Sant Jordi és especial...
és especial per a molts catalans, és especial per a mi...
per què?
Pel que simbolitza, pel que representa, per que és el dia del llibre, de la cultura, per que tots i totes anem amb roses pel carrer, ja sigui per a regalar.les o per que ens les han regalat, és especial per que ja és primavera, per que ve de gust sortir al carrer, per a passejar i per a veure l'ambient de tradició i festa que es respira allà on vagis, envoltat de colors grocs, vermells i verds...
Per que és un dia de poesia, per que acostuma a fer bon temps, per que és una Diada catalana i reivindicativa, i per que a qualsevol família hi ha algun Jordi que altre i també és motiu de felicitar i cel.lebrar... i a més més, per que una donzella es va salvar dels ullals del drac, es pot demanar més?
res, que m'agrada el dia de Sant Jordi... es nota???
vaig a contagiar-me de tot el que us acabo d'explicar... i a buscar algun llibre!!!!
Petons
dijous, 23 d’abril del 2009
LA MÀGIA DE LA ROSA
Em trobava en aquell indret,
envoltada de montantes misterioses;
jo, la donzella elegida.
El cap del poble havia hagut de fer la tràgica el ecció
que any darrera any sentenciava la vida d’una jove.
Quan el sol començava a amagar-se darrera les muntanyes,
vaig sentir un so molt intens que ho inundava tot, era ell,
s’aproximava, no hi havia sortida…
El vaig veure aparèixer, enorme i terrorífic,
la distància s’anava reduint i el meu temps s’acabava…
De sobte, un so diferent va copsar la meva atenció,
venia del meu darrera i em vaig girar, només es veia pols,
però alguna cosa s’acostava a gran velocitat…
El meu desconcert era absolut,
estava sentenciada
a mans del drac, però un petit alè d’esperança em va envair.
Al cap d’uns moments, va aparèixer
un cavaller que portava una gran llança i anava vestit amb una
armadura molt lluent, en la que es reflectien
els últims raigs de sol, directe i decidit es dirigí cap al drac,
travessant-li el pit amb la seva llança.
Aleshores, es dirigí cap a mí, i jo, gairebé sense paraules,
li vaig preguntar:
-Qui sou?
-Un cavaller errant_em contestà.
-Per quin nom us coneixen, gran cavaller?-li digué.
-Per en Jordi, dolça donzella-em respongué.
Un batec d’ales em va tornar a la realitat, jo era allà,
estirada, al mig d’una vall immensament verda,
mig ensomniada i amb una rosa vermella a les mans.
Dolors G.Romeu
envoltada de montantes misterioses;
jo, la donzella elegida.
El cap del poble havia hagut de fer la tràgica el ecció
que any darrera any sentenciava la vida d’una jove.
Quan el sol començava a amagar-se darrera les muntanyes,
vaig sentir un so molt intens que ho inundava tot, era ell,
s’aproximava, no hi havia sortida…
El vaig veure aparèixer, enorme i terrorífic,
la distància s’anava reduint i el meu temps s’acabava…
De sobte, un so diferent va copsar la meva atenció,
venia del meu darrera i em vaig girar, només es veia pols,
però alguna cosa s’acostava a gran velocitat…
El meu desconcert era absolut,
estava sentenciada
a mans del drac, però un petit alè d’esperança em va envair.
Al cap d’uns moments, va aparèixer
un cavaller que portava una gran llança i anava vestit amb una
armadura molt lluent, en la que es reflectien
els últims raigs de sol, directe i decidit es dirigí cap al drac,
travessant-li el pit amb la seva llança.
Aleshores, es dirigí cap a mí, i jo, gairebé sense paraules,
li vaig preguntar:
-Qui sou?
-Un cavaller errant_em contestà.
-Per quin nom us coneixen, gran cavaller?-li digué.
-Per en Jordi, dolça donzella-em respongué.
Un batec d’ales em va tornar a la realitat, jo era allà,
estirada, al mig d’una vall immensament verda,
mig ensomniada i amb una rosa vermella a les mans.
Dolors G.Romeu
diumenge, 19 d’abril del 2009
Una deliciosa novela
Farà un parell de setmanes, com cada dissabte, vem anar a comprar a una gran superficie…
En baixar a la planta de sota, just davant meu hi havia un expositor amb llibres de butxaca, nous, clàssics i llibres per a nens.
Va haver.n.hi un que em va cridar l’atenció…no sabria dir-vos per quina raó... pel títol?... Pel disseny senzill però amb gust?...per l’etiqueta que tenia enganxada i que posava
“ La Novela revelación del Año : 100.000 ejemplares vendidos”.
Intuició, potser?
“Sabor a Chocolate” , José Carlos Carmona , Alfaguara, Punto de Lectura , S.L. , 2008
El vaig agafar , vaig veure que havia guanyat el XIII Premio Universidad de Sevilla i vaig llegir la contraportada, que em va captivar. S’hi barrejaven la música, la guerra, la xocolata, els escacs ,un violí, l’amor i els somnis… un prel.ludi suggerent, oi?
El preu, també em va captivar, 7 €!
Total, que m’el vaig quedar.
Ahir el vaig veure sobre la tauleta del menjador, i vaig començar a llegir.lo… en 2 hores el tenia llegit!
Es una novela deliciosa, de capitols curtets ( el format em va recordar Seda, d’Alessandro Baricco, també preciosa), és directa,sense floritures… enganxa.
Té detalls que la fan interessantíssima, a mida que la història avança cronològicament ( inclou un període que cobreix quasi tot el S.XX), va intercal.lant fets històrics, socials i culturals depenent de l’època o any que es descrigui , i alhora, va citant clàssics de la literatura, de la música ( clàssica o contemporània) o del cinema. Això, sota el meu parer, la fa encara més llaminera.
Evidentment, el que a mi em va enganxar va ser el fil argumental, la història d’unes persones que , independentment del lloc i època, està intimament entrellaçada, i , evidentment, no exempte de melodramatisme ( els fets passen en un periode que inclou les dues guerres Mundials…).
Però, de debò, és fàcil de llegir, et fa pensar ( hi han algunes frases que no tenen desperdici sobre reflexions humanes, d’aquelles que dius, “i quanta raó hi ha!”).
És una petita joia...
Adjunto comentaris d'altres lectors aquí i entrevista a l'autor aquí
A mi em va encantar, i no em va deixar indiferent...
En baixar a la planta de sota, just davant meu hi havia un expositor amb llibres de butxaca, nous, clàssics i llibres per a nens.
Va haver.n.hi un que em va cridar l’atenció…no sabria dir-vos per quina raó... pel títol?... Pel disseny senzill però amb gust?...per l’etiqueta que tenia enganxada i que posava
“ La Novela revelación del Año : 100.000 ejemplares vendidos”.
Intuició, potser?
“Sabor a Chocolate” , José Carlos Carmona , Alfaguara, Punto de Lectura , S.L. , 2008
El vaig agafar , vaig veure que havia guanyat el XIII Premio Universidad de Sevilla i vaig llegir la contraportada, que em va captivar. S’hi barrejaven la música, la guerra, la xocolata, els escacs ,un violí, l’amor i els somnis… un prel.ludi suggerent, oi?
El preu, també em va captivar, 7 €!
Total, que m’el vaig quedar.
Ahir el vaig veure sobre la tauleta del menjador, i vaig començar a llegir.lo… en 2 hores el tenia llegit!
Es una novela deliciosa, de capitols curtets ( el format em va recordar Seda, d’Alessandro Baricco, també preciosa), és directa,sense floritures… enganxa.
Té detalls que la fan interessantíssima, a mida que la història avança cronològicament ( inclou un període que cobreix quasi tot el S.XX), va intercal.lant fets històrics, socials i culturals depenent de l’època o any que es descrigui , i alhora, va citant clàssics de la literatura, de la música ( clàssica o contemporània) o del cinema. Això, sota el meu parer, la fa encara més llaminera.
Evidentment, el que a mi em va enganxar va ser el fil argumental, la història d’unes persones que , independentment del lloc i època, està intimament entrellaçada, i , evidentment, no exempte de melodramatisme ( els fets passen en un periode que inclou les dues guerres Mundials…).
Però, de debò, és fàcil de llegir, et fa pensar ( hi han algunes frases que no tenen desperdici sobre reflexions humanes, d’aquelles que dius, “i quanta raó hi ha!”).
És una petita joia...
Adjunto comentaris d'altres lectors aquí i entrevista a l'autor aquí
A mi em va encantar, i no em va deixar indiferent...
divendres, 17 d’abril del 2009
La balança sempre ens és desfavorable
Osti, noi, avui m'he emprenyat...
M'he emprenyat per que com cada any, i com a bona contribuent que intento ser, he anat al banc a fer la declaració de Renta d'enguany...
Bé, quina ha estat la meva sorpresa quan al fer el càlcul de desgravar la hipoteca que "pateixo" mes a mes, en comptes del 15% de desgravació que creia em pertocava m'han aclarit que nomès gaudia d'un 13% de desgravació...
Resulta, per sorpresa i cabrejada meva, que pel fet de viure a Catalunya i haver comprat un pis a Catalunya, tinc un 2% menys de desgravació respecte a d'altres llocs d'Espanya...
Si visqués a Madrid, València, o Albacete ( i m'ho invento...) tindria un 15% de desgravació, si visqués a Euskadi o Navarra, jo crec que tindria encara més desgravació anual pel fet de que son comunitats forals... però com que visc a Catalunya, doncs només un 13%...
En definitiva, que paguem, paguem, paguem ,
i patim, patim, patim el que ens diuen i ens critiquen i ens matxaquen, per ser catalans , per defensar els nostres interessos, i les nostres butxaques... senyors, no és el que tots fan??? No fotem, home! I a sobre els garrepes som nomes nosaltres!!!!
A Catalunya l'aixeta no para de rajar, eurus i mes eurus, però l'aigua mai la gaudim nosaltres, s'ens escapa!!!!...i a sobre ens diuen que no som solidaris, i a sobre portem mesos i mesos esperant un finançament que ens deneguen, ens discuteixen i ens critiquen a tots els racons de l'Estat Espanyol, pero mentrestant, els catalanets no abaixem el cap i seguim afluxant la mosca, seguim pagant i fent el primo...
Fins quan???? Aixo ja fa pudor!!!
Perdoneu, però es que ha estat la gota que ha colmat el vas....
M'he emprenyat per que com cada any, i com a bona contribuent que intento ser, he anat al banc a fer la declaració de Renta d'enguany...
Bé, quina ha estat la meva sorpresa quan al fer el càlcul de desgravar la hipoteca que "pateixo" mes a mes, en comptes del 15% de desgravació que creia em pertocava m'han aclarit que nomès gaudia d'un 13% de desgravació...
Resulta, per sorpresa i cabrejada meva, que pel fet de viure a Catalunya i haver comprat un pis a Catalunya, tinc un 2% menys de desgravació respecte a d'altres llocs d'Espanya...
Si visqués a Madrid, València, o Albacete ( i m'ho invento...) tindria un 15% de desgravació, si visqués a Euskadi o Navarra, jo crec que tindria encara més desgravació anual pel fet de que son comunitats forals... però com que visc a Catalunya, doncs només un 13%...
En definitiva, que paguem, paguem, paguem ,
i patim, patim, patim el que ens diuen i ens critiquen i ens matxaquen, per ser catalans , per defensar els nostres interessos, i les nostres butxaques... senyors, no és el que tots fan??? No fotem, home! I a sobre els garrepes som nomes nosaltres!!!!
A Catalunya l'aixeta no para de rajar, eurus i mes eurus, però l'aigua mai la gaudim nosaltres, s'ens escapa!!!!...i a sobre ens diuen que no som solidaris, i a sobre portem mesos i mesos esperant un finançament que ens deneguen, ens discuteixen i ens critiquen a tots els racons de l'Estat Espanyol, pero mentrestant, els catalanets no abaixem el cap i seguim afluxant la mosca, seguim pagant i fent el primo...
Fins quan???? Aixo ja fa pudor!!!
Perdoneu, però es que ha estat la gota que ha colmat el vas....
dilluns, 6 d’abril del 2009
El desconeixement cientific de l'Esglèsia
Aquest matí, com és usual, tot fent el tallat estava llegint el diari, i he trobat un article , al meu parer, força interessant i que convida a la reflexió.
L'adjunto a continuació:
Los linces de la Conferencia Episcopal
"Observo con estupor el cartel de la campaña de la Conferencia Episcopal contra el aborto, en el que se juega con la idea de una especie protegida, la de los linces, y una amenazada, la humana. Me pregunto si el cartel es un ejemplo manifiesto de la ignorancia científica de la Iglesia o si lo es de su voluntad de engañar y confundir al personal. Es obvio que, con 6.000 millones de habitantes en el planeta, la humanidad no está amenazada. Es obvio también que nadie habla ni de asesinar bebés como el que ilustra el cartel. Y porque es obvio que un embrión o un feto de pocas semanas no es un ser humano.Un embrión es un conjunto de células sin autonomía que depende del útero en el que se aloja para respirar y alimentarse. El útero en el que se aloja pertenece a una mujer, que es --ella sí-- un ser humano pleno y autónomo, y que de ninguna de las maneras puede ser considerada solo como una incubadora.Tenemos muchas pruebas del desconocimiento científico de la Iglesia a lo largo de la historia: el Concilio de Le Mans (1248) prohibió las operaciones quirúrgicas, pues se consideraban prácticas de los infieles; en el siglo XVIII, la Iglesia se opuso a la vacuna antiviruela y condenó a Jenner, su descubridor, y en el XIX, la Iglesia echazó el uso de la anestesia, especialmente durante los partos, y acusó a su descubridor, James Young Simpson, de hacer incumplir el mandato divino de "parirás con dolor". La última estupidez, según el Vaticano, es que el condón no previene el sida sino que lo agrava.También tenemos señales numerosas de la voluntad de engaño de la Iglesia. Por ejemplo, cuando, con un menosprecio absoluto de las víctimas, ha encubierto casos de pederastia perpetrados por sus acólitos.En España, cuando alguien hace publicidad engañosa, se le cae el pelo. La Conferencia Episcopal no solo ha hecho publicidad engañosa sino que, además, la ha hecho con dinero que el Gobierno le da en virtud de un concordato con la Santa Sede; dinero que sale del bolsillo del contribuyente. Basta de dar dinero del presupuesto del Estado a los obispos, a quienes hay que exigir responsabilidades por esta campaña."
Gemma Lienas, Escriptora
El Periódico de Catalunya, 6 d'abril del 2009
De vegades, s'ha de mirar enrera i, modestament, aprendre dels errors... em dóna la sensació que certa part de l'Esglèsia no ho veu així...
Petons i gaudiu de les vacances!!!
L'adjunto a continuació:
Los linces de la Conferencia Episcopal
"Observo con estupor el cartel de la campaña de la Conferencia Episcopal contra el aborto, en el que se juega con la idea de una especie protegida, la de los linces, y una amenazada, la humana. Me pregunto si el cartel es un ejemplo manifiesto de la ignorancia científica de la Iglesia o si lo es de su voluntad de engañar y confundir al personal. Es obvio que, con 6.000 millones de habitantes en el planeta, la humanidad no está amenazada. Es obvio también que nadie habla ni de asesinar bebés como el que ilustra el cartel. Y porque es obvio que un embrión o un feto de pocas semanas no es un ser humano.Un embrión es un conjunto de células sin autonomía que depende del útero en el que se aloja para respirar y alimentarse. El útero en el que se aloja pertenece a una mujer, que es --ella sí-- un ser humano pleno y autónomo, y que de ninguna de las maneras puede ser considerada solo como una incubadora.Tenemos muchas pruebas del desconocimiento científico de la Iglesia a lo largo de la historia: el Concilio de Le Mans (1248) prohibió las operaciones quirúrgicas, pues se consideraban prácticas de los infieles; en el siglo XVIII, la Iglesia se opuso a la vacuna antiviruela y condenó a Jenner, su descubridor, y en el XIX, la Iglesia echazó el uso de la anestesia, especialmente durante los partos, y acusó a su descubridor, James Young Simpson, de hacer incumplir el mandato divino de "parirás con dolor". La última estupidez, según el Vaticano, es que el condón no previene el sida sino que lo agrava.También tenemos señales numerosas de la voluntad de engaño de la Iglesia. Por ejemplo, cuando, con un menosprecio absoluto de las víctimas, ha encubierto casos de pederastia perpetrados por sus acólitos.En España, cuando alguien hace publicidad engañosa, se le cae el pelo. La Conferencia Episcopal no solo ha hecho publicidad engañosa sino que, además, la ha hecho con dinero que el Gobierno le da en virtud de un concordato con la Santa Sede; dinero que sale del bolsillo del contribuyente. Basta de dar dinero del presupuesto del Estado a los obispos, a quienes hay que exigir responsabilidades por esta campaña."
Gemma Lienas, Escriptora
El Periódico de Catalunya, 6 d'abril del 2009
De vegades, s'ha de mirar enrera i, modestament, aprendre dels errors... em dóna la sensació que certa part de l'Esglèsia no ho veu així...
Petons i gaudiu de les vacances!!!
dilluns, 30 de març del 2009
La nostra "estimada" crisi...
Adjunto un article publicat per Arturo Pérez Reverte a "El
Semanal" el 15 de novembre de 1998 titulat "Los amos del mundo".
Certament, la va clavar!
>> Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se
>> los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en
>> las manos, en la agenda electrónica, en la tecla antro del
>> computador, su futuro y el de sus hijos.
>>
>> Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a
>> mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de
>> probabilidad del cero coma cero cuatro.
>>
>> Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de
>> una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e
>> hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la
>> Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como
>> long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de
>> acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico
>> salvaje, como quien comenta el partido del domingo.
>>
>> Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas
>> que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero
>> van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará
>> el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a
>> volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser
>> reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos
>> expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan
>> por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca
>> pierden ellos, cuando pierden.
>>
>> No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones
>> fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la
>> economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con
>> espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo
>> por darles coba y subirse al carro.
>>
>> Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es
>> mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas
>> financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de
>> reconocida solvencia.
>>
>> Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el
>> presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del
>> banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que
>> los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten
>> viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que
>> los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.
>>
>> Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más
>> en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un
>> tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque
>> ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real,
>> con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y
>> palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales
>> comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
>> Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía
>> sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino
>> exactamente eso: alto riesgo de verdad.
>>
>> Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos
>> fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la
>> economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh,
>> prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que
>> controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de
>> otros, resulta que las pérdidas, no.
>>
>> Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de
>> esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si
>> jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de
>> todos nosotros.
>>
>> Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores
>> son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con
>> medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos
>> dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible
>> para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus
>> ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez,
>> de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices
>> Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a
>> las seis de la mañana para ganarse la vida.
>>
>> Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda
>> externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar
>> agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en
>> cabeza ajena.
>>
>> Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que
>> los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto
>> neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de
>> tanta poca vergüenza.
I aquest article fou escrit al 1998! Quin bon ull per a preveure el que passaria, no?
I quines veritats més grosses diu...
Una abraçada!
Semanal" el 15 de novembre de 1998 titulat "Los amos del mundo".
Certament, la va clavar!
>> Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se
>> los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en
>> las manos, en la agenda electrónica, en la tecla antro del
>> computador, su futuro y el de sus hijos.
>>
>> Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a
>> mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de
>> probabilidad del cero coma cero cuatro.
>>
>> Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de
>> una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e
>> hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la
>> Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como
>> long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de
>> acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico
>> salvaje, como quien comenta el partido del domingo.
>>
>> Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas
>> que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero
>> van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará
>> el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a
>> volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser
>> reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos
>> expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan
>> por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca
>> pierden ellos, cuando pierden.
>>
>> No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones
>> fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la
>> economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con
>> espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo
>> por darles coba y subirse al carro.
>>
>> Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es
>> mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas
>> financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de
>> reconocida solvencia.
>>
>> Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el
>> presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del
>> banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que
>> los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten
>> viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que
>> los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.
>>
>> Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más
>> en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un
>> tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque
>> ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real,
>> con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y
>> palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales
>> comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
>> Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía
>> sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino
>> exactamente eso: alto riesgo de verdad.
>>
>> Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos
>> fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la
>> economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh,
>> prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que
>> controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de
>> otros, resulta que las pérdidas, no.
>>
>> Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de
>> esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si
>> jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de
>> todos nosotros.
>>
>> Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores
>> son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con
>> medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos
>> dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible
>> para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus
>> ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez,
>> de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices
>> Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a
>> las seis de la mañana para ganarse la vida.
>>
>> Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda
>> externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar
>> agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en
>> cabeza ajena.
>>
>> Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que
>> los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto
>> neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de
>> tanta poca vergüenza.
I aquest article fou escrit al 1998! Quin bon ull per a preveure el que passaria, no?
I quines veritats més grosses diu...
Una abraçada!
dijous, 19 de març del 2009
Ja arriba el solet...
Es nota, s'olora, estem més contents i vitals...
Ja arriba el solet...
I , per a il.lustrar-ho, un immens clàssic que no es pot evitar tararejar cada cop que s'escolta...
Gaudiu-lo!!!!
Here comes the sun - The Beatles
Es una de les meves cançons preferides... a que us ha fet somriure i xiular???
Pos eso!
Petonets
Ja arriba el solet...
I , per a il.lustrar-ho, un immens clàssic que no es pot evitar tararejar cada cop que s'escolta...
Gaudiu-lo!!!!
Here comes the sun - The Beatles
Es una de les meves cançons preferides... a que us ha fet somriure i xiular???
Pos eso!
Petonets
dijous, 12 de març del 2009
La crua realitat
Avui ha sigut un dia ple d’emocions… he assistit a un enterro ple de llàgrimes i m’he adonat, un cop més, que la vida , a voltes, és molt dura.
Malauradament, al llarg de la vida, per lògica, assistim a actes com a aquests, però en aquest cas m´he adonat encara més accentuadament que la vida l’hem de viure a cada instant sense perdre’n ni un bocí.
Per que de les coses bones , n’aprens, i de les dolentes, també.
L’èsser humà és capaç d’adaptar-se i de superar durs tràngols, la història n’és plena d’aquests moments de superació i de tirar endavant, però de vegades hi ha persones que no s’en veuen capaç i cometen actes il.lògics en contra de natura.
Sempre he pensat que la vida, per se, el fet de viure, és un gran regal… potser és que malgrat els cops que m’he anat trobant, sempre m´he vist capaç de superar-los i treure’n quelcom de l’experiència… potser sóc més forta del que em penso, no ho sé, o potser senzillament estimo el fet de viure i no deixo que res m’impedeixi gaudir-ne, encara que no sempre tot sigui un camí de roses.
Quan veus que hi ha gent que no ho veu així, i decideix treure’s la vida tot d’una, no puc evitar sentir-me feta una merda.
Demà serà un altre dia…
que haurem de viure intensament…
Malauradament, al llarg de la vida, per lògica, assistim a actes com a aquests, però en aquest cas m´he adonat encara més accentuadament que la vida l’hem de viure a cada instant sense perdre’n ni un bocí.
Per que de les coses bones , n’aprens, i de les dolentes, també.
L’èsser humà és capaç d’adaptar-se i de superar durs tràngols, la història n’és plena d’aquests moments de superació i de tirar endavant, però de vegades hi ha persones que no s’en veuen capaç i cometen actes il.lògics en contra de natura.
Sempre he pensat que la vida, per se, el fet de viure, és un gran regal… potser és que malgrat els cops que m’he anat trobant, sempre m´he vist capaç de superar-los i treure’n quelcom de l’experiència… potser sóc més forta del que em penso, no ho sé, o potser senzillament estimo el fet de viure i no deixo que res m’impedeixi gaudir-ne, encara que no sempre tot sigui un camí de roses.
Quan veus que hi ha gent que no ho veu així, i decideix treure’s la vida tot d’una, no puc evitar sentir-me feta una merda.
Demà serà un altre dia…
que haurem de viure intensament…
dimecres, 11 de març del 2009
Frase del dia- XVII
"La igualtat entre homes i dones no s'assolirà fins que hi hagin tantes dones incompetents en llocs de responsabilitat com homes hi ha avui..."
frase extreta d'una entrevista a una de les primeres dones que van treballar a les brigades de RENFE als anys 70's, amb motiu del 8 de març , Dia de la Dona Treballadora
M'he quedat a gust, ho reconec...
frase extreta d'una entrevista a una de les primeres dones que van treballar a les brigades de RENFE als anys 70's, amb motiu del 8 de març , Dia de la Dona Treballadora
M'he quedat a gust, ho reconec...
dilluns, 23 de febrer del 2009
Carnaval a Vilanova i la Geltrú
El cap de setmana passat ha sigut Carnestoltes.
Els nens i els adults ho cel.lebrem disfressant.nos, és època de Dijous Gras, botifarres d'ou, coques de llardons, rues de carnaval, confetti, plomes i pintures...
I jo m'he enrecordat dels meus carnavals 20 anys enrera, quan tota la família anàvem a Vilanova i La Geltrú on els meus avis i tiets tenien , i tenen, una magnífica torre amb jardí. Allà, desprès de dinar al voltant de la llar de foc, ens disfressàvem tots junts, els meus germans i els meus cosins, i anàvem Rambla avall a veure l'ambient, tots guarnits de pallasso, charlot, mimo, sheriff, indi, pitonissa, enfermera... el que fes falta, vaja!.
L'endemà, els so de la música ens despertava , encara m'enrecordo de la tonada ( nananana nananana nananananá na na na na naná na na na na naná...) , eren les Comparses!
Totes les Colles ( Cofraries de Pescadors, de Veïns, de Jovent) anaven recorreguent les Rambles en parelles home-dona tot saltant i ballant al so de la orquestra que els precedia. El millor de tot, però, era que llençaven caramels!!!
En sentir la tonada, tota la quitxalla sabia que les comparses aviat passarien per davant de casa, i sortíem tot corrents al carrer a recollir el dolç premi . Evidentment, els meus cosins, com a bons vilanovins, sempre hi participaven, i en passar per davant nostre teniem ració extra de caramels...això sí, haviem d'anar amb compte doncs es tiraven amb força i més d'un "nyanyo" vem obtenir de regal. S'havien de protegir les finestres amb taulons el dia abans doncs el meu tiet ja estava fart de canviar vidres esquerdats...
A la Rambla de la Pau, molt a prop de casa la meva familia, hi vivia ( i encara viu, em penso) en Pere Tàpies, ben conegut per tots els catalans, fill de Vilanova i company d'infantesa del meu tiet. Doncs bé, com que en Tàpies era un personatje entranyable i es posava al balcó de ca seva a llençar eñs seus caramels ( per a provocar a les colles) , i com que llavors les colles s'hi tornaven amb més caramels, tots els nens i nenes anàvem a sota el balcó d'en Tàpies a recollir la gran quantitat de caramels que allà tiraven...des d'allà, tan sols aixecant el cap, l'espectacle era magnífic , veies un intercanvi de dolços projectils passant per sobre teu... amb els arbres i el cel blau de fons...
Era fantàstic!!! Al final del matí, les colles es dirigien a la Plaça Major on hi havia una Batalla Campal de caramels que es tiraven entre les colles, d'allà en sorties senyalat segur!!! Algun dels meus cosins havia vingut "lesionat"...
I la plaça, a la tarda, tenia un llit de caramels xafats que la feia especial...única.
Evidentment, a aquests records hi van associats també els de la meva familia, els meus avis Josep i Teresina, la meva tieta Pili, el meu tiet Jordi, els meus cosins Montse, Xavier, joan , Enric i Anna, i la resta de canalleta que va anar vinguent a mida del pas del temps.
I , evidentment, els meus pares Dolors i Josep, i els meus germans Oriol i Jordi ( Toti).
Els nostres estius a Vilanova també són mereixedors de ser explicats, però això, ja és una altra història! En un proper post...
dijous, 19 de febrer del 2009
Que boig, el món!
"Que boig el món, que no té cap sentit
i em fa pensar: "no sé què hi faig aquí.
Que boig el món, que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deixa sol
en el principi del camí.
Diuen que al món s'hi ve a patir.
Que boig el món, que no té cap ni peus
ni ens deixa tenir el que teníem ahir.
Que boig el món, que no vol aconseguir
per fi esborrar del mapa
aquelles coses que menyspreem,
i ens fan sentir mesquins.
En la distància està el secret,
callat, ocult, pacient, discret.
Per art de màgia
baixem com l'aigua
i, a cada obstacle,
refem com si res el camí,
construint a mida el destí.
A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res a perdre.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d'entre els possibles.
Que boig el món,
que em fa anar amunt i avall,
i és tard quan veig que molt pitjor estic jo.
Que boig el món, on podem creure en més d'un déu,
i això ens obre les ales de la vanitat,
podem ser injustos i malvats.
Però el pitjor és no saber mai
qui mou els fils al teu terrat.
Per art de màgia,
baixem com l'aigua
i a cada obstacle
refem com si res el camí
construint a mida el destí.
A contracorrent..."
Pemi Rovirosa, Lax'n'busto
El video, clickant aquí
Una cançó preciosa... no trobeu?
dimarts, 17 de febrer del 2009
Frase del dia - XVI
"La madurez llega cuando se puede mirar al futuro sin miedo y al pasado sin nostalgia"
mmmm... bona, eh?
I vosaltres, que hi heu arribat???
Jo crec que encara no...la nostàlgia sempre m'acompanya...
10 anys sense Sau
Ai! Dolça nostàlgia!!!
A la revista Enderrock d'aquest mes de febrer regalen un cd titul.lat M'en Torno a Sau: Tribut a Sau, incloc temes .
Val la pena escoltar versionades en diferents estils les cançons que molts de nosaltres tenim en la nostra memòria col.lectiva... grups emergents i consolidats del panorama musical català han volgut d'aquesta manera retre homenatje al desaparescut Carles Sabater, mort ara fa 10 anys, i en consequència, al grup Sau del que formava part juntament amb en Pep Sala.
Especialment sorprenent la versió instrumental del "Boig per tu", amb estil reggae ( El Belda i el conjunt Badabadoc ), i les versions del "Només ho faig per tu" ( Miquel Abras), d'una delicadesa emocionant,"Perestroika" (Verdcel), gran descobriment aquest grup, "Envia'm un àngel" (Bikimel), gratament encertada o "El tren de mitjanit" en veu femenina ( La Puerta de los Sueños).
Si més no, els nous arranjaments són de bon escoltar, cada grup amb el seu estil personalitza les cançons més conegudes i recordades d'aquest grup tant determinant durant els anys 90.
S'em fa agradable d'escoltar certes cançons imborrables en la meva memòria ( era una adolescent aleshores...) amb estil techno electrònic, amb bases rítmiques o amb riffs de guitarres al mes pur estil indie... sense comptar la qualitat de molts dels grups participants en aquest recull, noms que sonaran molt en un futur, sens dubte...
( Destacaria els anteriorment citats i també Espart, ERM i La Brigada...)
Això sí, el resultat val molt la pena. Els temes agafen una riquesa sonora brutal.
I ara, tornant enrera uns 15 anys, exclamaria : Visca Sau!!!!
divendres, 13 de febrer del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)