dimarts, 10 de novembre del 2009

Una mica de poesia...

Aquest cap de setmana passat, en una conversa de sobretaula en molt bona companyia, ha sortit a relluïr aquesta gran poesia d'en Goytisolo... "Palabras para Julia "



Val a dir que en la meva adolescència tenia molt present aquest poema, i la cançó d'en Paco Ibañez va acompanyar moltes nits d'estudi quan estava estudiant a la Universitat, amb la meva gran amiga Eva ( que m'ha fet padrina de la seva primera filla , la Sira, tal i com em va prometre en una d'aquelles nits desvetllades...)

... aquests versos em donaven ànims per a continuar lluitant pel que volia, pel que anhelava, pel que volia arribar a ser ... em va ajudar molt...
i l'escolto a hores d'ara , i em refermo en el que sentia llavors i que encara sento...
i miro enrera i veig a on he arribat,
però miro endavant i me n'adono que encara queda molt per caminar...


PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


José Agustín Goytisolo

1 comentari:

Anònim ha dit...

benvinguda al club dels que vàrem passar tardes i nits d'estudi sentint cançons del Paco Ibàñez. Tu, suposo, devies ser molt jovenenta, però per a tota una generació les cançons d'aquest gran home ens van fer viure molt intensament aquells anys, Alguns, fins i tot, vàrem aprendre a estimar la poesia sentint aquelles cançons. M'alegro que gent jove li agradi el Paco Ibàñez.
aquesta poesia que has escollit és molt bonica, té algunes estrofes memorables, d'aquelles que quan les sents, tota l'estona l'estàs sentint dins teu, no te la pots treure del cap, per la força de les paraules i la versió del Paco és immillorable.
més val no fer gaire recompte del què anhelàvem i del que hem aconseguit. Val més deixar les coses quietes, no sigui que comptant, comptant, ens adonem que encara ens falta molt per aconseguir.
de tota manera, sempre val l a pnea fer un recès en la vida diària i tornar a sentir poesies tan maques com les que va musicar el Paco.
Records!!