vinent com fem molts de nosaltres, no us sembla?

Petons!!!!

"Bocins de petits miralls", el meu segon llibre de poesia per a una bona causa



Amics i amigues,

he estat absent molt de temps, però no ha estat per manca d'idees ni de ganes de comentar que m'he trobat tot passejant per la vida...res més lluny de la realitat...

estava escrivint el meu segon llibre de poemes, aquest cop m'he intentat inspirar per a col.laborar en la III Setmana Solidària de Tossa de Mar, que enguany col.labora amb UNICEF.

La intenció en la venta de "Bocins de petits miralls", que és el títol del llibre, és recaptar el màxim de diners per als projectes que Unicef té a Haití, focalitzat especialment en ajudar als infants que allà viuen, reconstruint i /o fent noves escoles i orfanats.


Així doncs, si algú de vosaltres vol col.laborar en aquest projecte comprant el llibre que he escrit, l'únic que ha de fer és posar-se en contacte amb mi , o venir a Tossa de Mar el proper dia 31 de juliol, a la presentació que tindrà lloc a l'edifici La Nau , al costat de l'estació d'autobusos, a la sala d'actes del primer pis, a les 7 de la tarda.
Allà estaré jo i la Gina Soler Ferrer, d'onze anys, que ha fet les magnífiques il.lustracions que acompanyen els versos del llibre.

Us incloc l'anunci de l'acte on també s'inaugurarà una exposició de fotografies fetes pel fotògraf Joan Simó, i recolzada per UNICEF, titulada "Ser nen a Burundi", que podreu veure fins el proper 27 d'agost.
Coptarem també amb la presència de representants d'Unicef a Girona, i , evidentment, de la representació política de l'Ajuntament de Tossa.
Us hi esperem!






Seguirem informant...


diumenge, 13 de juny de 2010

"Restyling" de Tot Passejant...

Bon dia
avui fa un diumenge radiant... que bé que senta...

bé, després de més de 2 anys amb el mateix disseny de bloc amb el que vaig començar aquesta aventura, he decidit canviar.li una mica la cara...

Desitjo que us agradi, i que visualment us faci sentir més còmodes, que us sentiu com a casa, vaja...
Evidentment, m'agradaria que si no us fa el pes, m'ho feu saber ( sempre es pot tornar enrera, no? )

dijous, 10 de juny de 2010

Reflexió de matinada


"Com que no sabràs mai qui pensa en tu...
pensa tu en ells... "



Bona nit, gent

recordeu que penso en tots vosaltres,eh ? Petons

El sitio de mi recreo



"El sitio de mi recreo"....

i és que m'encanta recrear-me en les bones coses, la bona gent i la màgia de viure... Petons!

dimarts, 25 de maig de 2010

Una mica de misticisme...

Familia, acabo de tornar de passar quatre dies al sud d'Espanya, he estat a Còrdova i a Sevilla, i vinc amb un somriure d'orella a orella... m'ha encantat Còrdova, magnífica i plena d'història, i Sevilla m'ha deixat amb ganes de més doncs vem estar.hi poques hores...

Total, que posarem una mica de misticisme i "gipsy soul" , ànima gitana, com diu en en Van Morrison a la cançó que us poso i seguiré amb el somriure als llavis una mica més...
Us sembla??


M'agrada moltíssim aquest tema, els riffs de guitarra espanyola, el ritme, el bon rotllo que transmet... submergim-nos "Into the Mystic"

consell: apujeu el volum!!!!!

dijous, 13 de maig de 2010

Cada moment... té una cançó

Avui m'agradaria obsequiar.vos amb una cançó d'un grup que he descobert recentment:
Clem Snide.

Crec que ja ho he comentat alguna vegada per aquí, però quan vaig a les botigues de discs, em deixo dur per la meva intuició ( per dir,ho d'alguna manera...) i molt sovint l'acerto!

Amb aquest grup, m'ha passat...
Ara mateix , quan escric, és fosca nit, i tot sembla que s'alenteix i comença a disposar.se per al descans...
PS : i comença a ploure... i sento les gotes lliscant pel vidre...es pot demanar més???

per que cada moment, té una cançó...

aviam si us agrada....


dimarts, 11 de maig de 2010

Frase del dia - XXXIII

"El temps és molt lent pels que esperen,
molt ràpid pels que tenen por,
molt llarg pels que es lamenten,
molt curt pels que festejen...


però , pels que estimen,
el temps és eternitat"


WILLIAM SHAKESPEARE

dijous, 6 de maig de 2010

Llueve- Ismael Serrano

L'Ismael Serrano actua avui a Barcelona, aprofitant que acaba de sortir el seu últim treball " Acúerdate de vivir " , Memento vivere, en llatí, frase que acostumava a posar-se als rellotges de sol de les façanes per a fer.nos conscients del pas del temps i del que cal aprofitar.lo.
Ultimament , me n'adono que la meva vida gira massa al voltant del "temps"...mmm... era una reflexió en veu alta, perdoneu.

Bé, al tema, per a variar, aquest cop tampoc he aconseguit entrades per a poder.lo veure, és quelcom sorprenent, s'esgoten en un moment, i, evidentment, faig tard en aquestes coses.
O sigui, que no tindré concert , però em consolo amb una de les reflexions que el mateix Ismael Serrano ha publicat al seu Facebook ( aquestes tecnologies de vegades són una meravella!)

Es titula " Llueve " i explica les sensacions i reflexions que ha tingut el cantautor madrileny aquests dies que ha estat per Barcelona.
A mi, m'ha emocionat... tot i que ja sabeu, que tot el que fa aquest home, m'encanta...
aqui ho teniu :

"Una cortina de agua baila por las calles de Barcelona, dibujando en el suelo coronas de agua. Llueve sin parar durante todo el día. Barcelona, empapada, abre su gabardina, como un exhibicionista, invitándonos a todos a escondernos bajo su abrigo, para guarecernos de la tromba. Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo.

La primera vez que toqué en Barcelona apenas éramos una decena de personas. Fue en la sala Tarantos allá por el 97. La Plaza Real saludaba la entrada de aquel muchacho de Madrid, con relámpagos en los ojos, con su despliegue de turistas, malevaje y palmeras abriéndose al cielo como una oración. En el local abrí la funda de mi guitarra y derramé las primeras canciones de “Atrapados en azul” ante un público desconocido y curioso. Ya ha llovido desde entonces. Casi tanto como hoy.


Desde entonces cada uno de mis discos ha sido presentado puntualmente en Barcelona, estrechando el vínculo que me une a esta ciudad en la que he dado largos y hermosos conciertos. Después de Tarantos, el Llantiol. Luego el Apolo. Alguna vez en el festival de Barna Sants, y más tarde el salto al Palau, con las musas vigilando nuestro canto de titiritero, temblando con la magia que palpita en cada tesela de sus mosaicos. Después vendría el Auditori, que nos recibirá en estos días para celebrar que aún intentamos recordar qué era vivir.

Barcelona. La ciudad de los prodigios. “Más, cada vez más hondaconmigo vas, ciudad,como un amor hundido,irreparable.A veces ola y otra vez silencio” cantaba Gil de Biedma.

Barcelona es para mi Gil de Biedma. José Agustín Goytisolo. Fonollosa en la voz de Albert Pla o en los versos de Ciudad del hombre: Barcelona. Es el Pijoaparte seduciendo a la niña rica que fantasea con proletarios. Son los poemas de Joan Margarit cargados de nostalgia, de trenes que viajan en la noche, y de la memoria herida por aquellos que perdimos.

Barcelona me trae recuerdos de una noche en Montjuic cuando The Police abría la botella y leía su mensaje . Barcelona es la voz de Llach o de Serrat. El “Qualsevol nit pot sortir el sol” del galáctico Sisa. Barcelona son retales de mi vida, fotos a contraluz. Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre, cantaba Manolo García.

Barcelona es el paseo por el barrio gótico tarde, como siempre tarde, una noche “en que comenzaba todo, toda la noche amor. Toda la noche claridad y vehemencia, toda la noche amor.” Cantaba Goytisolo.

Esta será una semana recorriendo el Mediterráneo. Quedarán prendidos en nuestro pelo rayos de sol como agujas de pino tras la siesta. Volveremos a Madrid tras pasar por Palma de Mallorca, Barcelona, Tarragona y Valencia. Traeremos hasta Madrid el sabor amargo del llanto eterno, ese que lleva adherido Serrat a la piel, un trozo de Mediterráneo con el que pintaremos de azul las futuras y largas noches de invierno.

Viajamos soñando ser eternos, como el mar que vigila nuestro recorrido, bebiendo el incansable aguacero que nos acompañará en cada trayecto, para devolver en futuras canciones algo de aquello que amamos.

Llueve, y mientras el compás obstinado del limpiaparabrisas mece nuestro sueño, Barcelona se abre como una flor tras el cristal del auto que nos lleva, con la tranquilidad de un barco que atraca en el final de la noche. Miramos llenos de agradecimiento el paisaje envuelto en la cortina de agua, sus calles brillantes, como el lomo de una ballena dormida, mientras la ciudad espera a que amaine, como un amor hundido e irreparable, marchando hacia tu encuentro. "


Què us ha semblat?
S'admeten opinions!

I és que no tinc temps...

Després d'un parell de mesos de "sequera" bloguera, il.lustro les últimes 8 setmanes d'existència amb una cançó qe cada cop que l'escolto, em posa les piles...

En aquest temps que no he compartit amb vosaltres, he tingut experiències úniques i irrepetibles, m'he inspirat i he escrit, he plorat, no he parat amunt i avall,he anat a un casament, he passat fred, m'ha escalfat el sol , he cridat gols, n'he maleït d'altres, he passejat per la Rambla per Sant Jordi, he regalat roses, m'han regalat llibres, m'han emocionat, he estat nerviosa, han marxat amics, d'altres han fet un gir en la seva vida, una ha fet 40 anys "por todo lo alto"... he viscut, en definitiva...que d'això es tracta, oi? Però no he parat, us ho asseguro...

Sento aquest "forat negre" a Tot Passejant per la Vida, intentarem que no es torni a repetir.

Us poso la cançó que us comentava:




Salut i petons!!!

dimarts, 9 de març de 2010

Blanca Catalunya…

Catalunya s’ha col.lapsat…
Ha caigut tanta neu en tant poques hores , que ahir a la tarda qui més qui menys es va trobar amb petites aventures, amb problemes, amb incomoditats, en cues interminables, havent de passar la nit fora de casa, sense corrent elèctrica i telefonia durant hores ( i dies!!!) … bé, un caos en tota regla.

I llavors jo em pregunto…
Com és que la gent no vem fer cas dels avisos dels serveis d’informació que ho van estar avisant durant tot el cap de setmana ?
Com és que des de la Conselleria d’Interior es van dir coses que no eren, quan la realitat era una altra i hi havia gent atrapada a causa del temporal?
Com és que “ a toro pasado” tots ho han fet meravellosament bé i sóm els més ben organitzats del món , però encara hi ha gent sense llum i que no ha pogut tornar a casa?
Com és que una companyia que s’encarrega d’un dels serveis més bàsics com és la llum encara no ha resolt el problema i/o ha donat alternatives?

Potser em faig masses preguntes, ho sé…I segurament no obtindré respostes, també ho sé, però de vegades entre tots plegats em fan sentir imbècil… a qui volem enganyar???

Això sí, ahir va ser un dia amb molt d'encant... us poso unes fotos per a que ho pogueu comprovar:






I així estava el meu barri:



No us fan venir ganes de baixar.hi esquiant?

Compte, no rellisqueuuuuuuu!!!

Neu a Barcelona!


Feia 17 anys que no nevava tant a Barcelona com ahir ho va fer…
Recordo que llavors, jo tot just començava a anar a la Facultat de Biologia i era una joveneta amb tot per fer, amb la butxaca buida i el cap ben ple … noi, quins records!
Bé, doncs ahir , em vaig trobar a ple Eixample, on tinc les oficines, jugant amb les volves que queien com si fos llavors, com una nena gran, i amb un somriure al rostre de satisfacció immensa.

Va començar a nevar al migdia, en sortir cap a dinar les meves companyes i jo anàvem exclamant “ Està nevant!... Està nevant! “… cap a la tarda aquesta expressió ja s’havia transformat en “ Com neva! “, i estona després ja va canviar a “ Osti! Heu vist com neva?!”…

Ens hauríeu d’haver vist a unes set - vuit persones tots majors de 35 anys badant des de darrera de la porta de vidre de l’entrada amb la boca ben oberta i els ulls mirant enlaire.. “uau… que maco!...” quina passada…”… “és preciós, oi?”… “osti, la que està caient”…”Tot està blanc…mira el de la moto! “… " a mi és que m'encanta veure nevar"... “ mira,està quallant…”

Per un moment tots els que ho admiràvem erem com criatures.. vem sortir a fer.nos fotos, ens vem tirar boles de neu, aixecàvem els braços volent agafar les volves en l'aire, trepitjàvem la neu per a sentir el cruixir sota els peus... vaja, que èrem feliços!
I com nevava al bell mig de l’Eixample!!! Magnífic! Els arbres eren de postal, tots retallats per la neu, i els vianants, juntament amb els que érem allà, érem partíceps d’aquest moment màgic.

Però aquest moment tant especial , amb el pas dels minuts, va esdevenir cap a unes altres sensacions...les expressions es van transformar en : “ a aquest pas ens quedem aquí a dormir”…”osti, els nanus!”...” “no para, eh?” … “cullons, com neva!està tronant!”… ”aquesta si que es forta!”…” Nois,que diuen a la ràdio que no van els busos ni els trams”… “ osti, els cotxes estan patinant”… ”ai, ai ,ai … potser que fotem el camp...”

Total, que vem posposar la reunió que teníem, i, per a poder tornar a casa, vaig haver de deixar el cotxe al pàrking de l’oficina, i vaig haver d’anar a buscar el metro ( evidentment, hi vaig arribar ben xopa).

Però el pitjor de tot va ser el tros que vaig haver de pujar caminant fins a casa…
Semblava que estiguessis en una ciutat apocalíptica... cotxes en mig del carrer, la gent intentant no caure, un silenci aterridor...semblàvem animes en pena per mirar de no relliscar!!!
I , a sobre, el tros a pujar feia pendent... total, que si m’haguèssiu vist per un forat us hauríeu pixat de riure, us ho asseguro...

Vaig arribar, finalment, i això és l’important, amb la meva integritat física intacte! ( bé, això us ho comfirmo en uns dies) .... i em vaig "regalar" a mi mateixa una passejadeta amb el gos pel carrer tot nevat i cobert per un mantell blanc, sense cotxes circulant i amb els veïns admirant l’estampa com jo feia... Amb el fred que m’acariciava el rostre...

Malgrat tot, va ser un dia únic!

dimecres, 3 de març de 2010

Per molts anys, Dr Broggi


El passat 27 de febrer el president de la Generalitat, José Montilla, va inaugurar l’ Hospital Moisès Broggi, a Sant Joan Despí (Baix Llobregat), que donarà servei a 11 municipis de la comarca, amb una població de més de 300.000 habitants.

Un dels protagonistes de l’acte institucional de la inaguració va ser el mateix doctor Moisès Broggi, de 102 anys. "Es un gran honor veure el meu nom en un hospital que es un símbol de lluita de l’home contra el dolor", va dir.

Curiosament, i com ja sabeu a mi el que m’agrada fer el cafè al matí tot fullejant el diari, el passat 22 de febrer vaig llegir la contraportada d’EL PERIÒDICO de Catalunya, on li feien una entrevista al Dr Broggi, i em va semblar un personatge molt entranyable i en el que deia hi vaig trobar veritats que tot sovint oblidem...us adjunto a sota l’entrevista.

Si teniu 5 minuts i podeu llegir.la, aquest vellet que és una eminència de saber i saviesa no us deixarà indiferents...

per cert, està nominat al Català de l'Any...




22/2/2010 LOS CANDIDATOS A CATALÀ DE L’ANY
Moisès Broggi: «La vida es como ir en bicicleta: si te paras,te caes»
CIRUJANO CENTENARIO E INNOVADOR. PROMOTOR DE LA BIOÉTICA.


ÀNGELS GALLARDO
Fue un cirujano avanzado a su época, operó a heridos en el frente militar y conoció el vacío profesional que sufrieron los que no ganaron la guerra. La vida de Moisès Broggi (Barcelona, 1908) ha sido intensa, pero él se ha ocupado de enmarcarla siempre en una actitud humilde, culta, generosa y de fácil acceso. Así sigue siendo. Se muestra en paz, relajadamente feliz y tranquilo.

–Desde que pasó de los 100 años no paran de hacerle homenajes.
–Bueno, estoy acabando la vida y me hace ilusión que se piense en mí.

–¿En qué nota el paso de los años?
–Con la edad, la mente me ha ido creciendo y el cuerpo menguando. Cada vez tengo más memorias acumuladas, pero el cuerpo se defiende peor. Va disminuyendo la fuerza muscular, la vista, el oído... al final no quedará nada de mí. Estoy seguro de que ahora un resfriado me tumba, pero mi tejido nervioso y mi cerebro van mejorando, por la interrelación que hago de las cosas pasadas.

–¿Así se conserva el cerebro?
Se conserva pensando. Sin parar. A mí me interesan las cosas. Estoy convencido de que si me sentara en una silla sin hacer nada interesante, me quedaría allí para siempre. La vida es como ir en bicicleta: si te paras, te caes. Si no leyera y escribiera a diario, si no tuviera ilusión y pensara en hacer esto y lo otro, me apagaría. La ilusión se regenera con el esfuerzo.

–Tiene un siglo entero en su mente.
–Un siglo. Muchos cambios. Cumpliré 102 años en abril. A principios del siglo XX, el mundo tenía 1.000 millones de habitantes; ahora somos 6.000 millones. Hay más gente y la desigualdad cada vez es mayor. Los lugares con más población son los que tienen más miseria. Eso crea violencia. Recuerdo todo esto cada día.

–¿Tiene un método para recordar?
Evocando. Pienso en una cosa del pasado que tengo guardada, y me vuelven los recuerdos relacionados. Por asociación. Un hecho arrastra a otro. Y muchas cosas se repiten.

–Se repiten.
Sí. La humanidad no se arregla. Sigue haciendo lo mismo de siempre: los poderosos dominan a los que no lo son. Y los explotan. El egoísmo gana al altruismo, y es la fuente de todos los problemas. Es fatal.

–¿Qué actitud es imprescindible para vivir en paz con uno mismo?
–Respetar a los demás. Yo he vivido momentos felices y momentos desgraciados. Quien vive de diversión en diversión se equivoca. Hemos de pasar desgracias para poder entender las de los demás. Si no, no puedes tener compasión ni ponerte en el lugar de quien sufre. Hay un dicho egipcio antiguo que dice que las penas son la mejor preparación para la muerte. Y hay que estar preparado.

–¿Se considera preparado?
–Sí. Es lo que ahora me toca. La muerte es un misterio, igual que la vida. Soy consciente de que tengo más de 100 años, pero eso no es nada. La vida es cortísima. Incluso las cosas que más te ilusionan, la riqueza y el poder, acaban enseguida. Al final, solo te queda lo que eres.

–Usted es médico.
–Cirujano general. Acabé la carrera a los 23 años. A los 28 fui uno de los fundadores del servicio de urgencias del Hospital Clínic y cuando vinieron las Brigadas Internacionales trabajé con ellos. Me fue muy bien, porque vi las desgracias de la guerra. Gente joven que moría. Trabajé en Francia y en Gran Bretaña, aprendí técnicas nuevas. Tuve suerte.

–Eso le supuso el veto para ejercer en la Seguridad Social española.
–Sí, porque había que certificar que era adicto al glorioso Movimiento, y no podía. Tenía muy buen expediente.

–Y entonces fue el médico personal de muchas familias catalanas: los Trias, los Maragall, los Pujol...
–Sí. Al acabar la guerra, como yo era de los que habían perdido, me echaron de los hospitales y de las universidades. Esas familias, en cambio, confiaban en médicos como yo.

–¿Se considera religioso?
–Sí. Yo creo en lo desconocido. El mundo no se entiende sin un espíritu universal, sin la religión. ¿Cómo se explica que los astros viajen siempre alrededor del sol, con una regularidad fantástica, sin una fuerza que lo ordene todo? Es imposible.

–Usted es un científico.
–Sí, pero la ciencia no lo explica todo. La ciencia entiende lo material, lo que se puede medir, pero no pasa de ahí. No explica qué es lo que anima a la materia. Nosotros, por ejemplo, estamos supeditados a un ritmo vital: pasamos de la infancia a la juventud, a la vejez, a la muerte... Todo está planificado, pero no sabemos por qué ni cómo. Eso que no explica la ciencia es la religión. Incluida la idea del infinito.

–¿Qué diría que es el infinito?
Es imposible explicar las cosas sin el infinito. El infinito no se puede demostrar, pero tampoco se puede demostrar que no exista el infinito. No todo lo que no se puede demostrar significa que no existe.
Ostres, 102 anys i amb el cap tant clar i l'esperit tant pur..
Per molts anys, Dr Broggi!

dimecres, 10 de febrer de 2010

De vegades, ens en sortim...




Provem d'encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluïnt les millors gales,
a discos , amb dones ,amb feines estables.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Intentem encaixar en el retaule magnífic,
dels qui van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia contents compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes.
El pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre.
Havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa
capgira el que vèiem lògic tot fent evident ,que per un moment,
ens en sortim.

MANEL, "Captatio Benevolentiae"

divendres, 22 de gener de 2010

Somriu!!

Deixo enrera una setmana dura, cansada i llaaaaargaaa...
Feina, presses, nervis...

i, avui, divendres, m'he dedicat una cançó!!! Cada cop que l'escolto... somric!!!
Us la dedico també a vosaltres,

un petonet

dissabte, 9 de gener de 2010

Reflexió compartida en veu alta...

"El passat és record,
el futur és incertesa
i el present és el que tenim..."


ho vaig posar al facebook i algú a qui estimo molt em va contestar el següent:
"D'akí el seu nom...li diem present perque és un regal."

He pensat que estaria bé compartir.ho...

Petons!

dimarts, 5 de gener de 2010

2on aniversari del bloc!!!!

Ja fa dos anys que aquesta aventura va començar...
no està gens malament, el temps va passant ...i quedant!

"Tot passejant per la vida" , en el seu segon anyet, ha tingut 2.514 visites (l'any anterior no arribava a 2.000!) , de 1.189 usuaris diferents (majoritàriament d'Espanya - Catalunya , però també de molts llocs del planeta, fins a 42 països !), i hi he postejat 73 entrades... ( 1 més que al 2008, ups!)

Unes quantes xifres per a començar el 2010, i espero que, per part meva, en aquest any nou el bloc tingui encara més posts!!!

Només em resta donar-vos les gràcies per fer.ho possible!

Ens veiem tot passejant, si ho voleu, és clar!

Petons

dilluns, 4 de gener de 2010

M'agrada conduir...

M'agrada conduir...

Al vespre.. quan es fa fosc... a la nit... encenc la ràdio, obro la finestra i l'aire fresc entra dins l'habitacle i m'envolta com ho fan les melodies, les olors, els sons i el paisatge... i a cada estació aquest embolcall és diferent, la melodia...les olors...els sons...i el paisatge, són diferents segons l'època de l'any, però curiosament les reconec any rera any, s'em retroben familiars i les acaricïo contenta... els cicles que van i venen, que es repeteixen com el rellotge vital.

I, llavors, en aquells moments, penso en els qui estimo, i , un cop més, una sensació em recorre el cos, una mescla de satisfacció,relaxació i felicitat... sí... felicitat!

Quina sort que tinc... doncs algú m'espera a casa...

... i dibuixo un gran somriure

... i segueixo conduint...

Frase del dia - XXXII

Frase per a començar el 2010 amb una mica més de reflexió...
Allà va...

" No nos damos cuenta de que somos tiempo. Cada vez que decimos que no tenemos tiempo es como decir que no existimos."

Martin Heidegger , filòsof alemany del S.XX

... en prenem nota??