És tan prima i inestable la línea que separa la vida de la mort, i , alhora, tan abismal i tan fosca, que potser per això els humans tenim tanta por a encarar-nos-hi…
Avui , dissabte al matí, anavem a fer uns encàrrecs de Tossa a Llagostera i ens hem trobat un accident de moto a la carretera. Hem estat el tercer o quart cotxe en arribar, i us podeu imaginar el panorama que hem trobat.
Dues motos havien xocat entre elles, cadascuna anava en un sentit i no hem sabut ben bé què ha passat, però possiblement alguna d’elles ha perdut el control i s’ha estavellat contra la que li venia de cara.
Dos motoristes estaven estirats al terra, un més o menys conscient i l’altre sense coneixement… per sota el casc sortia molta sang… un ha intentat aixecar-se, atontat com estava, amb la cara blanca, suat, i amb els ulls descontrolats…
El més jove, estaba més o menys bé, però el més gran, de mitjana edat i cabell canós, ha estat tota l’estona inconscient , respirava, però amb dificultat, i en tot moment durant els 25 minuts que han trigat els sanitaris en arribar, ha estat acompanyat per la gent que, com jo, ens hem trobat allà i que ens trobavem, aclaparats per la impotencia i la ràbia que sentiem en aquell moment… impotència per no poder fer més per aquells homes i ràbia per la inconsciència de molts motoristes que veiem tot sovint en circular per la carretera.
Ha hagut de venir un helicòpter del SEM que ha aterrat a l’asfalt i la policia ha fet el que havia de fer… informar, tallar la carretera…
Ens han fet girar cua ja que n’hi havia per estona, i hem tornat a casa; però, coincidències i/o casualitats de la vida, ens hem trobat amb un cotxe que preguntava per una adressa doncs s’havien perdut, i que en sentir que parlàvem de l’accident entre nosaltres, ens han comfirmat que un dels motoristes havia mort… segurament l’home més gran, amb el trau al cap, que ha estat tota l’estona inconscient… no pintava gens bé, creieu-me…
Se m’ha posat la pell de gallina… la carretera se n’ha endut un més… i jo ho he viscut en primera línea.
La conclusió que en trec és que avui hi sóm, però demà qui sap…
De cop i volta, t’en pots anar, en un instant, sense més.
No sóm res… i tinc molta por …
1 comentari:
Tens raó, no som res i quan ho veus tan clar i tan de prop fa esglaiar. El que hauríem de tenir tots molt més present és que efectivament, avui hi ets i demà pot ser que no, però que cal gaudir de cada dia, al màxim, amb la gent que estimem i donar les gràcies per tenir-la. El que sap greu és que ens adonem d'aquest fet quan hem vist la mort massa a prop com per ingorar que existeix, per no parlar de quan ens ve a veure a casa.
No tinguis por, Marta, senzillament, viu.
Publica un comentari a l'entrada