Fa uns dies estava prenent un cafè d'hora al matí amb les lleganyes als ulls i tot d'una s'em va acostar un noi amb un ipod i uns auriculars.
" Hola, sóc músic. Vols escoltar les meves cançons?"
Em va sobtar que fos tant directe i que m'abordés com si tal cosa.
Bé,... jo li vaig dir, "Vinga, aviam què tal" ( ja que ell no es tallava un pèl, doncs jo tampoc! )
La veritat és que alguna de les cançons no sonava malament, i el noi m'explicava que ho feia tot ell: música.,lletra, tocar els instruments, les gravacions... i que al no trobar discogràfica anava per tot Catalunya fent promoció directe a client amb el seu cd... que costava 10 eurus ( un pèl car, li vaig dir) però com que el nano em va semblar simpàtic i em va enganxar una mica fora de joc, li vaig comprar la seva creació...
Aviam, el cd no és gran cosa, les lletres són bastant senzilles, però les melodies no em van desagradar, alguna estava ben treballada.. així que em vaig sentir com que feia una aportació a una bona causa...
pel sol fet d'anar de persona en persona fent-se autopromoció ja es mereix un mèrit, no trobeu?
Com aquella dita "Yo me lo guiso, yo me lo como"
Que tinguis sort!!! Per alguna cosa es comença, no ?
Petons!
dijous, 13 de novembre del 2008
diumenge, 9 de novembre del 2008
"Yes, we can"
El passat 4 de novembre serà un dia que passarà als anals de la història, doncs per primer cop a partir d'ara el president de la potència nº1 del mòn no serà de raça blanca, serà de color.
I això, amics , tant sols fa 40 anys era com a mínim impossible...
I una dada significativa, la participació va ser elevadissima, indicatiu de la necessitat d'un relleu, de manera frepant.
I jo em plantejo...
El món està canviant???
Realment ens estem adonant de que ens cal anar més enllà, per a poder evolucionar i per a fer que les coses millorin??
Tant de bo ...
sigui com sigui, jo crec que el 4 de novembre del 2008 tots vem guanyar a la nostra manera. I es va fer història.
"Sí, podem! "
I això, amics , tant sols fa 40 anys era com a mínim impossible...
I una dada significativa, la participació va ser elevadissima, indicatiu de la necessitat d'un relleu, de manera frepant.
I jo em plantejo...
El món està canviant???
Realment ens estem adonant de que ens cal anar més enllà, per a poder evolucionar i per a fer que les coses millorin??
Tant de bo ...
sigui com sigui, jo crec que el 4 de novembre del 2008 tots vem guanyar a la nostra manera. I es va fer història.
"Sí, podem! "
El Dimoniet Negre
L'altre dia estava jo com de costum per un dels hospitals de Barcelona, ja se sap, temes del curro, en concret era a Vall d'Hebron, i al sortir a l'exterior finalitzades les visites, i anant a buscar el cotxe, vaig sentir una flaira super agradable, com dolça... que semblava venir de la cigarreta d'un noi que era davant meu...
Era un "ambulanciero" que anava fumant tant panxo, i com que a mi les olors avainillades m'encanten, al anar.la sentint com que em va donar bon rotllo...
bé, doncs que no em tallo un pèl i li dic "- Perdona, sento l'atreviment , però quin tabac estàs fumant?-"
I el noi, super maco, em diu que és un tabac holandès, que un col.lega li havia recomanat, amb gust de vainilla, i que si en volia un... i, res, que m'en vaig anar amb un cigarret "avainillat" al bolso...
Bé, aquest tabac es diu Black Devil, té un disseny força txulo i les cigarretes són de color negre , semblen uns purets amb filtre i és tabac ros.
Al vespre, al fumar-me'l , em va agradar...
La meva sorpresa va ser al anar a l'estanc a comprar-ne ( em pensava que el dependent m'engegaria...) i veure que també n'hi han amb sabor xocolata!
Paquet negre, sabor a vainilla,; Paquet gris, sabor a xocolata...
em va fer gràcia, i total, que m'en vaig comprar un paquetet... de xocolata, doncs era el que hi havia a la botiga...
que voleu que us digui, un pèl empalagosos són... però son agradables de fumar... et deixa un regust als llavis bastant curiós, però el millor del tema és la olor que emeten, és com si es fumés en pipa...
i a mi em recorda anys enrera quan el meu pare fumava en pipa els dissabtes al vespre... potser per això en sentir la oloreta el primer cop em va donar bona sensació...
Au, aviam qui s'atreveix... de moment, a mi ja només em queda mig paquet...
Era un "ambulanciero" que anava fumant tant panxo, i com que a mi les olors avainillades m'encanten, al anar.la sentint com que em va donar bon rotllo...
bé, doncs que no em tallo un pèl i li dic "- Perdona, sento l'atreviment , però quin tabac estàs fumant?-"
I el noi, super maco, em diu que és un tabac holandès, que un col.lega li havia recomanat, amb gust de vainilla, i que si en volia un... i, res, que m'en vaig anar amb un cigarret "avainillat" al bolso...
Bé, aquest tabac es diu Black Devil, té un disseny força txulo i les cigarretes són de color negre , semblen uns purets amb filtre i és tabac ros.
Al vespre, al fumar-me'l , em va agradar...
La meva sorpresa va ser al anar a l'estanc a comprar-ne ( em pensava que el dependent m'engegaria...) i veure que també n'hi han amb sabor xocolata!
Paquet negre, sabor a vainilla,; Paquet gris, sabor a xocolata...
em va fer gràcia, i total, que m'en vaig comprar un paquetet... de xocolata, doncs era el que hi havia a la botiga...
que voleu que us digui, un pèl empalagosos són... però son agradables de fumar... et deixa un regust als llavis bastant curiós, però el millor del tema és la olor que emeten, és com si es fumés en pipa...
i a mi em recorda anys enrera quan el meu pare fumava en pipa els dissabtes al vespre... potser per això en sentir la oloreta el primer cop em va donar bona sensació...
Au, aviam qui s'atreveix... de moment, a mi ja només em queda mig paquet...
El poder dels bancs
Incloc un fragment de l'entrevista de La Contra de La Vanguardia amb data 17 d'octubre del 2008 a en Frank Schirrmacher, copropietari y director del ´Frankfurter Allgemeine Zeitung´
"Tengo 52 años: esta es la peor crisis desde los años veinte. Hemos permitido que una élite de banqueros indeseables arruinen nuestro sistema y ahora debemos intervenir para defenderlo. Vivimos el fin de la permisividad financiera.
Hemos permitido que una élite de banqueros acumulen tanto poder que, para lucrarse, han podido arruinar sus propios países e infligir graves daños a toda la economía mundial.
"Tengo 52 años: esta es la peor crisis desde los años veinte. Hemos permitido que una élite de banqueros indeseables arruinen nuestro sistema y ahora debemos intervenir para defenderlo. Vivimos el fin de la permisividad financiera.
Hemos permitido que una élite de banqueros acumulen tanto poder que, para lucrarse, han podido arruinar sus propios países e infligir graves daños a toda la economía mundial.
¿Por qué arruinar su propia sociedad?
Porque ya no es la suya. Ya no tienen nada que ver con los problemas de todos nosotros ni son capaces de ponerse en nuestro lugar. Son marcianos que viven en su planeta privado, al que han llegado con retribuciones simplemente inimaginables para nosotros.
Y les importamos muy poco.
Por ejemplo. Paul Krugman cita el sueldo de un responsable de fondos de alto riesgo equivalente al salario de todos los profesores de primaria del estado de Nueva York durante tres años.
Si permitimos que un puñado de ejecutivos ganen más que todo un Estado, no nos podremos quejar luego de que arruinen ese estado y a nosotros con él.
¿Qué hacer?
Los europeos debemos cambiar la legislación, intervenir en los bancos, racionalizar su gestión y fiscalizar los salarios de sus ejecutivos.
Jared Diamond, profético en Colapso,lo explica muy bien: cuando ganas esas cantidades obscenas de dinero, dejas de ser un ciudadano y puedes arruinar tu propio país, y eso incluye el medio ambiente.
Esa élite que decide contaminar una región para mantener sus ingresos ya ha dejado de sentirse parte del planeta. Y sabe que si el daño que causa es lo suficientemente grande y global, quedará impune.
Defendámonos. "
Quin panorama, no?
Però jo segueixo pensant després de la pluja, SEMPRE acaba sortint el sol.
Petons
dimecres, 5 de novembre del 2008
M'en vaig de concert!
Molt bones!
com el titol del post indica, avui m'en vaig de concert!
Fa molt de temps que no hi vaig ( l'economia dóna pel que dóna!) , però avui gaudirem del final de gira de La Troba Kung-Fú , a Barcelona.
Ens hi han convidat i espero passar una molt bona estona sentint bona musica i movent una mica l'esquelet...
Doncs res, avui tindré un petit oasi musical entre la quotidianitat del dia a dia.
Petons!
com el titol del post indica, avui m'en vaig de concert!
Fa molt de temps que no hi vaig ( l'economia dóna pel que dóna!) , però avui gaudirem del final de gira de La Troba Kung-Fú , a Barcelona.
Ens hi han convidat i espero passar una molt bona estona sentint bona musica i movent una mica l'esquelet...
Doncs res, avui tindré un petit oasi musical entre la quotidianitat del dia a dia.
Petons!
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Stefan Klein i El Temps
La setmana que deixem enrera ha donat un parell de “Contres” de La Vanguardia que m’han fet pensar molt.
Aquesta secció, “La Contra” de La Vanguardia, que con el nom indica és la contraportada de l’edició impresa del diari, val moltíssim la pena.
Es tracta d’una petita entrevista amb tot de personatges més o menys coneguts, però tots amb un nexe comú... porten a la reflexió i la majoria d’ells ens toquen aquella part interior nostre que tenim ben amagadeta.
Evidentment, es toquen molts temes i àmbits, depenent dels personatges entrevistades, però cada dia hi trobem un xic d’autoconeixement i de filosofia de vida.
Doncs bé, com deia, la setmana passada va ser especialment “fructífera” en aquest sentit,
Per començar, dijous dia 16 el protagonista ens deixava sentències com aquesta:
"La prisa es el mejor modo de perder el tiempo".
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'
No està malament, oi? Al llegir l’entrevista, encara em va copsar més el que aquest científic alemany argumentava...
" La felicidad es el instante; la satisfacción, el balance.
Y debemos advertir que la satisfacción es fácil de estropear sólo con un mal momento. "
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'
Noi! en una societat com la nostra, tant desordenada i vertiginosa, frases com aquesta et provoquen un somriure... i pensem “ Cuánta razón tiene este tio!” , la de cops que un dia magnífic es trenca per una tonteria ... quantes vegades!
De fet, no es pot tenir mai tot, sempre pot fallar quelcom ( Murphy existeix!) , però potser aqui rau la clau de la questió...precisament el secret es troba en la recerca dels petits instants, instants que ens donin el que més s’acosti al que anomenem felicitat, i aquesta lluita contínua amb tot el dret a equivocar-nos que ens permeti seguir buscant.
L’Stefan Klein també reflexiona sobre per què com més grans ens fem més ràpid passa el temps , o això ens sembla... la raó està en el nostre cervell. Aquest és l’encarregat d’associar la percepció del temps i el funcionament de la memòria.
Els joves percebem el temps més lent perquè la memòria està treballant emmagatzemant moltes dades. En canvi, la gent gran que ja ha emmagatzemat a la seva memòria gran part de les dades de la seva vida, el temps els hi passa molt ràpid.
També tenim la sensació de que le temps passa més ràpid quan estem entretinguts, en un trajecte cap a un lloc desconegut ( no us heu fixat mai que el camí d’anada sempre es fa més llarg que el de tornada? ) o amb la por o en una situació de perill , on tenim la sensació que el temps es para. La por estimula la memòria i ens fa retenir molta informació per si es tornés a repetir una situació similar. És una característica evolutiva que ens facilita la supervivencia.
A que és interessant?
Evidentment, es toquen molts temes i àmbits, depenent dels personatges entrevistades, però cada dia hi trobem un xic d’autoconeixement i de filosofia de vida.
Doncs bé, com deia, la setmana passada va ser especialment “fructífera” en aquest sentit,
Per començar, dijous dia 16 el protagonista ens deixava sentències com aquesta:
"La prisa es el mejor modo de perder el tiempo".
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'
No està malament, oi? Al llegir l’entrevista, encara em va copsar més el que aquest científic alemany argumentava...
" La felicidad es el instante; la satisfacción, el balance.
Y debemos advertir que la satisfacción es fácil de estropear sólo con un mal momento. "
Stefan Klein, físico, estudia la nostra percepció del temps i la felicitat ; autor de 'El tiempo'
Noi! en una societat com la nostra, tant desordenada i vertiginosa, frases com aquesta et provoquen un somriure... i pensem “ Cuánta razón tiene este tio!” , la de cops que un dia magnífic es trenca per una tonteria ... quantes vegades!
De fet, no es pot tenir mai tot, sempre pot fallar quelcom ( Murphy existeix!) , però potser aqui rau la clau de la questió...precisament el secret es troba en la recerca dels petits instants, instants que ens donin el que més s’acosti al que anomenem felicitat, i aquesta lluita contínua amb tot el dret a equivocar-nos que ens permeti seguir buscant.
L’Stefan Klein també reflexiona sobre per què com més grans ens fem més ràpid passa el temps , o això ens sembla... la raó està en el nostre cervell. Aquest és l’encarregat d’associar la percepció del temps i el funcionament de la memòria.
Els joves percebem el temps més lent perquè la memòria està treballant emmagatzemant moltes dades. En canvi, la gent gran que ja ha emmagatzemat a la seva memòria gran part de les dades de la seva vida, el temps els hi passa molt ràpid.
També tenim la sensació de que le temps passa més ràpid quan estem entretinguts, en un trajecte cap a un lloc desconegut ( no us heu fixat mai que el camí d’anada sempre es fa més llarg que el de tornada? ) o amb la por o en una situació de perill , on tenim la sensació que el temps es para. La por estimula la memòria i ens fa retenir molta informació per si es tornés a repetir una situació similar. És una característica evolutiva que ens facilita la supervivencia.
A que és interessant?
Ah! També feia una reflexió molt interessant sobre els subordinats i els caps ( jefes) en el món laboral… deia que els subordinats sempre tenen la sensació de pressa i de perdre el temps, així com d’stress i ansietat en més gran mesura que els grans directius; la raó es troba en la satisfacció personal i en els objectius assolits. En quan l’ésser humà és conscient d’assolir el que s’ha proposat, es relaxa i administra molt millor el seu temps i és molt més feliç. En canvi, el subordinat sempre té la llosa sobre el cap de que l’estan evaluant i que ha de justificar el seu lloc de treball… s’autoimposa inconscientment la presió…d’aquí el seu malestar .
Us sembla familiar tot plegat? Qui més qui menys ens hem sentit Així, oi?
A mi em va encantar llegir aquesta entrevista, i veient que aquest físic ha publicat un llibre recentment ( titul.lat “El Tiempo”) qualsevol dia d’aquests m’el compro!!!
El què s’aprèn en un moment… ja us deia que La Contra està molt bé… a partir d’ara em prendré les coses amb calma, que no vull perdre el temps!
Salut!
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Frase del dia - XII
" La felicidad es la certeza de no sentirse perdido"
Jorge Bucay, escriptor i psicòleg
Us proposo una endevinalla...
Molt bones!Fa unes setmanes, al mercat de “pongos” en favor de MSF dins de la II Setmana de Tossa Solidària, on una servidora col.laborava, amb la Sumpta i l’Arnald vam pasar una bona estona i em van plantejar una curiosa reflexió.
Podiem posar cds en un equip de música deixat, i no recordo com, va sorgir a la conversa La Troba Kung-Fú, grup que va sorgir a partir de Dusminguet i ben conegut a Catalunya per la seva frescor i ritme enganxòs.
Us els recomano, doncs fusiona instruments tradicionals amb ritmes actuals, i és un exemple de les noves músiques del país.
Per a qui no els conegui, així és com els defineixen en els medis musicals:
“El sonido de la Barcelona mestiza del fin del siglo debe mucho a Dusminguet. No sólo por su indiscutible papel de pioneros, sino porque adelantaron muchas de las polirritmias que terminaron por definir el llamado sonido del Raval . Ahora uno de sus miembros más carismáticos, el acordeonista Joan Garriga, vuelve a la carga con La Troba Kung-Fú. Más que una vuelta de tuerca a la fusión de estilos, la banda emparenta su sonido con una de las tradiciones más vitales y definitorias de la cultura catalana: la rumba gitana. Herederos directos del añorado Gato Pérez, se sirven de la cumbia colombiana y el dub jamaicano para poner en el siglo XXI el viejo ventilador y de las posibilidades de la web para publicar quincenalmente sus canciones a modo de blog musical”
“El sonido de la Barcelona mestiza del fin del siglo debe mucho a Dusminguet. No sólo por su indiscutible papel de pioneros, sino porque adelantaron muchas de las polirritmias que terminaron por definir el llamado sonido del Raval . Ahora uno de sus miembros más carismáticos, el acordeonista Joan Garriga, vuelve a la carga con La Troba Kung-Fú. Más que una vuelta de tuerca a la fusión de estilos, la banda emparenta su sonido con una de las tradiciones más vitales y definitorias de la cultura catalana: la rumba gitana. Herederos directos del añorado Gato Pérez, se sirven de la cumbia colombiana y el dub jamaicano para poner en el siglo XXI el viejo ventilador y de las posibilidades de la web para publicar quincenalmente sus canciones a modo de blog musical”
Bé, doncs, dit i fet, l’Arnald va anar a buscar el cd de La Troba per a sentir.los tot venent pels nens del Niger i em van comentar que a la web d’aquest grup , fa uns mesos, es plantejava una endevinalla molt ben "trobada".
Tenen una cançó ( que ells mateixos anomenen Endevinalla o Sense Nom) on no queda clar de què parlen, i a la web es plantejava fer un petit joc - enquesta on els que visitaven la web donessin possibles respostes a la qüestió. Els que ho endevinessin, tindrien premi.
La veritat es que em va fer molta gràcia aquesta iniciativa, i tot escoltant la cançó et venen moltes possibles respostes al cap, doncs es una cançó que podria estar parlant d’ un munt de coses, aixo sí, coses abstractes, no tangibles .
Entre ballaruca i ballaruca, el meu caparró no parava de rumiar.hi...
Us proposo el mateix a vosaltres!
Us proposo el mateix a vosaltres!
Aviam que us suggereix a vosaltres, podeu donar les possibles respostes a Comentaris.
Jo tinc un parell d’opcions al cap, pero es fa dificil dir-ne només una!!
Endevinalla - La Troba Kung-Fu
Des d'orient fins a occident, del gran Sol fins Barbaria
Endevinalla - La Troba Kung-Fu
Des d'orient fins a occident, del gran Sol fins Barbaria
he robat tots els tresors per riure'm del qui els tenia
M'he rigut de l'home àvar, m'he saltat la jerarquia.
M'han executat 1000 cops, però jo neixo cada dia.
Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eiii sóc aquí, sóc aquí.
Acompanyo el boig amant perquè trobi companyia,
l'abandono trist poruc si ell és ple de gelosia.
Nedo sempre entre bons vins, petonejant l'alegria
m'emborratxo ben amarg si no s'hi ha a la taula amiga.
Sóc allò que no té nom, si el tingués mai no el diria
Sóc allò que no té nom, si el digués us mentiria.
Un tros de cel
un xic d'estació
un cop de vent
un trist de blau
xiulet d'amor
motin de tren
a prop de tu
un riff de rock
Un cop de sort
un cap de núvol
un cop de mà
un cop de cap
un pic de mar
un ull de blau
un cau de llop
o el tros de cel
Faig del desig un plaer si el que desitja sommia
si el que sommia és amor
si no ho és, obro ferida
Que amb el pres no em trobarà ni posant-me al punt de mira
Abraçaré aquell que em veu i el meu nom mai cridaria.
Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eii sóc aquí, sóc aquí.
Què? A que no és fàcil???? Ja us ho deia...
Vinga, espero respostes, eh???
He arribat a pensar que ni els mateixos creadors de la cançó saben realment de què parla... però la cançó està molt bé i és un bon exercici...
Ah! Evidentment, d’aquuesta bona estona amb la Sumpta i l’Arnald, n’ha sortit un concert al novembre per anar a veure La Truba Kung Fu en el concert de cloenda de la seva gira... es pot demanar més ?
Gràcies!!!
Què? A que no és fàcil???? Ja us ho deia...
Vinga, espero respostes, eh???
He arribat a pensar que ni els mateixos creadors de la cançó saben realment de què parla... però la cançó està molt bé i és un bon exercici...
Ah! Evidentment, d’aquuesta bona estona amb la Sumpta i l’Arnald, n’ha sortit un concert al novembre per anar a veure La Truba Kung Fu en el concert de cloenda de la seva gira... es pot demanar més ?
Gràcies!!!
dissabte, 20 de setembre del 2008
"Vivir Adrede" , de Mario Benedetti
La passada Diada de Sant Jordi vaig quedar per dinar amb la Montse.
Vem anar a Diagonal Mar , com de costum, i després de dinar vem sortir a la terrassa del centre comercial on hi havien les típiques paradetes de llibres i roses pera fer honor al dia en questió.
Vaig ullejar els llibres que allà s'exposaven, més que res per a fer el xafarder, i de sobte un llibre em va cridar l'atenció... l'última creació de Mario Benedetti.
Aquest escriptor uruguaià mai m'ha deixat indiferent, i vaig prendre el llibre i el vaig fullejar...
Sabeu allò que de vegades passa quan agafes un llibre i vas alternant una pàgina i una altra i el que llegeixes t'agrada cada cop més... i més... Doncs això és el que em va passar, i, evidentment, vaig comprar el llibre.
Vivir Adrede és una obra totalment recomanable als qui estimen la vida i el fet de viure.
Mario Benedetti reflexiona sobre la vida, d' on venim, del que som, cap on anem ... amb les paraules més senzilles i planeres, el que fa que t'arribin més profundament.
És com un bàlsam llegir-lo, jo l'he gaudit moltíssim.
Vem anar a Diagonal Mar , com de costum, i després de dinar vem sortir a la terrassa del centre comercial on hi havien les típiques paradetes de llibres i roses pera fer honor al dia en questió.
Vaig ullejar els llibres que allà s'exposaven, més que res per a fer el xafarder, i de sobte un llibre em va cridar l'atenció... l'última creació de Mario Benedetti.
Aquest escriptor uruguaià mai m'ha deixat indiferent, i vaig prendre el llibre i el vaig fullejar...
Sabeu allò que de vegades passa quan agafes un llibre i vas alternant una pàgina i una altra i el que llegeixes t'agrada cada cop més... i més... Doncs això és el que em va passar, i, evidentment, vaig comprar el llibre.
Vivir Adrede és una obra totalment recomanable als qui estimen la vida i el fet de viure.
Mario Benedetti reflexiona sobre la vida, d' on venim, del que som, cap on anem ... amb les paraules més senzilles i planeres, el que fa que t'arribin més profundament.
És com un bàlsam llegir-lo, jo l'he gaudit moltíssim.
Us en poso un fragment per a assaborir.lo un xic:
" Los sentimientos se deslizan, a veces se refugian en guaridas de amor, pero cuando emergen al aire preso o libre, dan el color del mundo, no del universo inalcanzable sino del mundo chico, el contorno privado en que nos revolvemos. Gracias a ellos, los sentimientos, tomamos conciencia de que no somos otros, sino nosotros mismos. Los sentimientos nos otorgan nombre, y con ese nombre somos lo que somos."
Genial, oi?
Mario Benedetti també escriu poesia , qualsevol dels seus llibres són de capçalera , però Vivir Adrede, al ser petites reflexions ( com a molt d'una pàgina cadascuna ), són 107 petites dosis d'humilitat, d'autoconeixement i de sentiments.... de VIDA!
Al final del llibre , Benedetti ha inclòs el que ell anomena Cachivaches, 83 frases plenes d'ironia, humor i jocs de paraules.
En definitiva, un llibre que val enormement la pena!!
divendres, 19 de setembre del 2008
II Setmana de Tossa Solidària
Enguany es celebra la segona setmana solidària de Tossa de Mar, i, com que considero que és una iniciativa fantàstica i per a causes molt justes, m'hi implico activament tant com puc.
Diguem, de manera modesta, que formo part del que s'anomena Tossa Solidària , un grup de gent ( població civil, per entendre'ns) que representa la part no política ni de ONG que participa en aquest projecte.
Per a més informació i si voleu col.laborar.hi, clickeu aquí ( web de Metges Sense Fronteres), o aquí, al web de Diari de Girona fent.ne ressò .
L'any passat, al 2007, es recaudaven diners per a la Fundació Vicenç Ferrer, per a la construcció de cases al Sud de la India. Va ser tot un èxit, es varen construir 7 cases per a 7 famílies!
Aquest any, la ONG escollida ha estat Metges Sense Fronteres, i s'intentarà millorar la nutrició infantil al Níger, Àfrica. Per a que la canalla creixi com es mereixen...
Per a veure el programa dels actes que s'organitzen amb aquesta finalitat , clickeu aquí.
El meu vincle amb Metges Sense Fronteres també ve donat per que el meu amic Dani ( que ja he citat en aquest bloc) n´és cooperant i és una tasca que admiro moltíssim i que hauriem de seguir.la d'aprop.
No cal dir que us animo a tots a participar.hi, en l'edició d'aquest any de la Setmana Solidària o en les que hagin de venir, val moltíssim la pena.
Bé, la questió és que aquest any s'em va demanar de fer uns petits escrits per a diferents fulletons a repartir al llarg d'aquesta setmana, i m'agradaria compartir.los amb tots vosaltres, per que el que es diu realment ho penso, i podria il.lustrar una mica més tot el que engloba Tossa Solidària... espero que no us dexi indiferents...
“Tots estem avui aquí perque. . . Creiem. . . Que la pobresa és intolerable en un món d’abundància. I tots estem aquí avui per que estem convençuts—més aviat sabem—que podem acabar amb la pobresa en l’espai de la nostra vida, amb les nostres pròpies mans i amb les nostres pròpies ments.”
Kofi Annan
Molts de vosaltres us podrieu preguntar … Per què Tossa Solidària?
Com és que un grup de persones de Tossa de Mar s’involucren de cop i volta en un projecte solidari una setmana a l’any? Què fa que ens hi impliquem?
Doncs és ben senzill; com a tots els que esteu avui aquí, el que ens mou és una causa justa que ens tregui de la nostra indiferència i que ens motivi a fer quelcom més enllà de la passivitat , que ens faci donar un pas endavant per a que es materialitzi en accions concretes d’ajuda vers qui més ho necessita.
L’any passat, ens moguerem per a la Fundación Vicente Ferrer , i enguany, per a Metges Sense Fronteres
Per que , un dia qualsevol, et trobes a tu mateixa mirant la televisió on l’únic que s’hi mostra és gent patint, subsistint o defallint… i tu, asseguda al sofà amb el comandament a distància a la mà, simplement canvies de canal.
Us sembla familiar?
Així som, tots plegats ens hem tornat indiferents a la misèria i penúries dels altres , ens hem tornat passius davant el que passa al món al viure envoltats de luxes i facilitats.
Però ens hem parat a pensar per un moment que el que veiem a la pantalla ens podria haver passat a nosaltres?
Donat el cas, de ben segur que desitjariem desesperadament que una petita part dels que viuen en el “món desenvolupat” s’enrecordessin ni que fos de tant en tant de nosaltres i ens donessin un cop de mà.
Veritat?
Per això Tossa Solidària
Per que si tots fessim aquest acte d’humilitat de tant en tant, potser les coses canviarien.
De moment, la iniciativa de la Setmana Solidària de Tossa de Mar cumpleix 2 anys, i esperem que en faci molts més , gràcies a tots aquells i aquelles que, en algun moment o altre, en un acte d’empatia, ens hem posat al lloc d’aquesta gent i ens hem esgarrifat només d’imaginar-ho.
Tots els que esteu avui aquí també ho heu fet, i entre tots plegats hem aconseguit que una aportació de molts granets de sorra ajudi a millorar, si més no, temporalment, les condicions de vida dels nens de Madaoua, Níger.De segur que us n’estaran agraïts per sempre, i m’agradaria pensar que el seu somriure ens farà a tots una miqueta més humans.
Aqui en teniu un altre...
“La abundancia me hizo pobre.”
Ovidio
Donar és un acte plenament recomfortant, potser dels més nobles que existeix: ens fa sentir més humils , més humans, i el més curiós de tot, és fa sense esperar res a canvi.
Però m’atreviria a dir que SÌ que es rep quelcom a canvi; ens reconforta enormement pensar que amb la nostra petita aportació a una causa justa (ja sigui amb temps, amb idees, fent la gestió, o aportant diners ) estem fent que la qualitat de vida de centenars de persones millori , i això ens fa sentir millor, ens fa sentir una mica més persones.
Amb tant poc es pot fer tant!
Que per molts més anys es pugui anar celebrant aquesta setmana solidària , doncs avui en dia, la solidaritat és un valor imprescindible per a millorar les condicions de vida de mil.lions d’homes, dones i nens que realment ho necessiten.
Ells son la prova vivent i palesa de que l’ ésser humà amb molt poc pot viure, ens recorden que hi ha encara molt per fer i per canviar, i que l’evolució de la societat no es basa només en la riquesa, si no en molts altres valors, potser menys tangibles però de ben segur extremadament necessaris.
Donar és un acte noble i recomfortant com pocs, i alhora ens fa adonar de que entre tots , som capaços d’aconseguir qualsevol objectiu que ens proposem.
Tot i que soni utòpic; entre tots, podem moure muntanyes!
Diguem, de manera modesta, que formo part del que s'anomena Tossa Solidària , un grup de gent ( població civil, per entendre'ns) que representa la part no política ni de ONG que participa en aquest projecte.
Per a més informació i si voleu col.laborar.hi, clickeu aquí ( web de Metges Sense Fronteres), o aquí, al web de Diari de Girona fent.ne ressò .
L'any passat, al 2007, es recaudaven diners per a la Fundació Vicenç Ferrer, per a la construcció de cases al Sud de la India. Va ser tot un èxit, es varen construir 7 cases per a 7 famílies!
Aquest any, la ONG escollida ha estat Metges Sense Fronteres, i s'intentarà millorar la nutrició infantil al Níger, Àfrica. Per a que la canalla creixi com es mereixen...
Per a veure el programa dels actes que s'organitzen amb aquesta finalitat , clickeu aquí.
El meu vincle amb Metges Sense Fronteres també ve donat per que el meu amic Dani ( que ja he citat en aquest bloc) n´és cooperant i és una tasca que admiro moltíssim i que hauriem de seguir.la d'aprop.
No cal dir que us animo a tots a participar.hi, en l'edició d'aquest any de la Setmana Solidària o en les que hagin de venir, val moltíssim la pena.
Bé, la questió és que aquest any s'em va demanar de fer uns petits escrits per a diferents fulletons a repartir al llarg d'aquesta setmana, i m'agradaria compartir.los amb tots vosaltres, per que el que es diu realment ho penso, i podria il.lustrar una mica més tot el que engloba Tossa Solidària... espero que no us dexi indiferents...
“Tots estem avui aquí perque. . . Creiem. . . Que la pobresa és intolerable en un món d’abundància. I tots estem aquí avui per que estem convençuts—més aviat sabem—que podem acabar amb la pobresa en l’espai de la nostra vida, amb les nostres pròpies mans i amb les nostres pròpies ments.”
Kofi Annan
Molts de vosaltres us podrieu preguntar … Per què Tossa Solidària?
Com és que un grup de persones de Tossa de Mar s’involucren de cop i volta en un projecte solidari una setmana a l’any? Què fa que ens hi impliquem?
Doncs és ben senzill; com a tots els que esteu avui aquí, el que ens mou és una causa justa que ens tregui de la nostra indiferència i que ens motivi a fer quelcom més enllà de la passivitat , que ens faci donar un pas endavant per a que es materialitzi en accions concretes d’ajuda vers qui més ho necessita.
L’any passat, ens moguerem per a la Fundación Vicente Ferrer , i enguany, per a Metges Sense Fronteres
Per que , un dia qualsevol, et trobes a tu mateixa mirant la televisió on l’únic que s’hi mostra és gent patint, subsistint o defallint… i tu, asseguda al sofà amb el comandament a distància a la mà, simplement canvies de canal.
Us sembla familiar?
Així som, tots plegats ens hem tornat indiferents a la misèria i penúries dels altres , ens hem tornat passius davant el que passa al món al viure envoltats de luxes i facilitats.
Però ens hem parat a pensar per un moment que el que veiem a la pantalla ens podria haver passat a nosaltres?
Donat el cas, de ben segur que desitjariem desesperadament que una petita part dels que viuen en el “món desenvolupat” s’enrecordessin ni que fos de tant en tant de nosaltres i ens donessin un cop de mà.
Veritat?
Per això Tossa Solidària
Per que si tots fessim aquest acte d’humilitat de tant en tant, potser les coses canviarien.
De moment, la iniciativa de la Setmana Solidària de Tossa de Mar cumpleix 2 anys, i esperem que en faci molts més , gràcies a tots aquells i aquelles que, en algun moment o altre, en un acte d’empatia, ens hem posat al lloc d’aquesta gent i ens hem esgarrifat només d’imaginar-ho.
Tots els que esteu avui aquí també ho heu fet, i entre tots plegats hem aconseguit que una aportació de molts granets de sorra ajudi a millorar, si més no, temporalment, les condicions de vida dels nens de Madaoua, Níger.De segur que us n’estaran agraïts per sempre, i m’agradaria pensar que el seu somriure ens farà a tots una miqueta més humans.
Aqui en teniu un altre...
“La abundancia me hizo pobre.”
Ovidio
Donar és un acte plenament recomfortant, potser dels més nobles que existeix: ens fa sentir més humils , més humans, i el més curiós de tot, és fa sense esperar res a canvi.
Però m’atreviria a dir que SÌ que es rep quelcom a canvi; ens reconforta enormement pensar que amb la nostra petita aportació a una causa justa (ja sigui amb temps, amb idees, fent la gestió, o aportant diners ) estem fent que la qualitat de vida de centenars de persones millori , i això ens fa sentir millor, ens fa sentir una mica més persones.
Amb tant poc es pot fer tant!
Que per molts més anys es pugui anar celebrant aquesta setmana solidària , doncs avui en dia, la solidaritat és un valor imprescindible per a millorar les condicions de vida de mil.lions d’homes, dones i nens que realment ho necessiten.
Ells son la prova vivent i palesa de que l’ ésser humà amb molt poc pot viure, ens recorden que hi ha encara molt per fer i per canviar, i que l’evolució de la societat no es basa només en la riquesa, si no en molts altres valors, potser menys tangibles però de ben segur extremadament necessaris.
Donar és un acte noble i recomfortant com pocs, i alhora ens fa adonar de que entre tots , som capaços d’aconseguir qualsevol objectiu que ens proposem.
Tot i que soni utòpic; entre tots, podem moure muntanyes!
dijous, 11 de setembre del 2008
dilluns, 8 de setembre del 2008
Obert després de vacances
Molt bones.
Avui he tornat a la feina després de 4 setmanes ( ! ) de vacances... sóc conscient que sóc privilegiada, doncs no tothom té aquesta sort.
De vegades va bé aturar.nos un moment i adonar-nos de la gran sort que tenim, és un acte de modèstia que va bé de fer, ja que ens fa sentir un pèl més humans i ens fa una micona més feliços ... de fet, diuen que la felicitat com a tal no existeix, no és un estat constant ni perpetu, si no que és una sensació de calfred que en un instant et fa sentir l'home/ dona més afortunat/ ada del món,
és un sol moment, però t'hi sents, i així anem vivint, tot esperant que aquesta sensació es repeteixi altra volta i ens faci adonar del privilegi de viure.
Jugant amb la frase "Tancat per vacances", diguem que jo" Obro després de vacances", què coi! que han estat plenes de vivències, records, experiències, ( alguna borratxera, també!), moments màgics, viatges descobridors, familia, amics, amor, un casament fantàstic ( el meu germà Oriol amb la Sònia), un altre casament en terres pamploniques amb tota la colla de la facultat, moltes hores dormides, moltes hores vora la mar, molt de descans , gols del Barça cridats al Nou Camp, vespres banyant-nos a Mar Menuda, trajectes en moto, sensacions de felicitat, inspiracions escrites, àpats de cinc estrelles, ... ufff! No acabaria mai, i sempre és bo deixar quelcom sense dir...així pren més força quan hi pensem...
Sant tornem.hi, que no ha estat res!!!
Ara, fins Nadal... aish! snif!
Avui he tornat a la feina després de 4 setmanes ( ! ) de vacances... sóc conscient que sóc privilegiada, doncs no tothom té aquesta sort.
De vegades va bé aturar.nos un moment i adonar-nos de la gran sort que tenim, és un acte de modèstia que va bé de fer, ja que ens fa sentir un pèl més humans i ens fa una micona més feliços ... de fet, diuen que la felicitat com a tal no existeix, no és un estat constant ni perpetu, si no que és una sensació de calfred que en un instant et fa sentir l'home/ dona més afortunat/ ada del món,
és un sol moment, però t'hi sents, i així anem vivint, tot esperant que aquesta sensació es repeteixi altra volta i ens faci adonar del privilegi de viure.
Jugant amb la frase "Tancat per vacances", diguem que jo" Obro després de vacances", què coi! que han estat plenes de vivències, records, experiències, ( alguna borratxera, també!), moments màgics, viatges descobridors, familia, amics, amor, un casament fantàstic ( el meu germà Oriol amb la Sònia), un altre casament en terres pamploniques amb tota la colla de la facultat, moltes hores dormides, moltes hores vora la mar, molt de descans , gols del Barça cridats al Nou Camp, vespres banyant-nos a Mar Menuda, trajectes en moto, sensacions de felicitat, inspiracions escrites, àpats de cinc estrelles, ... ufff! No acabaria mai, i sempre és bo deixar quelcom sense dir...així pren més força quan hi pensem...
Sant tornem.hi, que no ha estat res!!!
Ara, fins Nadal... aish! snif!
Frase del dia - XI
"Quizás la imaginación no sea más que la inteligencia que se divierte"
Eduardo Jáuregui, Professor a la St Louis University
Eduardo Jáuregui, Professor a la St Louis University
dilluns, 25 d’agost del 2008
Wall-e
L'altre dia vaig anar al cinema.
Sí, feia temps que no hi anava amb aquella il.lusió de quan som petits i s'estrena una pel.licula d'aquelles que tothom parla i que et suggereixen una emoció especial.
Aprofitant que estava plovent, i que no es podia anar a la paltja, doncs cap al cinema falta gent.
La veritat és que la pelicula va omplir les meves expectatives amb escreix, vaig gaudir moltíssim amb la ultima creació de la factoria Pixar... WALL-E em va encantar!
Començant per els 3/4 d'hora inicials on no existeix diàleg ( el que es pot fer amb un robot i un escarabat, mare meva!) però on gaudeixes enganxat a la butaca com poques altres vegades has fet a la sala , i seguint amb una trama un pél preocupant que molt bé podria donar-se en un futur, però sempre amb un missatge d'optimisme i positivisme que et captiva.
Vaig llegir una crítica al respecte que la qualificava d'obra mestra, i que el film era capaç de donar un sentit positiu a l'apocalipsi generat per la prepotència i ambicions humanes... hi estic completament d'acord.
És sorprenent com uns robots et poden trasmetre tantes emocions i sentiments, i, com, sense adonar-te.n , els veus tant "humans"!! I el mèrit és de la gent de Pixar, que pelicula rera pelicula es superen abastament.
Així doncs, si aquestes vacances o al cap de setmana disposeu d'un parell d'hores lliures, val enormement la pena passar.vos a meravellar el cervell amb aquesta gran pelicula... menuts i grans, tots us ho passareu d'allò més bé...i si no...ja m'ho direu!!!
diumenge, 17 d’agost del 2008
Olor d'estiu
Us heu adonat que a l'estiu hi ha una olor caracteristica?
Crec que cada estació de l'any té uns perfums, una atmosfera, unes olors que les fa especials i diferents...
I a l'estiu, al inspirar aire dins els nostres pulmons, a mi em venen a la memòria tot d'escenes quotidianes viscudes...
Per mi,
l'estiu fa olor de matins de juliol a Vilanova, amb la llet fumejant al vas,
olor d'aniversaris amb els amics a les festes majors,
olor de mar, sorra i crema solar a Tossa de Mar,
olor de romani i pins tot caminant pel bosc,
olor de cafès a mitja tarda davant d'una bona conversa a Moià,
olor de la ciutat de Barcelona buida de gent i amb menys cotxes,
olor de xafogor amb una calor asfixiant tot conduint,
olor de vespres amb llum de capvespre i els grills cantant a Bellver,
olor de viatges coneixent llocs nous...
sí... per a mi, a l'estiu hi ha una olor caracteristica que fa que any rere any, en arribar.hi, em senti una mica més viva.
Potser és per que és a l'estiu quan vaig nèixer... qui sap!
Petons!!
Crec que cada estació de l'any té uns perfums, una atmosfera, unes olors que les fa especials i diferents...
I a l'estiu, al inspirar aire dins els nostres pulmons, a mi em venen a la memòria tot d'escenes quotidianes viscudes...
Per mi,
l'estiu fa olor de matins de juliol a Vilanova, amb la llet fumejant al vas,
olor d'aniversaris amb els amics a les festes majors,
olor de mar, sorra i crema solar a Tossa de Mar,
olor de romani i pins tot caminant pel bosc,
olor de cafès a mitja tarda davant d'una bona conversa a Moià,
olor de la ciutat de Barcelona buida de gent i amb menys cotxes,
olor de xafogor amb una calor asfixiant tot conduint,
olor de vespres amb llum de capvespre i els grills cantant a Bellver,
olor de viatges coneixent llocs nous...
sí... per a mi, a l'estiu hi ha una olor caracteristica que fa que any rere any, en arribar.hi, em senti una mica més viva.
Potser és per que és a l'estiu quan vaig nèixer... qui sap!
Petons!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)