Neu a Barcelona!

Feia 17 anys que no nevava tant a Barcelona com ahir ho va fer…
Recordo que llavors, jo tot just començava a anar a la Facultat de Biologia i era una joveneta amb tot per fer, amb la butxaca buida i el cap ben ple … noi, quins records!
Bé, doncs ahir , em vaig trobar a ple Eixample, on tinc les oficines, jugant amb les volves que queien com si fos llavors, com una nena gran, i amb un somriure al rostre de satisfacció immensa.

Va començar a nevar al migdia, en sortir cap a dinar les meves companyes i jo anàvem exclamant “ Està nevant!... Està nevant! “… cap a la tarda aquesta expressió ja s’havia transformat en “ Com neva! “, i estona després ja va canviar a “ Osti! Heu vist com neva?!”…

Ens hauríeu d’haver vist a unes set - vuit persones tots majors de 35 anys badant des de darrera de la porta de vidre de l’entrada amb la boca ben oberta i els ulls mirant enlaire.. “uau… que maco!...” quina passada…”… “és preciós, oi?”… “osti, la que està caient”…”Tot està blanc…mira el de la moto! “… " a mi és que m'encanta veure nevar"... “ mira,està quallant…”

Per un moment tots els que ho admiràvem erem com criatures.. vem sortir a fer.nos fotos, ens vem tirar boles de neu, aixecàvem els braços volent agafar les volves en l'aire, trepitjàvem la neu per a sentir el cruixir sota els peus... vaja, que èrem feliços!
I com nevava al bell mig de l’Eixample!!! Magnífic! Els arbres eren de postal, tots retallats per la neu, i els vianants, juntament amb els que érem allà, érem partíceps d’aquest moment màgic.

Però aquest moment tant especial , amb el pas dels minuts, va esdevenir cap a unes altres sensacions...les expressions es van transformar en : “ a aquest pas ens quedem aquí a dormir”…”osti, els nanus!”...” “no para, eh?” … “cullons, com neva!està tronant!”… ”aquesta si que es forta!”…” Nois,que diuen a la ràdio que no van els busos ni els trams”… “ osti, els cotxes estan patinant”… ”ai, ai ,ai … potser que fotem el camp...”

Total, que vem posposar la reunió que teníem, i, per a poder tornar a casa, vaig haver de deixar el cotxe al pàrking de l’oficina, i vaig haver d’anar a buscar el metro ( evidentment, hi vaig arribar ben xopa).

Però el pitjor de tot va ser el tros que vaig haver de pujar caminant fins a casa…
Semblava que estiguessis en una ciutat apocalíptica... cotxes en mig del carrer, la gent intentant no caure, un silenci aterridor...semblàvem animes en pena per mirar de no relliscar!!!
I , a sobre, el tros a pujar feia pendent... total, que si m’haguèssiu vist per un forat us hauríeu pixat de riure, us ho asseguro...

Vaig arribar, finalment, i això és l’important, amb la meva integritat física intacte! ( bé, això us ho comfirmo en uns dies) .... i em vaig "regalar" a mi mateixa una passejadeta amb el gos pel carrer tot nevat i cobert per un mantell blanc, sense cotxes circulant i amb els veïns admirant l’estampa com jo feia... Amb el fred que m’acariciava el rostre...

Malgrat tot, va ser un dia únic!

Neu, gel i “superherois” del S.XX

Com estem en dates fredes, avui parlaré d’uns superherois ( o superhomes…) de vegades no reconeguts pero que varen aconseguir fites sorprenents a temperatures sota zero…

Aquest cap de setmana passat morí Edmund Hillary, el primer home que va coronar l'Everest.
Aquest alpinista neozelandès va trepitjar el sostre del món ambTenzing , el seu sherpa, el 1953 , ni més ni menys que 8.848 metres d’alçada en unes dates ( l’any 1953) on les condicions no tenien res a veure amb les d’avui en dia.

Sens dubte, un mèrit per a treure’s el barret, i encara més tenint en compte la llista de candidats que l’havien precedit sense èxit. (Formaven part d’una expedició britànica que va treballar durant més tres mesos per fer possible la gesta. I posar fi, així, a més de 30 anys d'intents infructuosos, iniciats el 1921 pel britànic George Mallory)
Hillary fou la primera persona a mirar la resta de la humanitat des del lloc més alt del planeta el 29 de maig de 1953.

Havia sortit, juntament amb el xerpa Tenzing Noray, a les 6.30h del matí des de 8.500 metres d’altura, disposats a arribar al cim de la muntanya més alta del món.
Cinc hores després, Hillary i Tenzing ho aconseguien... Tant d'esforç per estar-se a penes 15 minuts al sostre de la Terra!! Hillary ni tan sols té una foto al cim: el moment històric el va captar ell, amb la seva càmera, amb Tenzing --mort el 1986-- com a protagonista.

L' Everest ( 8.848 m d'alçada)

Els mitjans de comunicació destaquen d’Edmund Hillary la seva "determinació, humilitat i generositat", i fan sentències com aquesta: "El llegendari aventurer i filantrop és el neozelandès de més renom que hagi existit".
Al Nepal l’anomenaven “ el gran home” i rebrà funeral d’estat per part del govern de Nova Zelanda.

S’el considera una autèntica llegenda i va escriure una pàgina de la història mundial que perdurarà al llarg del temps…

Des d’aquí el meu modest homenatge per als homes que aconseguiren aquesta gran fita… sens dubte Hillary fou un superhome!!!



Lligant amb aquesta notícia, l’altre dia en un sopar amb companys de feina, va sortir a relluïr la magnífica exposició “Atrapats al gel” , “ LA LLEGENDÀRIA EXPEDICIÓ A L’ANTÀRTIDA DE SHACKLETON”, que té lloc a les Drassanes de Barcelona fins el 24 de febrer del 2008.


Aquesta exposició ens fa reviure la increïble proesa de l’explorador Ernest Shackleton i els seus vint-i-set homes en el seu intent per dur a terme la primera travessia a peu de l’Antàrtida. L’agost de 1914, mentre esclatava la Primera Guerra Mundial, el seu vaixell, l’Endurance, va començar aquesta aventura singular. Però quan es trobava a només un dia de navegació de terra ferma, va quedar atrapat al gel del mar de Weddell, on va restar, a la deriva, durant gairebé tot l’any 1915. Finalment, destrossat per les escomeses i la pressió del gel, es va enfonsar. A partir d’aquest moment i fins al setembre de 1916, Shackleton i els seus homes van haver de superar les circumstàncies més adverses. Frank Hurley, el fotògraf de l’expedició, va copsar de manera magistral la lluita diària dels seus companys per sobreviure i la impressionant bellesa dels paratges antàrtics.

A més, amb l’entrada a aquesta exposició teniu un descompte per a la pel.lícula-documental de la mateixa odissea a l’IMAX ( “The Endurance”, nom del vaixell amb que viatjava l’expedició)

Jo coneixia Shackleton pel llibre que porta el mateix nom de l’exposició , “Atrapados en el hielo” ( Caroline Alexander) i que per cert em va encantar...
doncs bé, si teniu ocasió, és al.lucinant adonar.te de les condicions tant extremes amb que aquesta expedició va trobar.se a l’Antàrtida, i , tot i així, ser capaços de sobreviure...

Dir.vos que van trigar dos anys a arribar a un lloc poblat i un altre any a arribar a Anglatera, d’on havien sortit el 1914, i el mèrit, en gran mesura, va ser de Sir Ernest Henry Shackleton, un altre superhome al meu parer, ja que va aconseguir amb la seva força i coratge que la tripulació, que tots els seus homes, sobrevisquessin a una situació del tot adversa...




En l’exposició de Les Drassanes es mostren també les magnífiques fotografies de Frank Hurley, membre de l'expedició, d’una bellesa colpidora ( penseu que era a principis del S,XX...) , i també s'exposen unes simulacions del que van viure molt ben pensades que no us deixaran indiferents...

Per a més informació, en aquest blog de xnem hi ha un post molt interessant.



Resumint, que s’ha d’anar a veure! Que de tant en tant també és bo veure que els humans sóm capaços d’assolir fites impensables i impossibles...



Petons