Diferents i irrepetibles, per Sílvia Bel , publicat al Diari Ara

Em ve de gust compartir amb vosaltres aquest escrit ... m'ha encantat!!!
Hauriem de reflexionar.hi... i què bé que escriu !

Diferents i irrepetibles

SÍLVIA BEL | Actualitzada el 11/02/2011 00:00

És petit, a l'escola el fan plorar perquè sovint no volen jugar amb ell. S'asseu sol a l'autocar i escolta els xiuxiuejos dels altres que parlen de la llàntia del seu jersei. A l'hora del pati es passa l'estona jugant sol a fer sorra fina, en aquest pati que és la vida on d'aquí uns anys aprendrà que les relacions humanes són l'assignatura que més costa d'aprovar. Sap que es faran grups i quedarà inevitablement i previsiblement desaparellat, i avergonyit haurà d'acceptar un lloc atorgat de mala gana. Se sent petitíssim si algú el mira i voldria desaparèixer sempre, fondre's per no haver de semblar el que sap que no és sense saber-ne. Però vol assemblar-se als altres perquè com que són majoria són feliços perquè no estan sols.

El meu petit amic es veu a ell mateix com una piltrafa amb potes. És una persona especial que plora quan veu un peix mort, que ha après a tocar Chopin tot sol, que l'empatia que és capaç de sentir pels que pateixen, l'angoixa, que va començar a llegir abans que a córrer i que demana perdó abans d'entendre que no tenia cap culpa. Una persona que es passa hores callat mirant les estrelles i hores i hores dibuixant-les.

No vulguis ser com els altres, amic petit, el món està ple d'estranyíssimes persones normals que no saben jugar sols. Agafa la teva nau espacial i vés a visitar els planetes, passeja't amb els extraterrestres i torna per ensenyar-nos les fotos, dibuixa el món des del cel i sigues meravellosament vulnerable en les teves peripècies.

Quan siguis gran, serà precisament per allò que et fa diferent que t'estimaran, i allò de singular que descobriran en tu el que els fascinarà, i quan t'estimis tal com ets no hi haurà cap nen de l'autocar que no vulgui acompanyar-te en alguna de les teves irrepetibles, estranyes i diferents aventures inimaginables.

Conclusions de mitjanit

Reflexió 1:

Jo, des de petita, soc noctàmbula, noctàmbula..
Crec que és la millor part del dia per a escriure i/o per a relaxar.te

Si?

Si...

O per llegir!

També!
Però jo, davant del pc, teclejo i teclejo...Com ara faig...I tot va sortint...
M’agrada!

Sí, deu ser relaxant... Jo prefereixo llegir.
Em fa por posar.me a escriure
Vés a saber si m’ajudaria o m’ho faria passar pitjor...

Em sembla una bona opció llegir...
Però potser t’aniria bé escriure, treuries moltes coses que ara et neguitejen.

Potser més endavant, quan tot passi.




Reflexió 2:

Última escena del capítol d’una sèrie de TV.
Mostra un personatge femení molt carismàtic caminant pels carrers d’una gran ciutat.
És de nit, i aquesta dona va caminant cap a la càmara... En un moment donat, s’atura i gira el cap cap a un cantó, com si hagués trobat quelcom o com si hi hagués alguna cosa que li cridés l’atenció en un costat...

Es brutal aquesta escena...
Es el que et deia avui…
Sense dir res… es diu molt...

Això és una de les coses que jo, personalment, valoro més d’un actor o actriu

Encara no sé per què es para...

Ostres…Es para inconscientment, com si s’adonés d’alguna cosa,
Com si hi hagués un “click”, un interruptor que s’encèn al seu cervell ...
Es dóna compte de que està perdent la seva parella...

Sí...
Suposo que sí...Aquesta escena està súper bé.

Es especial, de les millors escenes de la sèrie en molts anys...
Insisteixo, no hi ha diàleg, però tothom “veu” el que passa.
Es la màgia de les imatges...M’encanta...


Ella perduda en el caos i confusió de la gent
Aquesta escena és el reflex del que a ella li passa interiorment
Ella entre la multitud,
perduda entre la gent i perduda també interiorment ,
sense saber com tirar endavant...



No t’ha passat mai que vas pensant en les teves coses...
I et pares inconscientment?
A mi sí!

I és ara que veig per què realment ho fem...
Pensem en silenci...i al arribar a la conclusió,
el nostre cos reacciona... parant.se...

I llavors en acceptar la conclusió final a la que hem arribat, inconscientment també, seguim endavant!

Paral.lelisme?... Metàfora?...

...seguim endavant !!
Es genial!


Es una bona reflexió per a una bona imatge...
ho escriuré segur!


Conclusió 1:

A aquestes hores la meva neurona està revolucionada,
el que et deia, hiper activa!

Es que tot t’és motiu de motivació!! jajaja

Estic com una puta cabra, definitivament,
O és que hi ha lluna plena...
Però, per si de cas, no miraré si hi ha lluna plena...

Jo crec que les dues coses juntes...

Bon any 2011 !!!

Amics i amigues, encetem un nou any, l.any 2011 , alhora que també estrenem el 4rt any de "Tot Passejant per la Vida"...
Com passa el temps, ja fa 4 anys !!

Bé, l.únic que us desitjo és que passeu un bon any nou i que sihueu feliços, tot el que us permeti la crisi, el desncant social que ens acompanya i la deshumanització global que anem patint, sumat amb els constants atacs a la nostra identitat catalana i a la creixent pujada de preus de tot el que ens és necessari per a viure...
Sempre ens quedarà, però, el bon joc del Barça per a maquillar.ho tot una mica, i també sempre ens acompanyaran les ganes e tirar endavant costi el que costi i l, esperança en el demà.

"TOT ESTÀ PER FER, TOT ÉS POSSIBLE"
Miquel Martí i Pol

Una abraçada!
Marta

"Pastillas contra el dolor ajeno"

Immensa iniciativa de Medicos Sin Fronteras;
"Pastillas contra el dolor ajeno"... trobo que amb el nom ho diuen tot, per només 1€ a les farmàcies del país!

Es una caixeta amb 6 caramels de menta a dins i amb una explicació d'on es destinen els diners ( ajudaran a erradicar malaties "oblidades", en persones també "oblidades"...)

Val la pena, adjunto info al Facebook de MSF, i a la web de MSF

Gran campanya de sensibilització i conscienciació del molt que nosaltres tenim i del poc que d'altres tenen...us recomano veieu el video de presentació que adjunto a continuació o als links que us he adjuntat... i a més els caramels de dins estan boníssims! i són sense sucre!

Frase del dia - XLI

"La vida
és com l'abraçada d'un desconegut"

Llegida en un grafitti , en un mural d'art urbà...


M'encanta aquesta frase... immensos els poetes urbans, que mai et deixen indiferent amb el seu art...grans desconeguts, però grans filòsofs alhora... contradiccions d'aquest món nostre tant modern, però gris i metàl.lic alhora ???

A mi em crida l'atenció tot allò que et fa reaccionar, d'una manera o d'una altra, per a mi, aconseguir això s'endú tot el mèrit,
fer.nos despertar del nostre recolliment deshumanitzat i de desencant no ha de ser gens fàcil...

Balanç vital

Hi han moments a la vida en que ens aturem tot d'una i , conscient o inconscientment, fem balanç del que hem viscut i del que queda per endavant.
Tots ho hem fet, tots ho fem, tots ho farem ... és la recerca de l'equilibri personal, i tots mirem d'assolir.lo.

Molts ja coneixeu la meva debilitat per l'Ismael Serrano, però considero que en la cançó que us poso a continuació ha sabut plasmar aquest balanç que us comento d'una manera magistral; de manera sensible, entenedora i colpidora ; amb qui t'identifiques de seguida... són d'aquelles cançons que des del primer moment ja t'atrapen, i que a partir d'aleshores ja formen part de tu...

Ara que s'acosta un final d'any i un altre començarà, he pensat que potser podria ser un bon moment per a fer "Balance"



"Hago balance
y repaso viejas fotos.
Ya no soy aquel muchacho
con relámpagos en los ojos.

Conservo miedos
por los que aún debo cantar.
Aún siento el vértigo helado
al echar la vista atrás.

Aún me emocionan
viejas luchas,
el “No pasarán”.
Me duele América.
Amo viajar.
Sueño y milito
en tu risa,
en la amistad.
Leo tebeos.
Odio madrugar.

Aún creo en la utopía
y no soy el mejor hombre.
Reconozco que me cansa
dar siempre explicaciones.

Quiero que sepas
que, aunque arrastro mis fracasos,
si quieres contar conmigo,
aún guardo fuego en mis manos.

He aprendido
a hacer maletas
y a comer solo.
A reparar espejos rotos.
Sé del tesoro
de las cosas más pequeñas,
no siempre sé
lo que tiene urgencia.

Hago balance.
Queda todo por hacer.
Si tú quieres te acompaño.
No soy más que lo ves. "

Ismael Serrano, "Balance" , LP Acuerdate de vivir , 2010


Hi han frases i estrofes en que ho clava, no trobeu?

Petons!

Les boies enmig del mar

La setmana passada vaig assistir a una cantata infantil en favor d'Unicef ( ja sabeu que recentment he col.laborat amb ells amb el llibre "Bocins de Petits Miralls", que he escrit jo per a poder recaptar diners per a projectes que Unicef té a Haití , per a ajudar als nens que ho necessiten)

Bé, el cas és que allà em vaig retrobar amb responsables d'aquesta organització amb les que hem anat forjant una sincera amistat, i, una d'elles , l'Angelina, a part de regalar.me la seva simpatia, afalacs i una de les seves creacions de patchwork, em va regalar una reflexió que compartiré amb tots vosaltres.

Em va dir que així com hi han boies al mar, subjectades al fons de terra, on quan nades et pots agafar i reposar , també hi han amistats en les que et pots recolzar i descansar al llarg de la vida.
Aquest paral.lelisme del mar amb la vida, aixi com la comparació d'una boia ( que evidentment es deixa portar per les onades del mar ) amb una persona / amistat ( que evidentment també està influenciat per la vida, pel que ha viscut) em va deixar pensant.hi una bona estona... ostres, que em va encantar!!!

I del que em va "regalar" l'Angelina, jo, dins del meu univers particular, en treuria el següent:

" Els bon amics són com boies en la mar:
ben arrelats a la sorra;
gronxats pel devenir de la vida,
però que en els moments de necessitat ,
et permeten reposar i et reconforten"

Ara que hi penso, no només seria atribuïble als amics, també podriem incloure.hi una bona lectura, una bona melodia, una frase de reflexió, què sé jo, qualsevol cosa que ens permetés aquest esbarjo i recolliment, no trobeu?

Bé, una abraçada immensa a l'Angelina, la Blanca, la Rosa i l'Assumpta ( elles ja saben per què!)

Petons!

Frase del dia - XXXVII

"- ¿Com podem ser tant diferents i sentir.nos tant iguals? - va meditar en Flitter.

- ¿I com podem sentir.nos tant diferents i ser tant iguals? – va preguntar.se en Pip.

Crec que això és tot un misteri... "

Fragment extret del llibre infantil "Stelalluna", de Jannell Cannon



i tant que és un misteri.... al llarg de tota l'existència humana aquest misteri encara no s'ha resolt....

us recomano aquest conte tingueu l'edat que tingueu; temes con la convivència, la solidaritat...així com les treballades il.lustracions us captivaran .

adjunto link on explica un xic més sobre l'obra:

Stelalluna , Janell Cannon

Frase del dia - XXXVI

"El paradís no és a la terra,
però n'hi ha uns quants fragments..."

Aquesta frase la tenia escrita en un full sobre la nevera del pis de Moià , i l'he retrobada després d'uns quants anys, quan em disposo a deixar aquest pis després de 12 anys...no recordo qui la va dir, ni sé on la vaig trobar, el que sí sé és que la vaig llegir , em va captivar, i, com faig molt sovint, la vaig escriure en el primer tros de paper que tenia a mà...per així recordar.la i, fins i tot, compartir.la amb algú com ara faig.

L'essència que té aquesta frase la sento en molts moments de la vida... moments en que em sento feliç de poder fer... de poder tenir...de poder veure o de poder estar amb petits trosssets de paradís... en aquest nostre món terrenal...

Petons de dissabte matinada...

Frase del dia - XXXV

"Sóm esclaus de les nostres paraules
i amos dels nostres silencis "

"Bocins de petits miralls", el meu segon llibre de poesia per a una bona causa

Amics i amigues,

he estat absent molt de temps, però no ha estat per manca d'idees ni de ganes de comentar que m'he trobat tot passejant per la vida...res més lluny de la realitat...

estava escrivint el meu segon llibre de poemes, aquest cop m'he intentat inspirar per a col.laborar en la III Setmana Solidària de Tossa de Mar, que enguany col.labora amb UNICEF.

La intenció en la venta de "Bocins de petits miralls", que és el títol del llibre, és recaptar el màxim de diners per als projectes que Unicef té a Haití, focalitzat especialment en ajudar als infants que allà viuen, reconstruint i /o fent noves escoles i orfanats.

Així doncs, si algú de vosaltres vol col.laborar en aquest projecte comprant el llibre que he escrit, l'únic que ha de fer és posar-se en contacte amb mi , o venir a Tossa de Mar el proper dia 31 de juliol, a la presentació que tindrà lloc a l'edifici La Nau , al costat de l'estació d'autobusos, a la sala d'actes del primer pis, a les 7 de la tarda.

Allà estaré jo i la Gina Soler Ferrer, d'onze anys, que ha fet les magnífiques il.lustracions que acompanyen els versos del llibre.

Us incloc l'anunci de l'acte on també s'inaugurarà una exposició de fotografies fetes pel fotògraf Joan Simó, i recolzada per UNICEF, titulada "Ser nen a Burundi", que podreu veure fins el proper 27 d'agost.

Coptarem també amb la presència de representants d'Unicef a Girona, i , evidentment, de la representació política de l'Ajuntament de Tossa.

Us hi esperem!

Seguirem informant...

Reflexió de matinada

"Com que no sabràs mai qui pensa en tu...
pensa tu en ells... "

Bona nit, gent

recordeu que penso en tots vosaltres,eh ? Petons

Frase del dia - XXXIII

"El temps és molt lent pels que esperen,
molt ràpid pels que tenen por,
molt llarg pels que es lamenten,
molt curt pels que festejen...

però , pels que estimen,
el temps és eternitat"

WILLIAM SHAKESPEARE

Llueve- Ismael Serrano

L'Ismael Serrano actua avui a Barcelona, aprofitant que acaba de sortir el seu últim treball " Acúerdate de vivir " , Memento vivere, en llatí, frase que acostumava a posar-se als rellotges de sol de les façanes per a fer.nos conscients del pas del temps i del que cal aprofitar.lo.
Ultimament , me n'adono que la meva vida gira massa al voltant del "temps"...mmm... era una reflexió en veu alta, perdoneu.

Bé, al tema, per a variar, aquest cop tampoc he aconseguit entrades per a poder.lo veure, és quelcom sorprenent, s'esgoten en un moment, i, evidentment, faig tard en aquestes coses.
O sigui, que no tindré concert , però em consolo amb una de les reflexions que el mateix Ismael Serrano ha publicat al seu Facebook ( aquestes tecnologies de vegades són una meravella!)

Es titula " Llueve " i explica les sensacions i reflexions que ha tingut el cantautor madrileny aquests dies que ha estat per Barcelona.
A mi, m'ha emocionat... tot i que ja sabeu, que tot el que fa aquest home, m'encanta...
aqui ho teniu :

"Una cortina de agua baila por las calles de Barcelona, dibujando en el suelo coronas de agua. Llueve sin parar durante todo el día. Barcelona, empapada, abre su gabardina, como un exhibicionista, invitándonos a todos a escondernos bajo su abrigo, para guarecernos de la tromba. Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo.

La primera vez que toqué en Barcelona apenas éramos una decena de personas. Fue en la sala Tarantos allá por el 97. La Plaza Real saludaba la entrada de aquel muchacho de Madrid, con relámpagos en los ojos, con su despliegue de turistas, malevaje y palmeras abriéndose al cielo como una oración. En el local abrí la funda de mi guitarra y derramé las primeras canciones de “Atrapados en azul” ante un público desconocido y curioso. Ya ha llovido desde entonces. Casi tanto como hoy.


Desde entonces cada uno de mis discos ha sido presentado puntualmente en Barcelona, estrechando el vínculo que me une a esta ciudad en la que he dado largos y hermosos conciertos. Después de Tarantos, el Llantiol. Luego el Apolo. Alguna vez en el festival de Barna Sants, y más tarde el salto al Palau, con las musas vigilando nuestro canto de titiritero, temblando con la magia que palpita en cada tesela de sus mosaicos. Después vendría el Auditori, que nos recibirá en estos días para celebrar que aún intentamos recordar qué era vivir.

Barcelona. La ciudad de los prodigios. “Más, cada vez más hondaconmigo vas, ciudad,como un amor hundido,irreparable.A veces ola y otra vez silencio” cantaba Gil de Biedma.

Barcelona es para mi Gil de Biedma. José Agustín Goytisolo. Fonollosa en la voz de Albert Pla o en los versos de Ciudad del hombre: Barcelona. Es el Pijoaparte seduciendo a la niña rica que fantasea con proletarios. Son los poemas de Joan Margarit cargados de nostalgia, de trenes que viajan en la noche, y de la memoria herida por aquellos que perdimos.

Barcelona me trae recuerdos de una noche en Montjuic cuando The Police abría la botella y leía su mensaje . Barcelona es la voz de Llach o de Serrat. El “Qualsevol nit pot sortir el sol” del galáctico Sisa. Barcelona son retales de mi vida, fotos a contraluz. Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre, cantaba Manolo García.

Barcelona es el paseo por el barrio gótico tarde, como siempre tarde, una noche “en que comenzaba todo, toda la noche amor. Toda la noche claridad y vehemencia, toda la noche amor.” Cantaba Goytisolo.

Esta será una semana recorriendo el Mediterráneo. Quedarán prendidos en nuestro pelo rayos de sol como agujas de pino tras la siesta. Volveremos a Madrid tras pasar por Palma de Mallorca, Barcelona, Tarragona y Valencia. Traeremos hasta Madrid el sabor amargo del llanto eterno, ese que lleva adherido Serrat a la piel, un trozo de Mediterráneo con el que pintaremos de azul las futuras y largas noches de invierno.

Viajamos soñando ser eternos, como el mar que vigila nuestro recorrido, bebiendo el incansable aguacero que nos acompañará en cada trayecto, para devolver en futuras canciones algo de aquello que amamos.

Llueve, y mientras el compás obstinado del limpiaparabrisas mece nuestro sueño, Barcelona se abre como una flor tras el cristal del auto que nos lleva, con la tranquilidad de un barco que atraca en el final de la noche. Miramos llenos de agradecimiento el paisaje envuelto en la cortina de agua, sus calles brillantes, como el lomo de una ballena dormida, mientras la ciudad espera a que amaine, como un amor hundido e irreparable, marchando hacia tu encuentro. "

Què us ha semblat?
S'admeten opinions!

Per molts anys, Dr Broggi

El passat 27 de febrer el president de la Generalitat, José Montilla, va inaugurar l’ Hospital Moisès Broggi, a Sant Joan Despí (Baix Llobregat), que donarà servei a 11 municipis de la comarca, amb una població de més de 300.000 habitants.

Un dels protagonistes de l’acte institucional de la inaguració va ser el mateix doctor Moisès Broggi, de 102 anys. "Es un gran honor veure el meu nom en un hospital que es un símbol de lluita de l’home contra el dolor", va dir.

Curiosament, i com ja sabeu a mi el que m’agrada fer el cafè al matí tot fullejant el diari, el passat 22 de febrer vaig llegir la contraportada d’EL PERIÒDICO de Catalunya, on li feien una entrevista al Dr Broggi, i em va semblar un personatge molt entranyable i en el que deia hi vaig trobar veritats que tot sovint oblidem...us adjunto a sota l’entrevista.

Si teniu 5 minuts i podeu llegir.la, aquest vellet que és una eminència de saber i saviesa no us deixarà indiferents...

per cert, està nominat al Català de l'Any...




22/2/2010 LOS CANDIDATOS A CATALÀ DE L’ANY
Moisès Broggi: «La vida es como ir en bicicleta: si te paras,te caes»

CIRUJANO CENTENARIO E INNOVADOR. PROMOTOR DE LA BIOÉTICA.


ÀNGELS GALLARDO
Fue un cirujano avanzado a su época, operó a heridos en el frente militar y conoció el vacío profesional que sufrieron los que no ganaron la guerra. La vida de Moisès Broggi (Barcelona, 1908) ha sido intensa, pero él se ha ocupado de enmarcarla siempre en una actitud humilde, culta, generosa y de fácil acceso. Así sigue siendo. Se muestra en paz, relajadamente feliz y tranquilo.

–Desde que pasó de los 100 años no paran de hacerle homenajes.
–Bueno, estoy acabando la vida y me hace ilusión que se piense en mí.

–¿En qué nota el paso de los años?
–Con la edad, la mente me ha ido creciendo y el cuerpo menguando. Cada vez tengo más memorias acumuladas, pero el cuerpo se defiende peor. Va disminuyendo la fuerza muscular, la vista, el oído... al final no quedará nada de mí. Estoy seguro de que ahora un resfriado me tumba, pero mi tejido nervioso y mi cerebro van mejorando, por la interrelación que hago de las cosas pasadas.

–¿Así se conserva el cerebro?
–Se conserva pensando. Sin parar. A mí me interesan las cosas. Estoy convencido de que si me sentara en una silla sin hacer nada interesante, me quedaría allí para siempre. La vida es como ir en bicicleta: si te paras, te caes. Si no leyera y escribiera a diario, si no tuviera ilusión y pensara en hacer esto y lo otro, me apagaría. La ilusión se regenera con el esfuerzo.

–Tiene un siglo entero en su mente.
–Un siglo. Muchos cambios. Cumpliré 102 años en abril. A principios del siglo XX, el mundo tenía 1.000 millones de habitantes; ahora somos 6.000 millones. Hay más gente y la desigualdad cada vez es mayor. Los lugares con más población son los que tienen más miseria. Eso crea violencia. Recuerdo todo esto cada día.

–¿Tiene un método para recordar?
–Evocando. Pienso en una cosa del pasado que tengo guardada, y me vuelven los recuerdos relacionados. Por asociación. Un hecho arrastra a otro. Y muchas cosas se repiten.

–Se repiten.
–Sí. La humanidad no se arregla. Sigue haciendo lo mismo de siempre: los poderosos dominan a los que no lo son. Y los explotan. El egoísmo gana al altruismo, y es la fuente de todos los problemas. Es fatal.

–¿Qué actitud es imprescindible para vivir en paz con uno mismo?
–Respetar a los demás. Yo he vivido momentos felices y momentos desgraciados. Quien vive de diversión en diversión se equivoca. Hemos de pasar desgracias para poder entender las de los demás. Si no, no puedes tener compasión ni ponerte en el lugar de quien sufre. Hay un dicho egipcio antiguo que dice que las penas son la mejor preparación para la muerte. Y hay que estar preparado.

–¿Se considera preparado?
–Sí. Es lo que ahora me toca. La muerte es un misterio, igual que la vida. Soy consciente de que tengo más de 100 años, pero eso no es nada. La vida es cortísima. Incluso las cosas que más te ilusionan, la riqueza y el poder, acaban enseguida. Al final, solo te queda lo que eres.

–Usted es médico.
–Cirujano general. Acabé la carrera a los 23 años. A los 28 fui uno de los fundadores del servicio de urgencias del Hospital Clínic y cuando vinieron las Brigadas Internacionales trabajé con ellos. Me fue muy bien, porque vi las desgracias de la guerra. Gente joven que moría. Trabajé en Francia y en Gran Bretaña, aprendí técnicas nuevas. Tuve suerte.

–Eso le supuso el veto para ejercer en la Seguridad Social española.
–Sí, porque había que certificar que era adicto al glorioso Movimiento, y no podía. Tenía muy buen expediente.

–Y entonces fue el médico personal de muchas familias catalanas: los Trias, los Maragall, los Pujol...
–Sí. Al acabar la guerra, como yo era de los que habían perdido, me echaron de los hospitales y de las universidades. Esas familias, en cambio, confiaban en médicos como yo.

–¿Se considera religioso?
–Sí. Yo creo en lo desconocido. El mundo no se entiende sin un espíritu universal, sin la religión. ¿Cómo se explica que los astros viajen siempre alrededor del sol, con una regularidad fantástica, sin una fuerza que lo ordene todo? Es imposible.

–Usted es un científico.
–Sí, pero la ciencia no lo explica todo. La ciencia entiende lo material, lo que se puede medir, pero no pasa de ahí. No explica qué es lo que anima a la materia. Nosotros, por ejemplo, estamos supeditados a un ritmo vital: pasamos de la infancia a la juventud, a la vejez, a la muerte... Todo está planificado, pero no sabemos por qué ni cómo. Eso que no explica la ciencia es la religión. Incluida la idea del infinito.

–¿Qué diría que es el infinito?
–Es imposible explicar las cosas sin el infinito. El infinito no se puede demostrar, pero tampoco se puede demostrar que no exista el infinito. No todo lo que no se puede demostrar significa que no existe.

Ostres, 102 anys i amb el cap tant clar i l'esperit tant pur..

Per molts anys, Dr Broggi!

De vegades, ens en sortim...

Provem d'encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluïnt les millors gales,
a discos , amb dones ,amb feines estables.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Intentem encaixar en el retaule magnífic,
dels qui van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia contents compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes.
El pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre.
Havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa
capgira el que vèiem lògic tot fent evident ,que per un moment,
ens en sortim.

MANEL, "Captatio Benevolentiae"

Reflexió compartida en veu alta...

"El passat és record,
el futur és incertesa
i el present és el que tenim..."

ho vaig posar al facebook i algú a qui estimo molt em va contestar el següent:
"D'akí el seu nom...li diem present perque és un regal."

He pensat que estaria bé compartir.ho...

Petons!

2on aniversari del bloc!!!!

Ja fa dos anys que aquesta aventura va començar...
no està gens malament, el temps va passant ...i quedant!

"Tot passejant per la vida" , en el seu segon anyet, ha tingut 2.514 visites (l'any anterior no arribava a 2.000!) , de 1.189 usuaris diferents (majoritàriament d'Espanya - Catalunya , però també de molts llocs del planeta, fins a 42 països !), i hi he postejat 73 entrades... ( 1 més que al 2008, ups!)

Unes quantes xifres per a començar el 2010, i espero que, per part meva, en aquest any nou el bloc tingui encara més posts!!!

Només em resta donar-vos les gràcies per fer.ho possible!

Ens veiem tot passejant, si ho voleu, és clar!

Petons

Frase del dia - XXXII

Frase per a començar el 2010 amb una mica més de reflexió...
Allà va...

" No nos damos cuenta de que somos tiempo. Cada vez que decimos que no tenemos tiempo es como decir que no existimos."

Martin Heidegger , filòsof alemany del S.XX

... en prenem nota??

Frase del dia - XXXI

"Crear no sempre és posar. També és treure.
No només construir castells en l'aire, sinó també descobrir palaus en el subsòl."

Màrius Serra, escriptor i periodista català.