dissabte, 9 de maig del 2009

La màgia de Miyazaki

Avui, desprès de molt de temps, hem anat al cinema...


I he pogut gaudir, un cop més, de la màgia i sensibilitat del geni Hayao Miyazaki.



He anat a veure "Ponyo en el acantilado", la que diuen que podria ser, la última obra d'aquest entranyable dibuixant japonès.



Bé,qui hagi gaudit de "La princesa Mononoke", "El viaje de Chihiro", o "El castillo ambulante", entre moltíssimes altres creacions d'en Miyazaki, sabrà que són pel.licules de qualitat inquestionable i que passen a ser obres mestres de l'animació...















He sortit de la sala amb un somriure immens, un pèl emocionada i amb la sensació d'haver tornat enrere a la meva infància amb tot el que aquest petit gran home és capaç de remoure't amb les magnífiques imatges i històries que molt pocs poden explicar amb la seva destresa.



Res de tecnicismes ni digitalitzacions, tan sols els dibuixos i els decorats fets a mà , i els diàlegs i personatges vinguts del nostre món interior i infantil ... com un Peter Pan que et visita una nit blava... Sensacional!



Si ja el coneixieu, no us perdeu la última creació,"Ponyo en el acantilado" i si no coneixieu en Miyazaki, us recomano la visió de qualsevol de les seves creacions que la majoria ja titlla de clàssics del cinema.
Especial menció a les músiques , veus i melodies de cada film... et transporten als móns imaginaris d'en Miyazaki d'una manera espectacular... en gaudireu molt, segur!!!
Molts recordareu en el traç dels dibuixos clàssics inoblidables com Heidi o Marco... la raó és que en Miyazaki també hi va col.laborar... un mestre, vaja!

Només una coseta, s'em fa estrany estar en una sala de cinema sense gaire públic, les pel.lícules projectades guanyen un 200% en sala fosca, pantalla gegant i so envolvent... què hi farem!

En aquests temps que corren hi ha certa màgia que s'està perdent... per sort, la d'en Miyazaki es manté intacte.


Salut i que per molts més anys aquest geni ens faci "sentir" , en tots els sentits, com fins ara ...

dijous, 7 de maig del 2009

Cap a Roma!!!!


osti noi, quin patir!!!!!

Però finalment, el bon fútbol del Barça serà a Roma el 27 de Maig... s'ho mereixen!!!

Els nervis eren a flor de pell, amb 10 homes per l'expulsió injusta d'Abidal, però al minut 93 del partit un golàs d'Andrés Iniesta ( un crack!!!) va tornar l'euforia desenfrenada a tots els seguidors culés... A partir d'aquí, la bogeria estava assegurada, les Rambles i Canaletes es van omplir de gom a gom , tot i no haver guanyat "encara" res, i la ciutat de Barcelona va ser un clam. Ho vaig viure com mai, amb bons amics i amb un ritme apoteòsic...

Acte seguit d'haver,nos classificat, el meu mòbil fumejava : "Impressionant", "I love U Iniesta", "Visca el Barça", "Som els millors". " Es un gran dia. Amb el gol hi destrossat la ràdio", "Nos vamos hacia Roma"... bé, què us he d'explicar! Molts de vosaltres segur que també ho vàreu viure així, oi?
Com a anècdota, dir.vos que el dia 27, el dia en que el Barça pot tornar a fer història, jo no seré a Catalunya... seré a Alemanya per curs de formació amb l'empresa...això sí, els meus companys de feina són tant o més culés que jo, per tant, l'emoció , encara que sigui lluny de casa, està garantida... en un petit raconet d'Alemanya hi haurà un trosset de cor blaugrana patint com el que més... i aquest mateix cor em diu que podem guanyar la Copa d'Europa...
El somni continúa.... FORÇA BARCA!!!!


dimecres, 6 de maig del 2009

Frase del dia- XIX

"El amor infantil sigue el principio: Amo porque me aman.

El amor maduro obedece al principio: Me aman porque amo.

El amor inmaduro dice: Te amo porque lo necesito.

El amor maduro dice: Te necesito porque te amo."

Erich Fromm, psicoanalista alemany

dissabte, 2 de maig del 2009

Senyores i Senyors, Visca el Barça!!!!!


Res més a dir...

el que vingui, segur que serà blaugrana, com a minim aquest any...


divendres, 1 de maig del 2009

He arribat al post nº 100!!!

I, per a cel.lebrar.ho,

una descoberta recent... el grup Manel, amb un tema exquisit "Al Mar".
Us convido a descobrir.los... valen la pena!

Us adjunto el link al youtube ; clickeu aquí.

Avui és festa, i ,evidentment, m'he escapat vora la mar... molts de vosaltres sabeu a on, oi?

Que gaudiu del llarg cap de setmana, i sigueu feliços en aquests fantàstics dies de primavera.

Salut!

dijous, 23 d’abril del 2009

Un dia especial, Sant Jordi

Sant Jordi és especial...
és especial per a molts catalans, és especial per a mi...
per què?
Pel que simbolitza, pel que representa, per que és el dia del llibre, de la cultura, per que tots i totes anem amb roses pel carrer, ja sigui per a regalar.les o per que ens les han regalat, és especial per que ja és primavera, per que ve de gust sortir al carrer, per a passejar i per a veure l'ambient de tradició i festa que es respira allà on vagis, envoltat de colors grocs, vermells i verds...
Per que és un dia de poesia, per que acostuma a fer bon temps, per que és una Diada catalana i reivindicativa, i per que a qualsevol família hi ha algun Jordi que altre i també és motiu de felicitar i cel.lebrar... i a més més, per que una donzella es va salvar dels ullals del drac, es pot demanar més?

res, que m'agrada el dia de Sant Jordi... es nota???
vaig a contagiar-me de tot el que us acabo d'explicar... i a buscar algun llibre!!!!

Petons

LA MÀGIA DE LA ROSA

Em trobava en aquell indret,
envoltada de montantes misterioses;
jo, la donzella elegida.
El cap del poble havia hagut de fer la tràgica el ecció
que any darrera any sentenciava la vida d’una jove.
Quan el sol començava a amagar-se darrera les muntanyes,
vaig sentir un so molt intens que ho inundava tot, era ell,
s’aproximava, no hi havia sortida…
El vaig veure aparèixer, enorme i terrorífic,
la distància s’anava reduint i el meu temps s’acabava…
De sobte, un so diferent va copsar la meva atenció,
venia del meu darrera i em vaig girar, només es veia pols,
però alguna cosa s’acostava a gran velocitat…
El meu desconcert era absolut,
estava sentenciada
a mans del drac, però un petit alè d’esperança em va envair.
Al cap d’uns moments, va aparèixer
un cavaller que portava una gran llança i anava vestit amb una
armadura molt lluent, en la que es reflectien
els últims raigs de sol, directe i decidit es dirigí cap al drac,
travessant-li el pit amb la seva llança.
Aleshores, es dirigí cap a mí, i jo, gairebé sense paraules,
li vaig preguntar:
-Qui sou?
-Un cavaller errant_em contestà.
-Per quin nom us coneixen, gran cavaller?-li digué.
-Per en Jordi, dolça donzella-em respongué.
Un batec d’ales em va tornar a la realitat, jo era allà,
estirada, al mig d’una vall immensament verda,
mig ensomniada i amb una rosa vermella a les mans.


Dolors G.Romeu


diumenge, 19 d’abril del 2009

Una deliciosa novela

Farà un parell de setmanes, com cada dissabte, vem anar a comprar a una gran superficie…
En baixar a la planta de sota, just davant meu hi havia un expositor amb llibres de butxaca, nous, clàssics i llibres per a nens.

Va haver.n.hi un que em va cridar l’atenció…no sabria dir-vos per quina raó... pel títol?... Pel disseny senzill però amb gust?...per l’etiqueta que tenia enganxada i que posava
“ La Novela revelación del Año : 100.000 ejemplares vendidos”.

Intuició, potser?


“Sabor a Chocolate” , José Carlos Carmona , Alfaguara, Punto de Lectura , S.L. , 2008


El vaig agafar , vaig veure que havia guanyat el XIII Premio Universidad de Sevilla i vaig llegir la contraportada, que em va captivar. S’hi barrejaven la música, la guerra, la xocolata, els escacs ,un violí, l’amor i els somnis… un prel.ludi suggerent, oi?

El preu, també em va captivar, 7 €!
Total, que m’el vaig quedar.

Ahir el vaig veure sobre la tauleta del menjador, i vaig començar a llegir.lo… en 2 hores el tenia llegit!
Es una novela deliciosa, de capitols curtets ( el format em va recordar Seda, d’Alessandro Baricco, també preciosa), és directa,sense floritures… enganxa.

Té detalls que la fan interessantíssima, a mida que la història avança cronològicament ( inclou un període que cobreix quasi tot el S.XX), va intercal.lant fets històrics, socials i culturals depenent de l’època o any que es descrigui , i alhora, va citant clàssics de la literatura, de la música ( clàssica o contemporània) o del cinema. Això, sota el meu parer, la fa encara més llaminera.

Evidentment, el que a mi em va enganxar va ser el fil argumental, la història d’unes persones que , independentment del lloc i època, està intimament entrellaçada, i , evidentment, no exempte de melodramatisme ( els fets passen en un periode que inclou les dues guerres Mundials…).

Però, de debò, és fàcil de llegir, et fa pensar ( hi han algunes frases que no tenen desperdici sobre reflexions humanes, d’aquelles que dius, “i quanta raó hi ha!”).

És una petita joia...

Adjunto comentaris d'altres lectors aquí i entrevista a l'autor aquí


A mi em va encantar, i no em va deixar indiferent...

divendres, 17 d’abril del 2009

Frase del dia - XVIII

"El que habla siembra,

el que escucha recoge"

Anònim

La balança sempre ens és desfavorable

Osti, noi, avui m'he emprenyat...

M'he emprenyat per que com cada any, i com a bona contribuent que intento ser, he anat al banc a fer la declaració de Renta d'enguany...

Bé, quina ha estat la meva sorpresa quan al fer el càlcul de desgravar la hipoteca que "pateixo" mes a mes, en comptes del 15% de desgravació que creia em pertocava m'han aclarit que nomès gaudia d'un 13% de desgravació...

Resulta, per sorpresa i cabrejada meva, que pel fet de viure a Catalunya i haver comprat un pis a Catalunya, tinc un 2% menys de desgravació respecte a d'altres llocs d'Espanya...
Si visqués a Madrid, València, o Albacete ( i m'ho invento...) tindria un 15% de desgravació, si visqués a Euskadi o Navarra, jo crec que tindria encara més desgravació anual pel fet de que son comunitats forals... però com que visc a Catalunya, doncs només un 13%...

En definitiva, que paguem, paguem, paguem ,
i patim, patim, patim el que ens diuen i ens critiquen i ens matxaquen, per ser catalans , per defensar els nostres interessos, i les nostres butxaques... senyors, no és el que tots fan??? No fotem, home! I a sobre els garrepes som nomes nosaltres!!!!

A Catalunya l'aixeta no para de rajar, eurus i mes eurus, però l'aigua mai la gaudim nosaltres, s'ens escapa!!!!...i a sobre ens diuen que no som solidaris, i a sobre portem mesos i mesos esperant un finançament que ens deneguen, ens discuteixen i ens critiquen a tots els racons de l'Estat Espanyol, pero mentrestant, els catalanets no abaixem el cap i seguim afluxant la mosca, seguim pagant i fent el primo...

Fins quan???? Aixo ja fa pudor!!!

Perdoneu, però es que ha estat la gota que ha colmat el vas....

dilluns, 6 d’abril del 2009

El desconeixement cientific de l'Esglèsia

Aquest matí, com és usual, tot fent el tallat estava llegint el diari, i he trobat un article , al meu parer, força interessant i que convida a la reflexió.

L'adjunto a continuació:

Los linces de la Conferencia Episcopal

"Observo con estupor el cartel de la campaña de la Conferencia Episcopal contra el aborto, en el que se juega con la idea de una especie protegida, la de los linces, y una amenazada, la humana. Me pregunto si el cartel es un ejemplo manifiesto de la ignorancia científica de la Iglesia o si lo es de su voluntad de engañar y confundir al personal. Es obvio que, con 6.000 millones de habitantes en el planeta, la humanidad no está amenazada. Es obvio también que nadie habla ni de asesinar bebés como el que ilustra el cartel. Y porque es obvio que un embrión o un feto de pocas semanas no es un ser humano.Un embrión es un conjunto de células sin autonomía que depende del útero en el que se aloja para respirar y alimentarse. El útero en el que se aloja pertenece a una mujer, que es --ella sí-- un ser humano pleno y autónomo, y que de ninguna de las maneras puede ser considerada solo como una incubadora.Tenemos muchas pruebas del desconocimiento científico de la Iglesia a lo largo de la historia: el Concilio de Le Mans (1248) prohibió las operaciones quirúrgicas, pues se consideraban prácticas de los infieles; en el siglo XVIII, la Iglesia se opuso a la vacuna antiviruela y condenó a Jenner, su descubridor, y en el XIX, la Iglesia echazó el uso de la anestesia, especialmente durante los partos, y acusó a su descubridor, James Young Simpson, de hacer incumplir el mandato divino de "parirás con dolor". La última estupidez, según el Vaticano, es que el condón no previene el sida sino que lo agrava.También tenemos señales numerosas de la voluntad de engaño de la Iglesia. Por ejemplo, cuando, con un menosprecio absoluto de las víctimas, ha encubierto casos de pederastia perpetrados por sus acólitos.En España, cuando alguien hace publicidad engañosa, se le cae el pelo. La Conferencia Episcopal no solo ha hecho publicidad engañosa sino que, además, la ha hecho con dinero que el Gobierno le da en virtud de un concordato con la Santa Sede; dinero que sale del bolsillo del contribuyente. Basta de dar dinero del presupuesto del Estado a los obispos, a quienes hay que exigir responsabilidades por esta campaña."

Gemma Lienas, Escriptora
El Periódico de Catalunya, 6 d'abril del 2009

De vegades, s'ha de mirar enrera i, modestament, aprendre dels errors... em dóna la sensació que certa part de l'Esglèsia no ho veu així...

Petons i gaudiu de les vacances!!!

dilluns, 30 de març del 2009

La nostra "estimada" crisi...

Adjunto un article publicat per Arturo Pérez Reverte a "El
Semanal" el 15 de novembre de 1998 titulat "Los amos del mundo".

Certament, la va clavar!


>> Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se
>> los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en
>> las manos, en la agenda electrónica, en la tecla antro del
>> computador, su futuro y el de sus hijos.
>>
>> Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a
>> mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de
>> probabilidad del cero coma cero cuatro.
>>
>> Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de
>> una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e
>> hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la
>> Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como
>> long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de
>> acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico
>> salvaje, como quien comenta el partido del domingo.
>>
>> Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas
>> que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero
>> van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará
>> el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a
>> volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser
>> reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos
>> expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan
>> por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca
>> pierden ellos, cuando pierden.
>>
>> No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones
>> fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la
>> economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con
>> espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo
>> por darles coba y subirse al carro.
>>
>> Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es
>> mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas
>> financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de
>> reconocida solvencia.
>>
>> Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el
>> presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del
>> banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que
>> los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten
>> viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que
>> los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.
>>
>> Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más
>> en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un
>> tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque
>> ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real,
>> con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y
>> palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales
>> comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
>> Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía
>> sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino
>> exactamente eso: alto riesgo de verdad.
>>
>> Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos
>> fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la
>> economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh,
>> prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que
>> controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de
>> otros, resulta que las pérdidas, no.
>>
>> Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de
>> esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si
>> jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de
>> todos nosotros.
>>
>> Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores
>> son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con
>> medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos
>> dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible
>> para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus
>> ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez,
>> de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices
>> Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a
>> las seis de la mañana para ganarse la vida.
>>
>> Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda
>> externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar
>> agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en
>> cabeza ajena.
>>
>> Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que
>> los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto
>> neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de
>> tanta poca vergüenza.


I aquest article fou escrit al 1998! Quin bon ull per a preveure el que passaria, no?
I quines veritats més grosses diu...

Una abraçada!

dijous, 19 de març del 2009

Ja arriba el solet...

Es nota, s'olora, estem més contents i vitals...

Ja arriba el solet...

I , per a il.lustrar-ho, un immens clàssic que no es pot evitar tararejar cada cop que s'escolta...
Gaudiu-lo!!!!



Here comes the sun - The Beatles

Es una de les meves cançons preferides... a que us ha fet somriure i xiular???

Pos eso!

Petonets

dijous, 12 de març del 2009

La crua realitat

Avui ha sigut un dia ple d’emocions… he assistit a un enterro ple de llàgrimes i m’he adonat, un cop més, que la vida , a voltes, és molt dura.
Malauradament, al llarg de la vida, per lògica, assistim a actes com a aquests, però en aquest cas m´he adonat encara més accentuadament que la vida l’hem de viure a cada instant sense perdre’n ni un bocí.
Per que de les coses bones , n’aprens, i de les dolentes, també.
L’èsser humà és capaç d’adaptar-se i de superar durs tràngols, la història n’és plena d’aquests moments de superació i de tirar endavant, però de vegades hi ha persones que no s’en veuen capaç i cometen actes il.lògics en contra de natura.

Sempre he pensat que la vida, per se, el fet de viure, és un gran regal… potser és que malgrat els cops que m’he anat trobant, sempre m´he vist capaç de superar-los i treure’n quelcom de l’experiència… potser sóc més forta del que em penso, no ho sé, o potser senzillament estimo el fet de viure i no deixo que res m’impedeixi gaudir-ne, encara que no sempre tot sigui un camí de roses.

Quan veus que hi ha gent que no ho veu així, i decideix treure’s la vida tot d’una, no puc evitar sentir-me feta una merda.

Demà serà un altre dia…
que haurem de viure intensament…

dimecres, 11 de març del 2009

Frase del dia- XVII

"La igualtat entre homes i dones no s'assolirà fins que hi hagin tantes dones incompetents en llocs de responsabilitat com homes hi ha avui..."

frase extreta d'una entrevista a una de les primeres dones que van treballar a les brigades de RENFE als anys 70's, amb motiu del 8 de març , Dia de la Dona Treballadora

M'he quedat a gust, ho reconec...