El sitio de mi recreo

"El sitio de mi recreo"....

i és que m'encanta recrear-me en les bones coses, la bona gent i la màgia de viure... Petons!

Una mica de misticisme...

Familia, acabo de tornar de passar quatre dies al sud d'Espanya, he estat a Còrdova i a Sevilla, i vinc amb un somriure d'orella a orella... m'ha encantat Còrdova, magnífica i plena d'història, i Sevilla m'ha deixat amb ganes de més doncs vem estar.hi poques hores...

Total, que posarem una mica de misticisme i "gipsy soul" , ànima gitana, com diu en en Van Morrison a la cançó que us poso i seguiré amb el somriure als llavis una mica més...
Us sembla??


M'agrada moltíssim aquest tema, els riffs de guitarra espanyola, el ritme, el bon rotllo que transmet... submergim-nos "Into the Mystic"

consell: apujeu el volum!!!!!

Cada moment... té una cançó

Avui m'agradaria obsequiar.vos amb una cançó d'un grup que he descobert recentment:
Clem Snide.

Crec que ja ho he comentat alguna vegada per aquí, però quan vaig a les botigues de discs, em deixo dur per la meva intuició ( per dir,ho d'alguna manera...) i molt sovint l'acerto!

Amb aquest grup, m'ha passat...
Ara mateix , quan escric, és fosca nit, i tot sembla que s'alenteix i comença a disposar.se per al descans...
PS : i comença a ploure... i sento les gotes lliscant pel vidre...es pot demanar més???

per que cada moment, té una cançó...

aviam si us agrada....

Frase del dia - XXXIII

"El temps és molt lent pels que esperen,
molt ràpid pels que tenen por,
molt llarg pels que es lamenten,
molt curt pels que festejen...

però , pels que estimen,
el temps és eternitat"

WILLIAM SHAKESPEARE

Llueve- Ismael Serrano

L'Ismael Serrano actua avui a Barcelona, aprofitant que acaba de sortir el seu últim treball " Acúerdate de vivir " , Memento vivere, en llatí, frase que acostumava a posar-se als rellotges de sol de les façanes per a fer.nos conscients del pas del temps i del que cal aprofitar.lo.
Ultimament , me n'adono que la meva vida gira massa al voltant del "temps"...mmm... era una reflexió en veu alta, perdoneu.

Bé, al tema, per a variar, aquest cop tampoc he aconseguit entrades per a poder.lo veure, és quelcom sorprenent, s'esgoten en un moment, i, evidentment, faig tard en aquestes coses.
O sigui, que no tindré concert , però em consolo amb una de les reflexions que el mateix Ismael Serrano ha publicat al seu Facebook ( aquestes tecnologies de vegades són una meravella!)

Es titula " Llueve " i explica les sensacions i reflexions que ha tingut el cantautor madrileny aquests dies que ha estat per Barcelona.
A mi, m'ha emocionat... tot i que ja sabeu, que tot el que fa aquest home, m'encanta...
aqui ho teniu :

"Una cortina de agua baila por las calles de Barcelona, dibujando en el suelo coronas de agua. Llueve sin parar durante todo el día. Barcelona, empapada, abre su gabardina, como un exhibicionista, invitándonos a todos a escondernos bajo su abrigo, para guarecernos de la tromba. Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo.

La primera vez que toqué en Barcelona apenas éramos una decena de personas. Fue en la sala Tarantos allá por el 97. La Plaza Real saludaba la entrada de aquel muchacho de Madrid, con relámpagos en los ojos, con su despliegue de turistas, malevaje y palmeras abriéndose al cielo como una oración. En el local abrí la funda de mi guitarra y derramé las primeras canciones de “Atrapados en azul” ante un público desconocido y curioso. Ya ha llovido desde entonces. Casi tanto como hoy.


Desde entonces cada uno de mis discos ha sido presentado puntualmente en Barcelona, estrechando el vínculo que me une a esta ciudad en la que he dado largos y hermosos conciertos. Después de Tarantos, el Llantiol. Luego el Apolo. Alguna vez en el festival de Barna Sants, y más tarde el salto al Palau, con las musas vigilando nuestro canto de titiritero, temblando con la magia que palpita en cada tesela de sus mosaicos. Después vendría el Auditori, que nos recibirá en estos días para celebrar que aún intentamos recordar qué era vivir.

Barcelona. La ciudad de los prodigios. “Más, cada vez más hondaconmigo vas, ciudad,como un amor hundido,irreparable.A veces ola y otra vez silencio” cantaba Gil de Biedma.

Barcelona es para mi Gil de Biedma. José Agustín Goytisolo. Fonollosa en la voz de Albert Pla o en los versos de Ciudad del hombre: Barcelona. Es el Pijoaparte seduciendo a la niña rica que fantasea con proletarios. Son los poemas de Joan Margarit cargados de nostalgia, de trenes que viajan en la noche, y de la memoria herida por aquellos que perdimos.

Barcelona me trae recuerdos de una noche en Montjuic cuando The Police abría la botella y leía su mensaje . Barcelona es la voz de Llach o de Serrat. El “Qualsevol nit pot sortir el sol” del galáctico Sisa. Barcelona son retales de mi vida, fotos a contraluz. Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre, cantaba Manolo García.

Barcelona es el paseo por el barrio gótico tarde, como siempre tarde, una noche “en que comenzaba todo, toda la noche amor. Toda la noche claridad y vehemencia, toda la noche amor.” Cantaba Goytisolo.

Esta será una semana recorriendo el Mediterráneo. Quedarán prendidos en nuestro pelo rayos de sol como agujas de pino tras la siesta. Volveremos a Madrid tras pasar por Palma de Mallorca, Barcelona, Tarragona y Valencia. Traeremos hasta Madrid el sabor amargo del llanto eterno, ese que lleva adherido Serrat a la piel, un trozo de Mediterráneo con el que pintaremos de azul las futuras y largas noches de invierno.

Viajamos soñando ser eternos, como el mar que vigila nuestro recorrido, bebiendo el incansable aguacero que nos acompañará en cada trayecto, para devolver en futuras canciones algo de aquello que amamos.

Llueve, y mientras el compás obstinado del limpiaparabrisas mece nuestro sueño, Barcelona se abre como una flor tras el cristal del auto que nos lleva, con la tranquilidad de un barco que atraca en el final de la noche. Miramos llenos de agradecimiento el paisaje envuelto en la cortina de agua, sus calles brillantes, como el lomo de una ballena dormida, mientras la ciudad espera a que amaine, como un amor hundido e irreparable, marchando hacia tu encuentro. "

Què us ha semblat?
S'admeten opinions!

I és que no tinc temps...

Després d'un parell de mesos de "sequera" bloguera, il.lustro les últimes 8 setmanes d'existència amb una cançó qe cada cop que l'escolto, em posa les piles...

En aquest temps que no he compartit amb vosaltres, he tingut experiències úniques i irrepetibles, m'he inspirat i he escrit, he plorat, no he parat amunt i avall,he anat a un casament, he passat fred, m'ha escalfat el sol , he cridat gols, n'he maleït d'altres, he passejat per la Rambla per Sant Jordi, he regalat roses, m'han regalat llibres, m'han emocionat, he estat nerviosa, han marxat amics, d'altres han fet un gir en la seva vida, una ha fet 40 anys "por todo lo alto"... he viscut, en definitiva...que d'això es tracta, oi? Però no he parat, us ho asseguro...

Sento aquest "forat negre" a Tot Passejant per la Vida, intentarem que no es torni a repetir.

Us poso la cançó que us comentava:




Salut i petons!!!

Blanca Catalunya…

Catalunya s’ha col.lapsat…
Ha caigut tanta neu en tant poques hores , que ahir a la tarda qui més qui menys es va trobar amb petites aventures, amb problemes, amb incomoditats, en cues interminables, havent de passar la nit fora de casa, sense corrent elèctrica i telefonia durant hores ( i dies!!!) … bé, un caos en tota regla.

I llavors jo em pregunto…
Com és que la gent no vem fer cas dels avisos dels serveis d’informació que ho van estar avisant durant tot el cap de setmana ?
Com és que des de la Conselleria d’Interior es van dir coses que no eren, quan la realitat era una altra i hi havia gent atrapada a causa del temporal?
Com és que “ a toro pasado” tots ho han fet meravellosament bé i sóm els més ben organitzats del món , però encara hi ha gent sense llum i que no ha pogut tornar a casa?
Com és que una companyia que s’encarrega d’un dels serveis més bàsics com és la llum encara no ha resolt el problema i/o ha donat alternatives?

Potser em faig masses preguntes, ho sé…I segurament no obtindré respostes, també ho sé, però de vegades entre tots plegats em fan sentir imbècil… a qui volem enganyar???

Això sí, ahir va ser un dia amb molt d'encant... us poso unes fotos per a que ho pogueu comprovar:






I així estava el meu barri:



No us fan venir ganes de baixar.hi esquiant?

Compte, no rellisqueuuuuuuu!!!

Neu a Barcelona!

Feia 17 anys que no nevava tant a Barcelona com ahir ho va fer…
Recordo que llavors, jo tot just començava a anar a la Facultat de Biologia i era una joveneta amb tot per fer, amb la butxaca buida i el cap ben ple … noi, quins records!
Bé, doncs ahir , em vaig trobar a ple Eixample, on tinc les oficines, jugant amb les volves que queien com si fos llavors, com una nena gran, i amb un somriure al rostre de satisfacció immensa.

Va començar a nevar al migdia, en sortir cap a dinar les meves companyes i jo anàvem exclamant “ Està nevant!... Està nevant! “… cap a la tarda aquesta expressió ja s’havia transformat en “ Com neva! “, i estona després ja va canviar a “ Osti! Heu vist com neva?!”…

Ens hauríeu d’haver vist a unes set - vuit persones tots majors de 35 anys badant des de darrera de la porta de vidre de l’entrada amb la boca ben oberta i els ulls mirant enlaire.. “uau… que maco!...” quina passada…”… “és preciós, oi?”… “osti, la que està caient”…”Tot està blanc…mira el de la moto! “… " a mi és que m'encanta veure nevar"... “ mira,està quallant…”

Per un moment tots els que ho admiràvem erem com criatures.. vem sortir a fer.nos fotos, ens vem tirar boles de neu, aixecàvem els braços volent agafar les volves en l'aire, trepitjàvem la neu per a sentir el cruixir sota els peus... vaja, que èrem feliços!
I com nevava al bell mig de l’Eixample!!! Magnífic! Els arbres eren de postal, tots retallats per la neu, i els vianants, juntament amb els que érem allà, érem partíceps d’aquest moment màgic.

Però aquest moment tant especial , amb el pas dels minuts, va esdevenir cap a unes altres sensacions...les expressions es van transformar en : “ a aquest pas ens quedem aquí a dormir”…”osti, els nanus!”...” “no para, eh?” … “cullons, com neva!està tronant!”… ”aquesta si que es forta!”…” Nois,que diuen a la ràdio que no van els busos ni els trams”… “ osti, els cotxes estan patinant”… ”ai, ai ,ai … potser que fotem el camp...”

Total, que vem posposar la reunió que teníem, i, per a poder tornar a casa, vaig haver de deixar el cotxe al pàrking de l’oficina, i vaig haver d’anar a buscar el metro ( evidentment, hi vaig arribar ben xopa).

Però el pitjor de tot va ser el tros que vaig haver de pujar caminant fins a casa…
Semblava que estiguessis en una ciutat apocalíptica... cotxes en mig del carrer, la gent intentant no caure, un silenci aterridor...semblàvem animes en pena per mirar de no relliscar!!!
I , a sobre, el tros a pujar feia pendent... total, que si m’haguèssiu vist per un forat us hauríeu pixat de riure, us ho asseguro...

Vaig arribar, finalment, i això és l’important, amb la meva integritat física intacte! ( bé, això us ho comfirmo en uns dies) .... i em vaig "regalar" a mi mateixa una passejadeta amb el gos pel carrer tot nevat i cobert per un mantell blanc, sense cotxes circulant i amb els veïns admirant l’estampa com jo feia... Amb el fred que m’acariciava el rostre...

Malgrat tot, va ser un dia únic!

Per molts anys, Dr Broggi

El passat 27 de febrer el president de la Generalitat, José Montilla, va inaugurar l’ Hospital Moisès Broggi, a Sant Joan Despí (Baix Llobregat), que donarà servei a 11 municipis de la comarca, amb una població de més de 300.000 habitants.

Un dels protagonistes de l’acte institucional de la inaguració va ser el mateix doctor Moisès Broggi, de 102 anys. "Es un gran honor veure el meu nom en un hospital que es un símbol de lluita de l’home contra el dolor", va dir.

Curiosament, i com ja sabeu a mi el que m’agrada fer el cafè al matí tot fullejant el diari, el passat 22 de febrer vaig llegir la contraportada d’EL PERIÒDICO de Catalunya, on li feien una entrevista al Dr Broggi, i em va semblar un personatge molt entranyable i en el que deia hi vaig trobar veritats que tot sovint oblidem...us adjunto a sota l’entrevista.

Si teniu 5 minuts i podeu llegir.la, aquest vellet que és una eminència de saber i saviesa no us deixarà indiferents...

per cert, està nominat al Català de l'Any...




22/2/2010 LOS CANDIDATOS A CATALÀ DE L’ANY
Moisès Broggi: «La vida es como ir en bicicleta: si te paras,te caes»

CIRUJANO CENTENARIO E INNOVADOR. PROMOTOR DE LA BIOÉTICA.


ÀNGELS GALLARDO
Fue un cirujano avanzado a su época, operó a heridos en el frente militar y conoció el vacío profesional que sufrieron los que no ganaron la guerra. La vida de Moisès Broggi (Barcelona, 1908) ha sido intensa, pero él se ha ocupado de enmarcarla siempre en una actitud humilde, culta, generosa y de fácil acceso. Así sigue siendo. Se muestra en paz, relajadamente feliz y tranquilo.

–Desde que pasó de los 100 años no paran de hacerle homenajes.
–Bueno, estoy acabando la vida y me hace ilusión que se piense en mí.

–¿En qué nota el paso de los años?
–Con la edad, la mente me ha ido creciendo y el cuerpo menguando. Cada vez tengo más memorias acumuladas, pero el cuerpo se defiende peor. Va disminuyendo la fuerza muscular, la vista, el oído... al final no quedará nada de mí. Estoy seguro de que ahora un resfriado me tumba, pero mi tejido nervioso y mi cerebro van mejorando, por la interrelación que hago de las cosas pasadas.

–¿Así se conserva el cerebro?
–Se conserva pensando. Sin parar. A mí me interesan las cosas. Estoy convencido de que si me sentara en una silla sin hacer nada interesante, me quedaría allí para siempre. La vida es como ir en bicicleta: si te paras, te caes. Si no leyera y escribiera a diario, si no tuviera ilusión y pensara en hacer esto y lo otro, me apagaría. La ilusión se regenera con el esfuerzo.

–Tiene un siglo entero en su mente.
–Un siglo. Muchos cambios. Cumpliré 102 años en abril. A principios del siglo XX, el mundo tenía 1.000 millones de habitantes; ahora somos 6.000 millones. Hay más gente y la desigualdad cada vez es mayor. Los lugares con más población son los que tienen más miseria. Eso crea violencia. Recuerdo todo esto cada día.

–¿Tiene un método para recordar?
–Evocando. Pienso en una cosa del pasado que tengo guardada, y me vuelven los recuerdos relacionados. Por asociación. Un hecho arrastra a otro. Y muchas cosas se repiten.

–Se repiten.
–Sí. La humanidad no se arregla. Sigue haciendo lo mismo de siempre: los poderosos dominan a los que no lo son. Y los explotan. El egoísmo gana al altruismo, y es la fuente de todos los problemas. Es fatal.

–¿Qué actitud es imprescindible para vivir en paz con uno mismo?
–Respetar a los demás. Yo he vivido momentos felices y momentos desgraciados. Quien vive de diversión en diversión se equivoca. Hemos de pasar desgracias para poder entender las de los demás. Si no, no puedes tener compasión ni ponerte en el lugar de quien sufre. Hay un dicho egipcio antiguo que dice que las penas son la mejor preparación para la muerte. Y hay que estar preparado.

–¿Se considera preparado?
–Sí. Es lo que ahora me toca. La muerte es un misterio, igual que la vida. Soy consciente de que tengo más de 100 años, pero eso no es nada. La vida es cortísima. Incluso las cosas que más te ilusionan, la riqueza y el poder, acaban enseguida. Al final, solo te queda lo que eres.

–Usted es médico.
–Cirujano general. Acabé la carrera a los 23 años. A los 28 fui uno de los fundadores del servicio de urgencias del Hospital Clínic y cuando vinieron las Brigadas Internacionales trabajé con ellos. Me fue muy bien, porque vi las desgracias de la guerra. Gente joven que moría. Trabajé en Francia y en Gran Bretaña, aprendí técnicas nuevas. Tuve suerte.

–Eso le supuso el veto para ejercer en la Seguridad Social española.
–Sí, porque había que certificar que era adicto al glorioso Movimiento, y no podía. Tenía muy buen expediente.

–Y entonces fue el médico personal de muchas familias catalanas: los Trias, los Maragall, los Pujol...
–Sí. Al acabar la guerra, como yo era de los que habían perdido, me echaron de los hospitales y de las universidades. Esas familias, en cambio, confiaban en médicos como yo.

–¿Se considera religioso?
–Sí. Yo creo en lo desconocido. El mundo no se entiende sin un espíritu universal, sin la religión. ¿Cómo se explica que los astros viajen siempre alrededor del sol, con una regularidad fantástica, sin una fuerza que lo ordene todo? Es imposible.

–Usted es un científico.
–Sí, pero la ciencia no lo explica todo. La ciencia entiende lo material, lo que se puede medir, pero no pasa de ahí. No explica qué es lo que anima a la materia. Nosotros, por ejemplo, estamos supeditados a un ritmo vital: pasamos de la infancia a la juventud, a la vejez, a la muerte... Todo está planificado, pero no sabemos por qué ni cómo. Eso que no explica la ciencia es la religión. Incluida la idea del infinito.

–¿Qué diría que es el infinito?
–Es imposible explicar las cosas sin el infinito. El infinito no se puede demostrar, pero tampoco se puede demostrar que no exista el infinito. No todo lo que no se puede demostrar significa que no existe.

Ostres, 102 anys i amb el cap tant clar i l'esperit tant pur..

Per molts anys, Dr Broggi!

De vegades, ens en sortim...

Provem d'encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluïnt les millors gales,
a discos , amb dones ,amb feines estables.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Intentem encaixar en el retaule magnífic,
dels qui van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia contents compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes.
El pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre.
Havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa
capgira el que vèiem lògic tot fent evident ,que per un moment,
ens en sortim.

MANEL, "Captatio Benevolentiae"

Somriu!!

Deixo enrera una setmana dura, cansada i llaaaaargaaa...
Feina, presses, nervis...

i, avui, divendres, m'he dedicat una cançó!!! Cada cop que l'escolto... somric!!!
Us la dedico també a vosaltres,

un petonet

Reflexió compartida en veu alta...

"El passat és record,
el futur és incertesa
i el present és el que tenim..."

ho vaig posar al facebook i algú a qui estimo molt em va contestar el següent:
"D'akí el seu nom...li diem present perque és un regal."

He pensat que estaria bé compartir.ho...

Petons!

2on aniversari del bloc!!!!

Ja fa dos anys que aquesta aventura va començar...
no està gens malament, el temps va passant ...i quedant!

"Tot passejant per la vida" , en el seu segon anyet, ha tingut 2.514 visites (l'any anterior no arribava a 2.000!) , de 1.189 usuaris diferents (majoritàriament d'Espanya - Catalunya , però també de molts llocs del planeta, fins a 42 països !), i hi he postejat 73 entrades... ( 1 més que al 2008, ups!)

Unes quantes xifres per a començar el 2010, i espero que, per part meva, en aquest any nou el bloc tingui encara més posts!!!

Només em resta donar-vos les gràcies per fer.ho possible!

Ens veiem tot passejant, si ho voleu, és clar!

Petons

M'agrada conduir...

M'agrada conduir...

Al vespre.. quan es fa fosc... a la nit... encenc la ràdio, obro la finestra i l'aire fresc entra dins l'habitacle i m'envolta com ho fan les melodies, les olors, els sons i el paisatge... i a cada estació aquest embolcall és diferent, la melodia...les olors...els sons...i el paisatge, són diferents segons l'època de l'any, però curiosament les reconec any rera any, s'em retroben familiars i les acaricïo contenta... els cicles que van i venen, que es repeteixen com el rellotge vital.

I, llavors, en aquells moments, penso en els qui estimo, i , un cop més, una sensació em recorre el cos, una mescla de satisfacció,relaxació i felicitat... sí... felicitat!

Quina sort que tinc... doncs algú m'espera a casa...

... i dibuixo un gran somriure

... i segueixo conduint...

Frase del dia - XXXII

Frase per a començar el 2010 amb una mica més de reflexió...
Allà va...

" No nos damos cuenta de que somos tiempo. Cada vez que decimos que no tenemos tiempo es como decir que no existimos."

Martin Heidegger , filòsof alemany del S.XX

... en prenem nota??