Sant Jordi és especial...
és especial per a molts catalans, és especial per a mi...
per què?
Pel que simbolitza, pel que representa, per que és el dia del llibre, de la cultura, per que tots i totes anem amb roses pel carrer, ja sigui per a regalar.les o per que ens les han regalat, és especial per que ja és primavera, per que ve de gust sortir al carrer, per a passejar i per a veure l'ambient de tradició i festa que es respira allà on vagis, envoltat de colors grocs, vermells i verds...
Per que és un dia de poesia, per que acostuma a fer bon temps, per que és una Diada catalana i reivindicativa, i per que a qualsevol família hi ha algun Jordi que altre i també és motiu de felicitar i cel.lebrar... i a més més, per que una donzella es va salvar dels ullals del drac, es pot demanar més?
res, que m'agrada el dia de Sant Jordi... es nota???
vaig a contagiar-me de tot el que us acabo d'explicar... i a buscar algun llibre!!!!
Petons
dijous, 23 d’abril del 2009
LA MÀGIA DE LA ROSA
Em trobava en aquell indret,
envoltada de montantes misterioses;
jo, la donzella elegida.
El cap del poble havia hagut de fer la tràgica el ecció
que any darrera any sentenciava la vida d’una jove.
Quan el sol començava a amagar-se darrera les muntanyes,
vaig sentir un so molt intens que ho inundava tot, era ell,
s’aproximava, no hi havia sortida…
El vaig veure aparèixer, enorme i terrorífic,
la distància s’anava reduint i el meu temps s’acabava…
De sobte, un so diferent va copsar la meva atenció,
venia del meu darrera i em vaig girar, només es veia pols,
però alguna cosa s’acostava a gran velocitat…
El meu desconcert era absolut,
estava sentenciada
a mans del drac, però un petit alè d’esperança em va envair.
Al cap d’uns moments, va aparèixer
un cavaller que portava una gran llança i anava vestit amb una
armadura molt lluent, en la que es reflectien
els últims raigs de sol, directe i decidit es dirigí cap al drac,
travessant-li el pit amb la seva llança.
Aleshores, es dirigí cap a mí, i jo, gairebé sense paraules,
li vaig preguntar:
-Qui sou?
-Un cavaller errant_em contestà.
-Per quin nom us coneixen, gran cavaller?-li digué.
-Per en Jordi, dolça donzella-em respongué.
Un batec d’ales em va tornar a la realitat, jo era allà,
estirada, al mig d’una vall immensament verda,
mig ensomniada i amb una rosa vermella a les mans.
Dolors G.Romeu
envoltada de montantes misterioses;
jo, la donzella elegida.
El cap del poble havia hagut de fer la tràgica el ecció
que any darrera any sentenciava la vida d’una jove.
Quan el sol començava a amagar-se darrera les muntanyes,
vaig sentir un so molt intens que ho inundava tot, era ell,
s’aproximava, no hi havia sortida…
El vaig veure aparèixer, enorme i terrorífic,
la distància s’anava reduint i el meu temps s’acabava…
De sobte, un so diferent va copsar la meva atenció,
venia del meu darrera i em vaig girar, només es veia pols,
però alguna cosa s’acostava a gran velocitat…
El meu desconcert era absolut,
estava sentenciada
a mans del drac, però un petit alè d’esperança em va envair.
Al cap d’uns moments, va aparèixer
un cavaller que portava una gran llança i anava vestit amb una
armadura molt lluent, en la que es reflectien
els últims raigs de sol, directe i decidit es dirigí cap al drac,
travessant-li el pit amb la seva llança.
Aleshores, es dirigí cap a mí, i jo, gairebé sense paraules,
li vaig preguntar:
-Qui sou?
-Un cavaller errant_em contestà.
-Per quin nom us coneixen, gran cavaller?-li digué.
-Per en Jordi, dolça donzella-em respongué.
Un batec d’ales em va tornar a la realitat, jo era allà,
estirada, al mig d’una vall immensament verda,
mig ensomniada i amb una rosa vermella a les mans.
Dolors G.Romeu
diumenge, 19 d’abril del 2009
Una deliciosa novela
Farà un parell de setmanes, com cada dissabte, vem anar a comprar a una gran superficie…
En baixar a la planta de sota, just davant meu hi havia un expositor amb llibres de butxaca, nous, clàssics i llibres per a nens.
Va haver.n.hi un que em va cridar l’atenció…no sabria dir-vos per quina raó... pel títol?... Pel disseny senzill però amb gust?...per l’etiqueta que tenia enganxada i que posava
“ La Novela revelación del Año : 100.000 ejemplares vendidos”.
Intuició, potser?
“Sabor a Chocolate” , José Carlos Carmona , Alfaguara, Punto de Lectura , S.L. , 2008
El vaig agafar , vaig veure que havia guanyat el XIII Premio Universidad de Sevilla i vaig llegir la contraportada, que em va captivar. S’hi barrejaven la música, la guerra, la xocolata, els escacs ,un violí, l’amor i els somnis… un prel.ludi suggerent, oi?
El preu, també em va captivar, 7 €!
Total, que m’el vaig quedar.
Ahir el vaig veure sobre la tauleta del menjador, i vaig començar a llegir.lo… en 2 hores el tenia llegit!
Es una novela deliciosa, de capitols curtets ( el format em va recordar Seda, d’Alessandro Baricco, també preciosa), és directa,sense floritures… enganxa.
Té detalls que la fan interessantíssima, a mida que la història avança cronològicament ( inclou un període que cobreix quasi tot el S.XX), va intercal.lant fets històrics, socials i culturals depenent de l’època o any que es descrigui , i alhora, va citant clàssics de la literatura, de la música ( clàssica o contemporània) o del cinema. Això, sota el meu parer, la fa encara més llaminera.
Evidentment, el que a mi em va enganxar va ser el fil argumental, la història d’unes persones que , independentment del lloc i època, està intimament entrellaçada, i , evidentment, no exempte de melodramatisme ( els fets passen en un periode que inclou les dues guerres Mundials…).
Però, de debò, és fàcil de llegir, et fa pensar ( hi han algunes frases que no tenen desperdici sobre reflexions humanes, d’aquelles que dius, “i quanta raó hi ha!”).
És una petita joia...
Adjunto comentaris d'altres lectors aquí i entrevista a l'autor aquí
A mi em va encantar, i no em va deixar indiferent...
En baixar a la planta de sota, just davant meu hi havia un expositor amb llibres de butxaca, nous, clàssics i llibres per a nens.
Va haver.n.hi un que em va cridar l’atenció…no sabria dir-vos per quina raó... pel títol?... Pel disseny senzill però amb gust?...per l’etiqueta que tenia enganxada i que posava
“ La Novela revelación del Año : 100.000 ejemplares vendidos”.
Intuició, potser?
“Sabor a Chocolate” , José Carlos Carmona , Alfaguara, Punto de Lectura , S.L. , 2008
El vaig agafar , vaig veure que havia guanyat el XIII Premio Universidad de Sevilla i vaig llegir la contraportada, que em va captivar. S’hi barrejaven la música, la guerra, la xocolata, els escacs ,un violí, l’amor i els somnis… un prel.ludi suggerent, oi?
El preu, també em va captivar, 7 €!
Total, que m’el vaig quedar.
Ahir el vaig veure sobre la tauleta del menjador, i vaig començar a llegir.lo… en 2 hores el tenia llegit!
Es una novela deliciosa, de capitols curtets ( el format em va recordar Seda, d’Alessandro Baricco, també preciosa), és directa,sense floritures… enganxa.
Té detalls que la fan interessantíssima, a mida que la història avança cronològicament ( inclou un període que cobreix quasi tot el S.XX), va intercal.lant fets històrics, socials i culturals depenent de l’època o any que es descrigui , i alhora, va citant clàssics de la literatura, de la música ( clàssica o contemporània) o del cinema. Això, sota el meu parer, la fa encara més llaminera.
Evidentment, el que a mi em va enganxar va ser el fil argumental, la història d’unes persones que , independentment del lloc i època, està intimament entrellaçada, i , evidentment, no exempte de melodramatisme ( els fets passen en un periode que inclou les dues guerres Mundials…).
Però, de debò, és fàcil de llegir, et fa pensar ( hi han algunes frases que no tenen desperdici sobre reflexions humanes, d’aquelles que dius, “i quanta raó hi ha!”).
És una petita joia...
Adjunto comentaris d'altres lectors aquí i entrevista a l'autor aquí
A mi em va encantar, i no em va deixar indiferent...
divendres, 17 d’abril del 2009
La balança sempre ens és desfavorable
Osti, noi, avui m'he emprenyat...
M'he emprenyat per que com cada any, i com a bona contribuent que intento ser, he anat al banc a fer la declaració de Renta d'enguany...
Bé, quina ha estat la meva sorpresa quan al fer el càlcul de desgravar la hipoteca que "pateixo" mes a mes, en comptes del 15% de desgravació que creia em pertocava m'han aclarit que nomès gaudia d'un 13% de desgravació...
Resulta, per sorpresa i cabrejada meva, que pel fet de viure a Catalunya i haver comprat un pis a Catalunya, tinc un 2% menys de desgravació respecte a d'altres llocs d'Espanya...
Si visqués a Madrid, València, o Albacete ( i m'ho invento...) tindria un 15% de desgravació, si visqués a Euskadi o Navarra, jo crec que tindria encara més desgravació anual pel fet de que son comunitats forals... però com que visc a Catalunya, doncs només un 13%...
En definitiva, que paguem, paguem, paguem ,
i patim, patim, patim el que ens diuen i ens critiquen i ens matxaquen, per ser catalans , per defensar els nostres interessos, i les nostres butxaques... senyors, no és el que tots fan??? No fotem, home! I a sobre els garrepes som nomes nosaltres!!!!
A Catalunya l'aixeta no para de rajar, eurus i mes eurus, però l'aigua mai la gaudim nosaltres, s'ens escapa!!!!...i a sobre ens diuen que no som solidaris, i a sobre portem mesos i mesos esperant un finançament que ens deneguen, ens discuteixen i ens critiquen a tots els racons de l'Estat Espanyol, pero mentrestant, els catalanets no abaixem el cap i seguim afluxant la mosca, seguim pagant i fent el primo...
Fins quan???? Aixo ja fa pudor!!!
Perdoneu, però es que ha estat la gota que ha colmat el vas....
M'he emprenyat per que com cada any, i com a bona contribuent que intento ser, he anat al banc a fer la declaració de Renta d'enguany...
Bé, quina ha estat la meva sorpresa quan al fer el càlcul de desgravar la hipoteca que "pateixo" mes a mes, en comptes del 15% de desgravació que creia em pertocava m'han aclarit que nomès gaudia d'un 13% de desgravació...
Resulta, per sorpresa i cabrejada meva, que pel fet de viure a Catalunya i haver comprat un pis a Catalunya, tinc un 2% menys de desgravació respecte a d'altres llocs d'Espanya...
Si visqués a Madrid, València, o Albacete ( i m'ho invento...) tindria un 15% de desgravació, si visqués a Euskadi o Navarra, jo crec que tindria encara més desgravació anual pel fet de que son comunitats forals... però com que visc a Catalunya, doncs només un 13%...
En definitiva, que paguem, paguem, paguem ,
i patim, patim, patim el que ens diuen i ens critiquen i ens matxaquen, per ser catalans , per defensar els nostres interessos, i les nostres butxaques... senyors, no és el que tots fan??? No fotem, home! I a sobre els garrepes som nomes nosaltres!!!!
A Catalunya l'aixeta no para de rajar, eurus i mes eurus, però l'aigua mai la gaudim nosaltres, s'ens escapa!!!!...i a sobre ens diuen que no som solidaris, i a sobre portem mesos i mesos esperant un finançament que ens deneguen, ens discuteixen i ens critiquen a tots els racons de l'Estat Espanyol, pero mentrestant, els catalanets no abaixem el cap i seguim afluxant la mosca, seguim pagant i fent el primo...
Fins quan???? Aixo ja fa pudor!!!
Perdoneu, però es que ha estat la gota que ha colmat el vas....
dilluns, 6 d’abril del 2009
El desconeixement cientific de l'Esglèsia
Aquest matí, com és usual, tot fent el tallat estava llegint el diari, i he trobat un article , al meu parer, força interessant i que convida a la reflexió.
L'adjunto a continuació:
Los linces de la Conferencia Episcopal
"Observo con estupor el cartel de la campaña de la Conferencia Episcopal contra el aborto, en el que se juega con la idea de una especie protegida, la de los linces, y una amenazada, la humana. Me pregunto si el cartel es un ejemplo manifiesto de la ignorancia científica de la Iglesia o si lo es de su voluntad de engañar y confundir al personal. Es obvio que, con 6.000 millones de habitantes en el planeta, la humanidad no está amenazada. Es obvio también que nadie habla ni de asesinar bebés como el que ilustra el cartel. Y porque es obvio que un embrión o un feto de pocas semanas no es un ser humano.Un embrión es un conjunto de células sin autonomía que depende del útero en el que se aloja para respirar y alimentarse. El útero en el que se aloja pertenece a una mujer, que es --ella sí-- un ser humano pleno y autónomo, y que de ninguna de las maneras puede ser considerada solo como una incubadora.Tenemos muchas pruebas del desconocimiento científico de la Iglesia a lo largo de la historia: el Concilio de Le Mans (1248) prohibió las operaciones quirúrgicas, pues se consideraban prácticas de los infieles; en el siglo XVIII, la Iglesia se opuso a la vacuna antiviruela y condenó a Jenner, su descubridor, y en el XIX, la Iglesia echazó el uso de la anestesia, especialmente durante los partos, y acusó a su descubridor, James Young Simpson, de hacer incumplir el mandato divino de "parirás con dolor". La última estupidez, según el Vaticano, es que el condón no previene el sida sino que lo agrava.También tenemos señales numerosas de la voluntad de engaño de la Iglesia. Por ejemplo, cuando, con un menosprecio absoluto de las víctimas, ha encubierto casos de pederastia perpetrados por sus acólitos.En España, cuando alguien hace publicidad engañosa, se le cae el pelo. La Conferencia Episcopal no solo ha hecho publicidad engañosa sino que, además, la ha hecho con dinero que el Gobierno le da en virtud de un concordato con la Santa Sede; dinero que sale del bolsillo del contribuyente. Basta de dar dinero del presupuesto del Estado a los obispos, a quienes hay que exigir responsabilidades por esta campaña."
Gemma Lienas, Escriptora
El Periódico de Catalunya, 6 d'abril del 2009
De vegades, s'ha de mirar enrera i, modestament, aprendre dels errors... em dóna la sensació que certa part de l'Esglèsia no ho veu així...
Petons i gaudiu de les vacances!!!
L'adjunto a continuació:
Los linces de la Conferencia Episcopal
"Observo con estupor el cartel de la campaña de la Conferencia Episcopal contra el aborto, en el que se juega con la idea de una especie protegida, la de los linces, y una amenazada, la humana. Me pregunto si el cartel es un ejemplo manifiesto de la ignorancia científica de la Iglesia o si lo es de su voluntad de engañar y confundir al personal. Es obvio que, con 6.000 millones de habitantes en el planeta, la humanidad no está amenazada. Es obvio también que nadie habla ni de asesinar bebés como el que ilustra el cartel. Y porque es obvio que un embrión o un feto de pocas semanas no es un ser humano.Un embrión es un conjunto de células sin autonomía que depende del útero en el que se aloja para respirar y alimentarse. El útero en el que se aloja pertenece a una mujer, que es --ella sí-- un ser humano pleno y autónomo, y que de ninguna de las maneras puede ser considerada solo como una incubadora.Tenemos muchas pruebas del desconocimiento científico de la Iglesia a lo largo de la historia: el Concilio de Le Mans (1248) prohibió las operaciones quirúrgicas, pues se consideraban prácticas de los infieles; en el siglo XVIII, la Iglesia se opuso a la vacuna antiviruela y condenó a Jenner, su descubridor, y en el XIX, la Iglesia echazó el uso de la anestesia, especialmente durante los partos, y acusó a su descubridor, James Young Simpson, de hacer incumplir el mandato divino de "parirás con dolor". La última estupidez, según el Vaticano, es que el condón no previene el sida sino que lo agrava.También tenemos señales numerosas de la voluntad de engaño de la Iglesia. Por ejemplo, cuando, con un menosprecio absoluto de las víctimas, ha encubierto casos de pederastia perpetrados por sus acólitos.En España, cuando alguien hace publicidad engañosa, se le cae el pelo. La Conferencia Episcopal no solo ha hecho publicidad engañosa sino que, además, la ha hecho con dinero que el Gobierno le da en virtud de un concordato con la Santa Sede; dinero que sale del bolsillo del contribuyente. Basta de dar dinero del presupuesto del Estado a los obispos, a quienes hay que exigir responsabilidades por esta campaña."
Gemma Lienas, Escriptora
El Periódico de Catalunya, 6 d'abril del 2009
De vegades, s'ha de mirar enrera i, modestament, aprendre dels errors... em dóna la sensació que certa part de l'Esglèsia no ho veu així...
Petons i gaudiu de les vacances!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)