dimarts, 15 de desembre del 2009

Un passeig per Les Rambles

Fa unes setmanes, al capvespre, vaig fer un passeig tot xino xano pel centre de Barcelona.

He de reconèixer que feia molt temps que no ho feia, massa, ara que hi penso, Barcelona es la meva ciutat però tot i que sembli contradictori ,la gaudeixo ben poc, més aviat “la pateixo”. Tendim a marxar fora de la gran "urb" sempre que en tenim la ocasió, per a desintoxicar-nos una mica, suposo…

Bé, al cas, la qüestió és que aprofitant que anava a sopar amb uns amics amb l’excusa de veure jugar el Barça, i ja que vivien al bell mig de la ciutat, vaig aparcar el cotxe a Plaça Catalunya i vaig anar baixant tot lentament per les Rambles com feia anys que no feia.
Era vespre, i ja era fosc, però el carrer era ple d’activitat: els estrangers fent fotos i carregats de bosses, els barcelonins amb el maletí de feina o amb pressa per tornar a casa, les paradetes de flors donant vida, color i olor als qui per allà passavem; els quioscs entranyables plens de diaris, revistes, banderes i bufandes, amb aquella olor caraterística a paper que tant m’agrada…

L’exposició de pessebres ja era oberta! Recordo quan era estudiant que hi anava amb els meus amics, a badar, i a contagiar-me uma mica més d’aquell ambient nadalenc tant entranyable...
Em vaig adonar que la gent lluïa colors blaugranes ( já us he dit que jugava el Barça, contra l’Inter de Milà , Champions League) i jo anava amb una bossa on hi havia un Rioja jove, que m’havien aconsellat, per a remullar l’ocasió.

I allà estava jo, amb um somriure imborrable del meu rostre i xopant-me de tot el que aquell ambient em transmetia... ostres, de vegades penso que soc massa sensible per què mira que arribo a transportar-me amb els records, olors i sensacions... no sé si és bo, sovint penso que no gaire ... però no podem canviar com som, no?

En aquests moments, de relaxació i melangia, te n’adones de com passa el temps i dels bons moments que arribem a viure al llarg de La vida, moments que són imborrables i que sempre t’acompanyen. Per molt temps que passi, segueixen vius com el primer instant i t’atrapen en sobremanera.

Vaig gaudir molt d’aquella passejada, i m’ha vingut de gust escriure.ho.

( Per cert, El Barça va guanyar!!! L’esperit culé també segueix viu com el primer dia...)


Abrigueu-vos! I un petó

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Vols dir-nos que a vegades tens moments de melangia i recordes velles sensacions viscudes anys enrera i llavors et sents una mica trista per tots aquells moments viscuts que ja no tornaran,i una sensació estranya t'envaeix i per uns instants et sents estranya... i no saps ben bé què és el que passa interiorment...?
i després penses en tota aquella gent que van significar tant en un moment determinat de la teva vida, i enyores aquells moments viscuts?
et passa tot això Marta ?
doncs, si us plau, no canviïs mai!!!!

Marta ha dit...

Doncs sí, anònim, ho has clavat...
això em fa pensar que a tu també et passa, oi?
Si sabés qui ets... ;o)

Gràcies...

Un petó